dissabte, 7 de febrer del 2009

Lament gremial (o Per què tothom diu a un periodista com ha de fer la seva feina)

Modèstia a part, el periodisme --hi incloc, com dic a la descripció del bloc, la comunicació corporativa-- és un àmbit professional amb una particularitat que no es dóna en altres: tothom (es pensa que) en sap i, doncs, tothom n'opina. Tothom s'hi atreveix. Tothom gosa. Tothom s'hi creu amb dret. Tothom ho fa amb aquella alegria. Tothom. Sense excepcions, gairebé. Dins i fora de l'empresa, de l'administració i de les entitats. Tothom. Tothom coneix, miraculosament, els criteris, les rutines i les condicions dels periodistes. Tothom sap com treballen i, més enllà d'això, tothom sap com haurien de treballar o com haurien d'haver actuat en aquest o aquell cas. Tothom en pontifica. Tothom. Tothom. N'hi ha rares excepcions, però són --ja ho dic-- rares. És una queixa habitual dels periodistes, ho sé: descobreixo la sopa d'all; però necessito fer aquest post --per això el faig. En altres professions --el periodisme és una professió-- els professionals treballen sense aquesta llosa al damunt: en aquest ordre, els enginyers, per exemple, estudien, acumulen experiència i veuen com el client calla i paga, i com l'entorn i el conjunt de la societat fan la segona d'aquestes dues coses: callar. Benaurats. ¿A algú se li acudiria dir-los que haurien de fer o haver fet això o allò de tal o qual manera? No. Massa sofisticació tècnica. Ens refiem que en saben i que ho fan bé, i prou. I està bé. En canvi, això no és així en la comunicació: abans que la facis, mentre la fas i després d'haver-la fet, tothom et deixa anar el seu punt de vista sobre la feina --sobre tots els seus aspectes. Sense vergonya. Sense adonar-se que, sovint, fa el ridícul. Ningú --quasi ningú-- no se'n salva. Hi cauen o hi han caigut individus de totes les edats, classes, sexes, religions, nacionalitats i professions --llevat d'aquesta, clar. A mi no se m'acudiria mai dir a un arquitecte, escriptor, cansalader o mecànic com ha de treballar perquè no tinc formació ni experiència en el seu camp; en canvi, ¿per què ells poden dir-m'ho i sovint ho fan? ¿Per què si --parlo per mi-- no són llicenciats en periodisme ni fa 11 anys que hi treballen? ¿Per què? En part, això no és perquè sí. La sensibilitat i la visibilitat del periodisme, el seu impacte en la cosa pública, ho justifiquen i ho fan inevitable en part. Ho repeteixo: en part. Parcialment. A banda d'això, que admeto, també crec que els periodistes som víctimes de la situació per culpa nostra. No demano corporativisme medieval ni arrogància gratuïta. No. I ara. Demano autoestima professional. Orgull. Us demano, us imploro, companys de gremi, que estiguem convençuts que el periodisme és una feina com una altra, per a la qual cal haver, doncs, estudiat i practicat, i l'exercici de la qual, per tant, ha d'estar reservat als qui s'hi dediquen. Us prego que actuem en conseqüència a partir d'aquest convenciment, la qual cosa no és sempre còmoda. Que ens fem respectar sense por. Si no, ho tenim magre. Si realment les aconseguíssim algun dia, aquesta unitat, aquesta solidaritat i aquesta determinació resoldrien --n'estic convençut-- altres problemes de la professió, començant per la indignant precarietat laboral que molts informadors pateixen i que lesiona, també, el dret dels ciutadans a rebre informació de qualitat. (També el lesionen altres pràctiques i no totes són alienes al gremi: parlo, per exemple, de l'ús vergonyant de la llengua catalana --per dir-ne així-- que s'està infiltrant a poc a poc en els mitjans de comunicació propis sense que quasi ningú --gràcies, Monzó-- se'n queixi. Però, com diria el president Pujol, avui no toca, això. Potser en parlo un altre dia. O potser no.) Vaig acabant perquè segur que teniu altres coses a fer. Em consta que hi ha altres feines en què també passa, això, o sigui que us planyo si és el vostre cas. I sóc conscient que tot i tothom ha de poder ser criticat en democràcia, que l'exercici periodístic està sobreexposat a aquest dret per motius evidents --¡fins i tot el garanteix!-- i que la cosa no té, doncs, solució màgica. Ara bé: la pregunta final, que em faig tot sovint, és: ¿què hi haig de fer, jo? ¿Val la pena respondre-hi, ficar-s'hi, baixar a la plaça on opinen sense criteri --sense dret-- sobre el nostre ofici els qui no l'han estudiat ni exercit, els qui només el coneixen superficialment? Alguns dies penso que no val la pena, que no és bo que ens en fem mala sang, que ens hauria de relliscar, que hauria d'entrar-nos per una orella i sortir-nos per l'altra. I santes Pasqües. Altres dies crec que, sense entrar en un joc injust, hauríem d'aplicar-hi pedagogia. Que hauríem d'exhibir-hi el que ells no tenen --el nostre criteri professional-- una i mil vegades. ¿Quina és l'opció encertada? ¿Eh?

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

és aixó, professionalitat, independència, comprovació d'informació...i un no se qué que no s'aprèn i s'ensenya, que s'ha de dur dins. El càrrer ajuda molt a agafar-ho.
Veig que ets de Sabadell, jo també.

Salut

Anònim ha dit...

Je partage pleinement le point de vue de tes commentaires. C'est ce genre de journalisme que nous voudrions lire, voir et entendre... et en plus tu nous l'offres. Em trec el barret! Chapeau!

òscargid ha dit...

No puc estar més d'acord en el que has exposat en aquest post. Comparteixo amb tu la reflexió de que, sovint, la culpa dels problemes de la nostra professió la tenim nosaltres mateixos. Cal reivindicar-nos com el que som, professionals amb criteri, i rebutjar l'intrusisme. Em de fer-nos valer (sé que és fàcil dir-ho i complicar saber com fer-ho...). I una mica de corporativisme no aniria gens malament. Per a quan una associació de comunicadors corporatius sabadellencs?

Marc Serrano i Òssul ha dit...

Gràcies pel comentari i per la proposta, Òscar; fa temps que se m'havia acudit, també, reunir tots els caps de premsa sabadellencs --tampoc no som tants--, però, més enllà d'això, estaria bé imitar els informadors vallesans orientals i muntar, formalment --informalment ja hi és--, una associació de periodistes sabadellencs que n'uneixi de locals, de corresponsals i de corporatius. ¿Com es fa, això?

Unknown ha dit...

Marc, em sóna aquesta queixa, ves per on. Jo que sóc politòleg i sociòleg, pots imaginar-te com n'estic de fart d'opinòlegs diversos. Imagines, doncs, que s'ha instaurat a la nostra societat un sensetitulisme que fa esfarair i tothom sap de tot i tothom pot parlar, opinar i, treballar. Absolutament d'acord amb els teus plantejaments, tot i jo no ser periodista. Una abraçada

Anònim ha dit...

Hola Marc! no sabia que tenies un bloc, molt bé! Com estàs? Petons
Sarah

Joan Carles Reina ha dit...

Sí, és veritat, "cada navarro un rey" i cada un de nosaltres som un gran entrenador de futbol i un "tribulete" expert: són les dues professions que he vist que tothom podria dedicar-se'n, tothom hi entén. Ara bé, tu mateix com a periodista de gabinet de premsa ets pels propis periodistes un ésser infame, un "parachoques paniaguado del poder": els teus "cofrades" ni tan sols et veuen com un dels seus!!!!. I tu voldràs compartir associació amb aquesta 'caterva' de semianalfabets que s'alimenten de canapès i de rumors? Anda ya! Jo almenys no! Per a què vols una agrupació d'aquestes? Per atorgar premis naranja/limón? Per organitzar al Nadal un sopar amb l'elecció del sabadellenc de l'any? O per defensar els nostres (ui, perdó els vostres, que jo ja estic "jubilat", afortunadament) interessos davant dels abusos de poder, injustícies laborals i intromissions als valors deontològics intrínsecs i inherents al periodisme? Si és això, molt bonic però m'està entrant la risa floja... Ah! i a mi no m'enganyes, tu no ets periodista, escrius massa bé, no fas faltes i tens discurs!
;)

Marc Serrano i Òssul ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marc Serrano i Òssul ha dit...

Joan Carles, quina sorpresa. Moltíssimes gràcies pel profundíssim comentari i per l'afalac final --així el veig: com a afalac--, que no sé si mereixo.

Diria, però, que la nova generació de periodistes --sí: aquesta colla de personatges que veus àvids de canapès i de rumors-- ja no dubta que el comunicador corporatiu o periodista de font o tècnic de comunicació o cap de premsa o digue'n com vulguis que juga net és o hauria de ser --quan no n'és, ¡perill!-- periodista sense afegitó; que l'accepta com a company de gremi, vaja.

Avui sovint els d'una banda han estat a l'altra i viceversa, o sigui que el recel disminueix o queda anul·lat. Gairebé ningú a la professió no qüestiona, ja, la legitimitat ni --gosaria dir-- la necessitat dels gabinets de premsa. No m'agrada posar-me d'exemple --és un pèl pedant--, però ho faré, va: un servidor combina la feina com a tècnic de comunicació amb col·laboracions com a periodista de mitjà. Si es fan com cal, èticament i en àmbits diversos, les dues bandes són compatibles. I compaginar-les t'aporta una visió de conjunt, una riquesa, que et perds si et limites a una d'elles.

També crec fermament en la capacitat de generar confiança i credibilitat, i de desprendre professionalitat periodística, col·leguisme fins i tot, dels periodistes de l'altra banda que fan la feina ben feta, que n'hi ha, t'ho asseguro. És evident que treballes per a la font, però pots fer-ho i, pel teu bé, has de fer-ho --no sempre és fàcil-- amb criteris estrictament professionals, la qual cosa no vol dir que no vetllis pels interessos informatius de la font, és clar, que és la teva feina --això no ho discuteix ningú.

És cert que, abans de crear una associació de comunicadors corporatius o de periodistes en general de la ciutat, hauríem de rumiar què en faríem, de l'entitat. D'acord. Però, tenint en compte tot el rotllo anterior --disculpes per la manca de brevetat--, crec que sí que tindria sentit i que sí que cal. Ho veig claríssim, vaja. Ara: si no ho fem, tampoc no passa re.

No et conec a la vida real, encara, però gràcies i salut. I continuem parlant-ne si vols... ;-)

Joan Carles Reina ha dit...

Tant debò estiguis en el cert.
No ens coneixem encara que crec que en algun esdeveniment hem coincidit. Bé, treballem al mateix carrer (la fuersas vivas, son las fuersas vivas) o sigui que serà difícil no trobar-s'hi.

Ara vaig a veure si puc omplir el bloc amb alguna cosa, que fa dies que no el toco.!