El tercer sector comunica la mar de bé

I és que això és, entre altres coses, un bloc sobre periodisme o, més ben dit, sobre el seu exercici --incloent-hi la comunicació corporativa. Avui em ve de gust --per no dir que em dóna la gana-- explicar-vos que fer de cap de premsa d'una institució mitjana que subvenciona cada any unes 1.500 entitats petites, mitjanes o grans de l'anomenat tercer sector et proporciona una talaia privilegiada de la gestió de la comunicació en aquestes organitzacions, que, d'un temps ençà --ho sé, ho noto--, progressa adequadament, és a dir, es va professionalitzant.

¿Una anotació meva sobre praxi de la comunicació corporativa en clau positiva, esperançadora, cofoia? Doncs sí. No us fregueu els ulls, no: no somnieu pas. Optimisme. En aquest cas, justificat.

Sovint, curiosament, fins i tot, ho fan millor --amb més professionalitat, amb més brillantor-- algunes organitzacions molt modestes amb un departament o responsable de premsa no remunerat, militant, il·lusionat, motivat, voluntari --sempre format i experimentat, però, s'entén--, que no pas altres d'enormes que tenen un grapat de comunicadors en nòmina. Amb això no vull dir que totes les entitats sense ànim de lucre tinguin controladíssim aquest aspecte tan objectivament fonamental de la seva activitat, no: malauradament, som molt lluny, encara, d'aquest panorama idíl·lic, i, per tant, encara hi ha molta feina a fer. Déu n'hi do, però, del tram que (bona part d'elles) han recorregut. Els ho hem de reconèixer.

I acabo amb un "necessita millorar". Sense ànim d'ofendre sinó a tall de crítica constructiva, necessiten millorar alguns companys de gabinets de premsa o de (mitjans de) comunicació interns o externs. Em refereixo als gens insòlits tècnics, responsables o directius de comunicació, dircoms, caps de premsa o com caram vulgueu dir-ne --el nom no fa la cosa-- d'organitzacions de mides, sectors i naturaleses diverses que no tenen experiència diguem-ne significativa com a periodistes de mitjà, és a dir, que han passat ben pocs dies en una redacció com a víctimes dels pesats --¡pesadíssims!-- dels gabinets. O, en alguns casos, que no han treballat (per) a (quasi) cap mitjà. Cosa que, vulgues que no, es percep d'una hora lluny.

Crec que a aquests col·legues els falta una peça fonamental per entendre el diguem-ne joc comunicatiu i, en definitiva, per fer la seva feina ben feta. I em sembla, també, que no només es tracta d'un problema professional seu sinó, també i sobretot, d'un desavantatge competitiu de les seves corporacions.

(Foto: Viquipèdia.)

¡Surto en una pel·li!

Per deontologia blocaire --no voldria pas ser un Millet de les bitàcoles--, haig d'afegir al títol d'aquesta anotació --aquí: entre línies; d'entrada, però-- un altre complement circumstancial: "...d'esquena". El film es diu Negre Buenos Aires, l'ha dirigit Ramon Térmens, l'ha produït Zip Films i podeu veure'n el tràiler aquí. Es va estrenar el 13 de novembre i, des de llavors, es projecta a tot de sales catalanes, valencianes i madrilenyes; per saber a quins cines catalans la fan, feu un cop d'ull aquí. (Més fàcil, impossible, ¿eh?) Si ja l'heu vist, ¡opineu-ne!

 
Des del departament de Comunicació de Caixa Sabadell --aleshores, de Comunicació i Relacions Institucionals-- vaig gestionar l'any passat la localització d'una escena seva --una denegació de crèdit-- a l'oficina principal de la caixa catalana degana a Barcelona, situada al carrer del Consell de Cent, molt a prop del passeig de Gràcia --a tocar, vaja. El treball amb la productora no va ser senzill ni lleuger, però va valdre --espero-- la pena. Dic que ho espero perquè, de fet, escric d'una cosa que encara no conec: per gentilesa de Zip i amb alguns companys, la veuré demà a la nit al cinema Alexandra barceloní.

Per cert: just l'endemà del rodatge de l'escena en qüestió --un dia intens el fruit del qual són alguns segons en aquesta pel·li que avui us recomano-- m'ingressaven en un hospital. M'hi vaig quedar un mes ben bo i no em vaig treure de sobre el problema de salut fins un any després --aquest últim estiu.

486A74EEYN8C

Acaben de vacunar-me de grip A

(El títol només reflectirà una part de l'anotació, però segur que em porta més trànsit al bloc.) Dallò. Des d'aquest matí duc una tireta --gràcies, TermCat-- al muscle esquerre. El seu únic objectiu és evitar que la goteta de sang que m'ha sortit quan m'han tret l'agulla del braç em taqui la samarreta i, àdhuc --gran adverbi--, la camisa i tot.

Com a membre d'un dels col·lectius de risc --els qui em coneixeu ja sabeu que, entre molts altres defectes, sóc asmàtic--, m'he vacunat de grip A. I no m'he posat malalt ni m'ha passat res estrany. Mort a la llegenda urbana. Ara: el bracet fa mal qual el moc, ¿eh? Com a preu dels anticossos que estic generant, val la pena. No vull que la grip em paralitzi com l'any passat.

Per cert: una salutació, des d'aquí --als blocs, allò de saludar sí que es fa--, als fantàstics professionals del CAP Lepant de Sabadell, l'únic encara no reformat de tota la ciutat. (Paciència: se n'està construint el relleu.) Els meus pares m'han explicat que, quan van venir a viure al barri de Gràcia --ep, barceloninocèntrics: al veïnat sa-ba-de-llenc, no pas barceloní, que es diu així--, a mitjans de la dècada dels 70, l'havien construït com a equipament provisional... Fins fa quatre dies, encara hi havia una moqueta groga preconstitucional que feia venir salivera a qualsevol àcar. Ai, la sanitat pública.

Comunicant el segle i mig de la caixa catalana degana

L'altra part del post, estrictament --ara, sí-- professional, la dedicaré a recomanar-vos que escolteu Via lliure a RAC-1 diumenge a dos quarts de dues o El matí de Catalunya Ràdio dimecres de deu a onze si fa no fa.

Hi sentireu, si em feu cas --feu-me'n, ¿eh?, que passaré llista--, el savi Francesc Serratosa, l'assessor científic de l'exposició Ets únic? Biometria: interactua i descobreix la teva identitat, que ha culminat, amb la inauguració del nou edifici de l'Obra Social, la commemoració del 150è aniversari de Caixa Sabadell. Em toca acompanyar-lo diumenge a la ràdio on "Tots som 1" i dimecres a "La ràdio nacional de Catalunya".

Per gestionar la comunicació periodística de bona part de les accions del 150 --la grandíssima majoria i totes des de l'estiu, sota la marca Obra Social Caixa Sabadell--, he comptat amb el valuós suport de l'agència de comunicació Sigla en general i, específicament, de la Vicky Rico, una molt bona comunicadora corporativa externa de qui he après molt i a qui espero haver aportat coneixement, també. L'experiència ha estat un plaer i formarà part del bagatge comunicatiu amb què afrontaré els apassionants nous temps. ¡Bon capde!

(Foto de Manuel Bustos i Marina Geli: Juanma Peláez. Foto de Manel Fuentes: Catalunya Ràdio.)

Apunts del natural de La Botiga Escudellers

Divendres --sí: divendres; aquest cop sóc poc immediat-- vaig (vam) anar a sopar al restaurant La Botiga Escudellers, que, pel nom, ja us deveu imaginar a quina ciutat i a quin carrer és. Per ser més exactes encara, està situat just al davant de La Fonda. No està sol al món: és de cadena; també en trobareu a l'avinguda de Josep Tarradellas, al carrer de Gandesa i a la rambla de Catalunya --n'hi ha quatre a Barcelona en total, doncs. La informació bàsica sobre l'establiment busqueu-la al seu web; tot seguit, els meus apunts del natural.

 
Quant a la decoració de la casa, vaig escriure a la meva llibreteta: "Tot blanc (fredor minimalista). Vintage nostrat". (Imita, com el seu nom indica, una adrogueria. Baixeu a sopar al celler si voleu estar-hi més tranquils.) Quant al servei que hi vaig (vam) rebre, "Tracte correcte, molt amable fins i tot". Pel que fa a l'ús de la llengua, "Carta en català". (Els cambrers feien l'esforç d'atendre-m'hi o, si més no, entendre-m'hi.) Davant de les tarifes, "Preu assequible: primers a quatre euros, segons a set". (Incloent-hi l'IVA.)

A l'hora de descriure'n la fórmula gastronòmica, vaig gargotejar: "Un altre [restaurant] basat en l'aggiornamento de la cuina diguem-ne catalana de consum". Justifico el diguem-ne amb el llistat del que vaig menjar-hi; un cop més, us ho poso tal com apareix, literalment, al peu de la lletra, a la meva llibreteta: "Aperitiu: cava/copa, braves, croquetes. Risotto verdures. Hamburguesa f/f [farcida de formatge, vol dir això dins el meu llistat d'abreviatures particular]. Cremós iogurt. Mint Splash (infusió)". (Per cert: no es tractava d'unes herbes qualssevol sinó premium: de Sans&Sans. Tanta verdor encara m'eleva l'esperit.)

El menú de migdia hi val 7,95 euros --inclou beguda i postres. Aneu-hi (si voleu): val la pena conèixer-lo. Ah: que no m'ho deixi, sobretot: m'hi (ens hi) convidaven. Gràcies, moltes gràcies, Atrápalo.com. (De qui manllevo el parell de fotos.) L'agència en línia ofereix un menú degustació nocturn en aquest mateix restaurant com el que vaig (vam) menjar-hi per només 13,60 euros, un preu ajustadet. Aprofiteu-ho.

"Las véus dal Pamanu"

¡Bon dia! ¿Us imagineu una telenovel·la espanyola ambientada a Andalusia on tothom parlés castellà de Burgos? ¿Oi que no? Doncs hi ha un país on fem telenovel·les ambientades a l'Alt Pirineu on (quasi) tothom parla català central o, en algun cas, xava i tot. Benvinguts a Catalunya. ¿Què us sembla? (Jo em pregunto què li sembla al Jaume Cabré, també, en la novel·la homònima del qual s'inspira Les veus del Pamano.) 

(A tall de postdata, aprofito l'avinentesa per aplaudir el Roger Coma, la Mar Ulldemolins i, sobretot, el Francesc Orella. I la sabadellenca Montse Germán, clar.)

(Foto: Televisió de Catalunya.)

Mor "Ordint la Trama"

Recordo el dia que vaig rebre un truc per proposar-me de participar en una revista que tot just era un projecte. Doncs bé. Avui començarà a ser un record, només. Com tantes altres publicacions i empreses periodístiques en general --algunes de les quals, locals: ¿recordeu el Sabadell Press?-- en aquests temps difícils, l'Ordint la Trama plega. 

L'ASabadell.cat acaba d'explicar-ho així; us n'enganxo una captura com a il·lustració de l'anotació, feta a correcuita perquè s'ho val i perquè aquesta tarda haig d'acabar una feineta per al Sortim. Si voleu llegir el diguem-ne comunicat de la difunta capçalera sabadellenca, podeu fer-ho aquí. 

Haurem d'eliminar-la, clar, de la Guia de la comunicació sabadellenca, que teniu sempre al vostre abast a la barra lateral del bloc. Com és evident, la mort d'un mitjà de comunicació --de qualsevol-- és sempre, sense excepció, una molt mala notícia. ¿Què en penseu? Que descansi en pau.

Atrápalo.com m'etiqueta de "periodista de cor"

El simpàtic bloc d'Atrápalo.com --concretament, aquesta anotació-- recomana El bloc de Marc Serrano i ÒSSUL.blogspot.com entre els blocs dels usuaris d'aquesta agència en línia. Podeu llegir-ho a l'enllaç de més enrere, però, per si us fa mandra clicar-lo, us enganxo el que diu del bloc i de mi:

4- Marc
http://ossul.blogspot.com/

En el blog de Marc, periodista de corazón, encontrarás todo tipo de noticias  y comentarios de periódicos y de actualidad. Por cierto, si estás aburrido con los proveedores de Internet, te va a encantar el post de “Adéu, Orange”. Como habréis deducido por el título del post, su blog está escrito en catalán, la lengua de su cuidad natal, Sabadell. ¡Entra y opina!

Atenció: per sort o per desgràcia, sóc, en tot cas --jo no ho afirmo ni ho nego--, un periodista de cor, que és el que diu Atrápalo.com, no pas del cor. Matís important. Au. Aviat, més Atrápalo. Paciència.

(Foto: http://www.absolutespana.com/wp-content/uploads/2009/07/400x355_logo_atrapalo-761120.jpg.)

Any nou, capçalera nova

El Marc Serrano Òssul celebra el primer any del seu humil bloc sobre periodisme amb una capçalera nova de trinca. ¿Què us sembla? ¡Ah!: ja podeu seguir ÒSSUL.blogspot.com directament des del Facebook; els feisbucaires visiteu http://networkedblogs.com/blog/el_bloc_de_marc_serrano_i_%C3%92ssul.blogspot.com i cliqueu sobre "Follow". ¡Bon cap de setmana!

A l'hivern, Calafell

Avui us parlaré del diari Avui d'avui divendres o, per ser més exactes, del seu suplement de cap de setmana, Sortim, on col·laboro des del 2006 i que, d'uns mesos ençà, edita Prisma Publicaciones, la divisió de revistes del Grupo Godó, propietari de La Vanguardia. Resulta que aquest cop --avui divendres-- (em) publica un bonic reportatge sobre el rerepaís de Calafell titulat Rere la sorra i basat en una de les rutes d'aquesta guia. ¿Sabíeu, per exemple, que s'hi amaga un poblat medieval abandonat anomenat Montpaó? Jo no en tenia ni la idea més remota i ho he descobert gràcies a aquest treball. Si us en cau un a les mans o --¡oh!-- el compreu --preu mòdic: un euro deu--, hi veureu fotos com les que il·lustren aquesta anotació matinal, obra, per cert, de Jack Ristol. Bon divendres de faves tendres a tothom i, també, bon cap de setmana, ja.

La "B-30" em pregunta sobre valor afegit i RSC

Pregunta aquest mes la simpàtica B-30 --subtitulada, amb encert, La revista econòmica del Vallès-- a un seguit de ciutadans anònims què entenen per valor afegit i si les empreses han de tenir o no més implicació social. Resulta que un d'aquests sis professionals vallesans que la publicació mensual enganxa per a l'enquesta en qüestió sóc jo mateix. Espero no haver-hi caigut (massa, del tot) en els tòpics tronats i tòxics --sempre políticament correctíssims, però, clar-- que tant abunden sobre aquestes dues qüestions. Jutgeu-ho, si voleu, vosaltres mateixos. En aquest cas, sigueu crítics, ¿eh?, i corrosius i tot si cal. ¿Què us sembla, per exemple, la cara de mestretites que gasto a la foto? Au. Bon cap de setmana.

Adéu, Orange

Sabadell, Cataluña, 30 de octubre de 2009

Amigos de Orange,

Os comunico formalmente y, a petición vuestra, tal y como se hacía antes de Internet –por escrito– que he decidido prescindir de vuestro servicio de ADSL, del que –todo hay que decirlo– no tenía queja remarcable. El motivo de mi baja es vuestro precio definitivo, que, como bien sabéis, es poco competitivo teniendo en cuenta los que ofrece la competencia. Total: que os dejo y me paso a Ono.

Por cierto: mi nombre es Marc Serrano i Òssul, mi teléfono fijo es el 93 xxx xx xx y mi DNI, del que os adjunto una triste fotocopia, es el xx.xxx.xxx-X. Creo que no me dejo nada. (¿Verdad?)

Oh. Aprovecho la ocasión para quejarme de tener que hacer esto a la antigua, lo cual es engorroso, y, también, para pediros un poquitín más de respeto hacia la diversidad lingüística de España: vuestros miles de (ex) clientes de este estado que no hablamos castellano sino catalán, vasco o gallego quisiéramos que nuestro (ex) proveedor de Internet nos atendiese en nuestra lengua propia, no en la suya. También por esto me despido de vosotros y me voy. Qué lástima, pero adiós.

O, como decimos millones de vuestros (ex) parroquianos, adéu. Se entiende, ¿no?

Muy atentamente,

Marc Serrano i Òssul

GPS [Gremi de Periodistes de Sabadell], sí, però...

Gràcies a la benevolència d'Ono, trenco el meu silenci blocaire (o blogaire) per comentar-vos que corre la brama --ui, ui-- que s'està gestant la constitució oficial del Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). Perfecte. Ho aplaudeixo. Me n'alegro i, si els companys m'hi volen, m'hi adheriré amb hooliganisme i tot. Visca. Com tots els qui exerceixen un mateix ofici --el que sigui-- a qualsevol ciutat del món, els periodistes sabadellencs tenim el dret i el deure, quasi, d'ajuntar-nos per defensar-nos i manifestar-nos públicament com a col·lectiu corporatiu i corporativista. I em refereixo a tothom: informadors de mitjà i/o de gabinet, joves o grans, exiliats o no a mitjans de fora de la república independent de Sabadell i de totes les vetes polítiques. (L'únic límit que un servidor hi posaria fóra que els aspirants a formar part d'aquest nonat GPS tinguessin aval acadèmic. Sé que és políticament incorrecte defensar aquesta posició --molts bons periodistes no són llicenciats en periodisme i molts de mediocres, sí--, però és la meva i, per tant, l'exposo i la defenso sense vergonya i sense fonamentalisme, tampoc. Crec fermament que això nostre és un ofici en què cal, com a qualsevol altre, base teòrica i mili pràctica. A cals metges o a cals arquitectes, el que dic és una obvietat --¿deixaríeu que un dentista sense títol us arrenqués un queixal?--, però, a casa nostra, per desgràcia, no.) Ateses la situació del mercat, la percepció social i institucional de la nostra tasca al Principat i a la Manchester catalana i la naturalesa del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), em costa d'entendre que hàgim trigat tantíssim a adonar-nos que unir-nos és realment just i necessari. Al febrer ho suggeria en aquest mateix bloc. GPS, doncs, sí, clar que sí, però permeteu-me que faci la pregunta del milió als tots els qui (també) en formareu part: GPS, ¿per (a) què? Opinions, al bloc, sisplau, que encara hi ha qui no té Facebook... (Per cert: m'agrada que vagi imposant-se a poc a poc, que vagi guanyant adeptes, però això de "GPS" té copyright, ¿eh?, i fa força temps que ho escampo, tot i que aquesta anotació sigui, si no m'erro, la primera referència a Google del sintagma "Gremi de Periodistes de Sabadell". Queda dit. Escrit, vaja. Àpali.) (Parlant de propietat intel·lectual, he extret la imatge de l'anotació, la bandera de la meva pàtria xica, d'aquí. )