divendres, 22 de gener de 2010

¡IKEA vol sortir en aquest bloc!

Pretenia parlar-vos de l'intrusisme i l'amateurisme --cosins germans-- dins el món de la comunicació social, tant als mitjans com a les organitzacions --i a les agències, també--, però ho deixaré per a un altre dia perquè tinc material fresc que us farà més gràcia que no pas una altra queixa corporativista: IKEA --sí, IKEA-- vol que parli d'ella. O no sé si escriure "vol que en parli". Bé. Us enganxo l'inici del missatge de correu electrònic en qüestió tot seguit: 

"Me presento: me llamo Arturo López y trabajo para Ketchum, la agencia de comunicación de IKEA, en la parte online. Me gustaría ponerme en contacto contigo, ya que llevamos algún tiempo siguiendo tu blog, y hemos visto que te puede [sic] interesar temas relacionados con IKEA." 

A partir d'aquí, l'agència es posa a la meva disposició per enviar-me la informació que em calgui sobre el gegant suec o sobre les seves obertures i els corresponents processos de selecció de personal, les quals coses ni m'interessen gaire --només pel que fa al futur IKEA sabadellenc-- ni crec que us interessin, ¿oi? 

Ni, sobretot, crec que encaixin en aquesta bitàcola, que, com sabeu, té, com diria el poeta, dos eixos: com a àmbit temàtic, el periodisme àmpliament entès --la comunicació, paraula que cada cop s'utilitza més alegrement--, i, com a àmbit geogràfic, la meva ciutat, la que m'ha tocat: Sabadell. (Per cert: els eixos són, tots, centrals; no suporto el pleonasme "eix central".) O sigui que, d'IKEA, podria parlar-ne com a corporació comunicadora --d'això que fa de seduir blocaires, per exemple-- o quant a la seva instal·lació a la Manchester catalana, però no pel que fa a la seva política d'expansió o de recursos humans.

Diria, doncs, que l'agència en qüestió no coneix prou el meu --vostre, nostre-- bloc, per a la qual cosa no cal ni tan sols entendre la llengua catalana: els castellanolectors poden --podeu-- traduir-lo automàticament al castellà gràcies a Google i al botonet que us facilito al capdamunt de la barra lateral. Però vaja: estaré encantat de comentar-vos el que els amics d'IKEA vulguin fer-me --fer-vos-- saber del seu nou projecte sabadellenc i --per què no-- de fer de conillet d'Índies dels seus productes --si pot ser, culinaris, ja que, d'un temps ençà, cultivo, com alguns sabeu, el periodisme gastronòmic.

Una de les moltes reformes que vull fer al bloc --mai no trobo temps per posar-m'hi-- consisteix a crear una secció a la seva barra lateral amb els logos de totes les empreses que s'han posat en contacte amb mi perquè les mencioni --n'opini, en parli. A hores d'ara, a part d'IKEA, m'han proposat que escrigui sobre elles L'Oréal, Barceló, Colhogar --totes tres, via Bloguzz-- i la cadena de restaurants La Botiga --aquesta, via Atrápalo.

Aquests marquetinguers se les pensen totes, ¿eh? Vista amb ulls periodístics, aquesta tècnica per arribar als clients pot fer una mica de basarda, certament, però no patiu: cada cop que mencioni una empresa que m'ho hagi proposat, ho diré clarament. Si no, no m'hi avinc. Promès --i advertit-- això, bon capde.

(Foto: Ben Popken.)

dimecres, 13 de gener de 2010

Primer, fes-ho; després, si cal, comunica-ho (o "La comunicació no fa miracles")

Benvolguda organització qualsevol, 

La comunicació --el seu criteri, el seu punt de vista-- ha de participar en la teva gestió des de l'inici de cada projecte estratègic teu, però --ai las-- no pot pas substituir-la. (Els qui ho trobeu evident no cal que continueu llegint si no voleu: passeu de pet al nivell següent, molt menys transitat malauradament.)

Cal que rere qualsevol missatge que difonguis hi hagi una acció sòlida prèvia --simultània, si es vol-- que l'avali als ulls de la teva gent, dels periodistes i de la ciutadania en general. Si aquest aval és inexistent, feble o bé poc o gens interessant des d'un punt de vista informatiu, muts i a la gàbia, sisplau, o a piular cap endins i fluixet. Pensa, noia, que ho aconsellen, també, des de Montilla fins a Peñafiel, amants declarats del silenci. (Quins referents, avui.) Sense aquesta garantia, que molt sovint no hi és, el teu zel comunicador toparà amb el fracàs o, si més no, amb un èxit ineficient si consideres l'esforç que hi hauràs esmerçat.

Per dir-ho metafòricament, el fum fa una pudor de panegíric que se sent de molt, molt lluny; riu-te'n del de l'incendi d'Horta de Sant Joan. I aquesta ferum atabala i desacredita. Evita-la, doncs, font del meu cor.

Moltes accions no cal que les comuniquis, filleta meva: no comunica millor qui més ho fa, sinó més aviat viceversa: tenir el personal saturat i desorientat és, a la llarga o no tan llarga, contraproduent de totes passades. No és que no s'ho mereixin, pobrissones meves, no. No fan nosa. Tenen dret de viure, sí. Pots executar-les, institució, però et convé no comunicar-les o bé fer-ho de manera més discreta i discrecional.

I no vulguis tenir prestigi en tots els àmbits, guapa, ¿eh?: tria'n un (o pocs més), cultiva'l amb passió i amb paciència, i ja m'ho sabràs dir. Pren-te amb comptagotes l'ambició d'esdevenir referent en això, en allò i en allò altre; t'empatxarà, si no. Tot plegat t'ho dic sense ànim d'ofendre't i des de la humilitat d'un que la caga molt i que encara ha d'aprendre moltes coses, però, també, des de la seva convicció d'artesà del negociat.

En resum, amiga institució, escolta el teu comunicador en cap i, per l'amor de Déu, fes-li cas; és qui més en sap de comunicació dins teu perquè, contràriament a la resta, hi ha dedicat estudi i treball. T'ho dic per i per al teu bé. I, si no ho fas pel que sigui, no et queixis, després, almenys. Calla i gestiona. I no l'en culpis: ell t'havia avisat i, com que és de bona pasta, hi tornarà tants cops com calgui. Si és necessari, en xinès i tot.

Cordialíssimament i comunicativa, 

[Aquesta anotació la patrocina la pastisseria Art Bo del carrer de les Tres Creus de Sabadell. ;-)]

(Foto: Viquipèdia.)