dilluns, 8 de desembre de 2014

Com un huracà (diví)

Com pot ser que, posades de costat, dues paraules tan reboniques (camí, casa), la mínima expressió d’un paisatge, la vinyeta del guió il·lustrat d’un espot de Solvia, sonin com una altra cosa tan lletja? “Camí, casa” bé podria ser un poema esternut de —jo què sé?— Joan Brossa, posem per cas, però resulta que, amb grafia diferent (kamikaze) i pronúncia semblant —si es vol neutralitzar, idèntica—, designa un paio amb tan poc respecte per la seva vida, que la sacrifica per destruir-ne d’alienes, o, si més no, per posar-les en greu perill de manera unilateral, sense permís, per decret. Perquè ell ho diu, i punt. T’aguantes. Et fots. Immolar-se al volant té el mèrit de qualsevol immolació indolora —cap—, i exigeix fanatisme, bogeria o desesperació, que, ben mirat, vénen a ser versions del mateix mal. En els primers kamikazes, els de la Segona Guerra Mundial, la “tempesta providencial” —significat original japonès— era un avió nipó carregat d’explosius que el pilot estimbava en un vaixell ianqui.

L’OpenOffice no em marca kamikaze en vermell. Paraula, doncs, correcta i viva. La devem haver manllevat perquè el món és ple de kamikazes que moren matant i que mereixen un nom específic. Ja no en són, només, aquells aviadors ultrapatriotes de la Gran Nació Imperial del Sol Naixent, sinó, també, qualsevol avió de guerra suïcida i el seu pilot; de retruc, el “conductor suïcida de qualsevol vehicle” (diccionari.cat), i, “per extensió total” (ésAdir), l’individu que, motoritzat o no, “actuant temeràriament posa en perill o sacrifica la pròpia vida” (IEC). Begut i/o trastocat, el conductor kamikaze va contra direcció: el trànsit com a guerra. Sovint jihadista, forçat a ser-ne alguns cops, el terrorista kamikaze sol deixar el cotxe a casa: s’emboteix en una armilla letal i la detona prement un botó entre la multitud. Diferències: u: no el mou una pàtria, sinó un Déu; dos: canvia la velocitat per la quietud, i tres: s’estalvia (o es perd) l’aproximació, l’estoneta per patir o gaudir. O repensar-s’hi.

Va haver-hi un kamikaze supervivent, Haruo Hirota, que, avergonyit, va reinventar-se com a xef a Washington. I una kamikaze: Sayuri Miyamoto, a qui Rei Kimura ha dedicat una novel·la. Pregunta trampa: quants aviadors suïcides van participar en l’atac a Pearl Harbour tal dia com avui del 1941? Zero: anomenada kamikaze per un error dels traductors americans, la Unitat Especial d’Atac Shinpu va crear-la el 1944 el vicealmirall Takijiro Onishi. L’historiador Bill Gordon calcula que va enfonsar 47 bucs estatunidencs, i, segons l’Air Force, els seus atacs a 400 naus van matar 4.900 mariners i ferir-ne 4.800. El preu, uns 4.000 pilots japonesos sacrificats, i l’objectiu final, no assolit: Onishi es va llevar la vida per —va escriure— “purgar la part que em toca en el fracàs”, i va disculpar-se. Tot, perquè, ara, es pugui considerar kamikaze qualsevol temerari de pa sucat amb oli, i perquè se’n diguin, fins i tot, una botiga en línia d’articles de karate o la companyia de teatre de Bárbara Lennie.

[Versió extensa —molt més extensa, i original— de l'article publicat a l'Ara —suplement Rar— del diumenge 7 de desembre del 2014.]

dimarts, 12 de març de 2013

La 'nova' pastisseria-restaurant Farga Diagonal i el nou forn-restaurant Boldú Provença (Barcelona)

FARGA DIAGONAL
Res-tau-rant

Un dels (cog)noms majúsculs de la pastisseria barcelonina rellança el seu local estendard, la botiga-restaurant de la Diagonal. Un fet: el nou aspecte —“modern i amb personalitat”; luxós, no rococó— i el nou concepte —ara, sopars— de la seu fundacional de l’imperi, amb més de mig segle, mig miler de treballadors, set establiments al cap i casal —tres dels quals, restaurants—, un centenar de Farggi a la península i a Qatar —el 80%, franquícies—, i, inoblidable, la figura del fundador, Jesús Farga, mort el 2011. I una idea: Farga no és només dolç, sinó, també, restauració i servei d’àpats; ho subratlla, lliurada a la marca, la directora comercial, Dúnia Llach: “Som un restaurant diferent”.

Malgrat els grans números i els 700 metres quadrats de l’establiment, farcit al vespre tant de gormands visitants (d’hora) com de locals (tard), “l’essència” del “negoci familiar”, diu Llach, és la de sempre: “tots els clients són vips” i “el no, d’entrada, no existeix”. Tres cartes: la de restaurant pura i dura, “de mercat reivindicant la qualitat de la millor cuina mediterrània”, amb arròs caldós o la mítica hamburguesa Farga; la d’entrepans i xarcuteria, i la de tapes. I, clar, postres d’escàndol. De matinada, els caps de setmana, gintònic de franc. A la carta de vins, supervisada per Manel Roig del Tarré, una quarantena de propostes, on regnen i empaten dues DO consagrades: Penedès i Rioja.

Preu: Carta: 35 €. Menú especial: 25 €. Menú (migdia): 19,95 € ò 22,50 € (saló). Ampolla: 10,25-49 €.
Adreça: Diagonal, 391. Barcelona (Dreta de l’Eixample).
Telèfon: 93 416 01 12.
Horari: De dl. a dj. de 8 a 0 h, dv. de 8 a 1 h, ds. de 9 a 1 h i dg. de 9 a 0 h.

BOLDÚ PROVENÇA
‘Boldnutmen’

D’una pastisseria multifunció a un establiment de matriu fornera, també diversificat. Dos xamfrans més avall —Provença amb rambla Catalunya— aterrava a l’abril una “família de forners” gracienca —del Coll, on té les dues botigues de sempre—, amb l’aval de set dècades i tres generacions pastant pa-pa. La forneria gurmet treu pit, si bé l’autenticitat promesa no sempre és tal: per una “revolució total” que ha estat “impulsada per altres”, “tothom et ven tradició”; així, les fleques “de tota la vida” que no evolucionin estan “destinades a morir”. Parla, enèrgic, Enrique Aragón Boldú, que, des de fa un any, refresca l’empresa, per a la qual lluita amb sa germana, sa mare i una vintena d’empleats.

“Ho fem tot a mà. Tot”, fa. Al voltant de la forneria, brioixeria i pastisseria, però mes enllà —és una fleca-restaurant—, i a preus assequibles: “Jo no vull vendre luxe. Jo sóc forner”. S’hi pot esmorzar, dinar, berenar o... sopar (d’horeta). El “producte estrella de llarg” és el boldnut, el dònut Boldú, que pren vida (boldnutman) i s’adapta a les diades. La carta de salats de tardor-hivern es compromet a “fer-ho tot com abans” i ofereix crema de verdures, tartines, planxats, amanides i carpaccios, i pastes i risottos. Dos vins: el negre, Pactum 2010, de Catalunya, i el blanc, el verdejo La Estacada, de Castella —de la seva Tierra. Decoració retro de Voland. Aviat, nova obertura. On? Secret.

Preu: Carta: 9 €. Menú: 6,95 €, 7,95 € ò 10,95 €. Ampolla: 7,50 €.
Adreça: Provença, 233. Barcelona (Dreta de l’Eixample).
Telèfon: 93 467 45 42.
Horari: De dl. a ds. de 7 a 22 h i dg. de 8 a 21 h.

(Cupatges, desembre del 2012 – gener del 2013.)

(Fotos: cedides.)

dijous, 31 de gener de 2013

L’agregador de notícies de Sabadell al Twitter assoleix els 4.000 seguidors (nota de premsa)

L’agregador de notícies de Sabadell al Twitter, @DiarisSabadell, ha superat els 4.000 seguidors poc abans del seu segon aniversari. El supramitjà es consolida, així, com a compte més utilitzat pels usuaris de la xarxa social per informar-se de l’actualitat sabadellenca. 

@DiarisSabadell reuneix en un sol perfil de Twitter totes les notícies que publiquen sobre la ciutat els deu mitjans de comunicació locals més rellevants i quatre més d’abast nacional, i facilita, així, mantenir-se’n al dia des de les seves diverses línies editorials.

Més de 25.000 clics mensuals

Els últims 30 dies (de l’1 al 30 de gener), l’agregador de notícies de Sabadell ha enviat 25.659 clics a 1.451 peces. Els mitjans que n’han rebut més han estat, en aquest ordre, Ràdio Sabadell 94.6 (7.313), iSabadell.cat (4.304), Diari de Sabadell (3.616), La Vanguardia (3.316) i Sabadell en Vivo (2.126). A més dels cinc mencionats, els altres nou mitjans que el compte agrega són els locals El Punt Avui, El Diari del Vallès, RadiOna, Mola TV, drecera.info (abans, VilaWeb Sabadell) i Weekand Sabadell, i els nacionals Ara, El Periódico i 324.cat.

En creixement constant, @DiarisSabadell registra 52 punts sobre 100 al mesurador d’influència Klout; Kred, en canvi, l’avalua amb un 760 de 1.000 en influència i amb un 6 de 12 en abast, i li assigna un total de 86.916 punts. Segons dades dels últims 90 dies proporcionades pel mateix Klout, l’agregador de notícies de Sabadell al Twitter l’han mencionat més de 700 vegades, pertany a més de 100 llistes (a 128, de fet, concretament), i ha generat més de 1.000 repiulades.

Dos anys, 18.000 tuits

De manera automatitzada, però amb suport humà, @DiarisSabadell genera en temps real un tuit per cada titular de mitjà agregat. Cadascun dels piulets resultants l’acompanyen, sempre, un enllaç cap a la notícia completa i una etiqueta que n’identifica la font. Al llarg dels dos últims anys, el compte ha emès més de 18.000 piulades, i ha anat repiulant, també, algunes mencions d’interès.

@DiarisSabadell va néixer al febrer del 2011 amb els objectius de fer visible l’actualitat sabadellenca —i la mateixa ciutat— a la xarxa social Twitter i de facilitar-ne el seguiment a través d’un sol compte. L’agregador de notícies de Sabadell el gestionen els comunicadors sabadellencs Òscar Gómez i Domínguez, responsable de la seva imatge gràfica, i Marc Serrano i Òssul, creador i editor.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Què és @DiarisSabadell? Set respostes sobre el primer compte informatiu de #Sabadell

1. Això, això: què carai és?

@DiarisSabadell és el compte informatiu sobre Sabadell més seguit al Twitter. Aplega, avui, més d'11.000 seguidors.

Com ha dit, durant temps, la seva bio, es tracta, modèstia a part, d'un referent de #Sabadell al Twitter. És, ras i curt, el perfil que agrupa totes les notícies sabadellenques —estrictament locals o, quan no és possible, vallesanes occidentals. Comparteix titulars de 17 mitjans sabadellencs en temps real i des d'un sol compte. Així de fàcil.

Sempre ho fa amb l'enllaç corresponent al web del mitjà i, evidentment, citant-ne la font, que insistim que és aliena. Per tant, no és un mitjà, sinó un mer i modest compte que, de manera automàtica —automatitzada, més ben dit—, facilita la feina als interessats en l'actualitat de la ciutat, i en promou els mitjans de comunicació a través dels seus continguts —no en genera—; tot això, només al Twitter. Enlloc més.

Compartim continguts estrictament informatius —escadusserament, algun d'opinatiu—, i de text, imatge i vídeo: evitem l'àudio. En casos puntuals, es tracta dels blogs dels mitjans, no pas dels mitjans matriu.

Gener del 2013: ja generem més de 25.000 clics mensuals. Escrivíem a mitjan novembre del 2012: 

Més de 21.000 clics mensuals generats

Són dades del 14 de novembre i fan referència a l'últim mes: al llarg dels últims 30 dies, @DiarisSabadell ha generat 21.270 visites a 1.331 notícies dels 14 mitjans amb informació sabadellenca que [comparteix] [actualment, 17]. Cal tenir en compte que El Diari del Vallès només [el compartim] des del 24 d'octubre! Anirem actualitzant aquestes dades.

2. Qui ho fa i des de quan?

Des del 19 febrer del 2011, ens n'ocupem els comunicadors sabadellencs Òscar Gómez i Domínguez (Òscar GiD), responsable de la imatge gràfica del compte, i Marc (Serrano i) Òssul, ideòleg i director de l'artefacte @DiarisSabadell.

Entrevistats al Diari de Sabadell

Coincidint amb els 3.500 seguidors, la capçalera degana de la premsa sabadellenca (el seu veterà periodista Víctor Colomer, a la mítica secció Cara a cara) ha entrevistat els creadors del compte informatiu líder de Sabadell.

...I, ep, a Ràdio Sabadell, també

En aquest cas, coincidint amb els 4.000 followers. Ha estat a la secció Connectats del programa matinal A bona hora. L'espai el dirigeix Aura Costa; l'entrevista, però, és obra de Mireia Sans.


3. Quins són els 17 mitjans compartits?

Actualment, compartim les notícies digitals del Diari de Sabadell —incloent-hi les de la llegendària secció Cara a cara—, les d'El Punt Avui que parlen de Sabadell, les d'El Diari del Vallès; les de Ràdio Sabadell (informació general i esports), les de RadiOna (blog); les de Mola TV (a través de titulars.cat), les de l'isabadell.cat, les de Sabadell Informa! (abans, SabadellDigital), les del Weekand Sabadell (blog i agenda setmanal), les de NacióSabadell.cat (hereu d'El Vapor de Sabadell), les del Petit Sabadell (blog, també), les del NEWT (terrassenc, però amb contingut sabadellenc), i les de Línia Vallès.

I, pel que fa als mitjans d'abast purament nacional (català), també compartim les notícies de l'Ara que mencionen Sabadell, les de l'edició sabadellenca (digital) d'El Periódico, les de l'edició de LaVanguardia.com per a "Sabadell – Vallès" (ara, amb edició diferenciada de Terrassa), i les del servei comarcal del 324.cat, amb entradetes dels teletips comarcals de l'Agència Catalana de Notícies (ACN).


Donat l'abast comarcal (no estrictament sabadellenc) d'algunes de les fonts —una minoria—, és possible que, molt de tant en tant, compartim continguts que fan referència a altres municipis de la comarca del Vallès Occidental. En som conscients.

Tot plegat —ho repetim—, en temps real i en un sol compte, i per a més d'11.000 seguidors reals i actius.

4. Com funciona tecnològicament?

A través d'un gestor de feeds (RSS), els canals d'actualitzacions dels webs, generem un tuit per cada titular nou, automàticament. Malgrat la quantitat notable de mitjans compartits (17 a dia d'avui, dèiem), treballem per evitar la sobredosi de tuits i per evitar-ne de no relacionats amb Sabadell —o, almenys, la comarca—, és a dir, perquè el nostre —i vostre— servei piuli només allò que cal, ni més ni menys. Per no infoxicar.

5. Què repiuleu i què no, i per què?

Repiulem només algunes mencions que ens semblen significatives per als nostres més de deu milers de seguidors; especialment, les vinculades amb l'actualitat i les no relacionades amb cap iniciativa estrictament comercial. També, alguna d'humorística; per què no. Amb un respecte absolut per la llibertat d'expressió, no hi tanquem la porta a cap sensibilitat. A cap.

No podem, però, retuitar-ho tot, per evitar l'spam social, ni repiular, sistemàticament, molts tuits o tots els tuits d'un sol compte de Twitter; ho tenen francament difícil, doncs, les piulades anònimes, insultants i/o repetitives. Agraïm sincerament totes i cadascuna de les mencions, i les seguim amb atenció.

Ocasionalment, és possible que la gestió de mencions no es pugui fer en temps real.

6. Al darrere, ¿hi ha calés, interessos, vincles obscurs?

cacho
Res ni ningú no ens finança: no hi invertim diners, sinó hores.

No hi guanyem ni un cèntim. Ni un. Ho entenem com a servei a la ciutat, a tots els seus ciutadans i actors (empreses, institucions, entitats); particularment, als seus mitjans de comunicació, als seus professionals, al periodisme —molt especialment, al local i comarcal: de proximitat, eufemísticament—, a la pluralitat informativa, a la llibertat d'expressió i d'opinió, i a la llibertat en general. Ni més ni menys. Sense gat amagat.

@DiarisSabadell no té cap mena de relació amb cap empresa, institució, entitat, mitjà ni partit polític; no és pròxim ni està lligat a res ni a ningú. A res ni a ningú. I, sobretot, no és el compte oficial del Diari de Sabadell, que és —això, sí: només això, res més— un dels 17 mitjans que actualment compartim.

La iniciativa neix, doncs, de la passió —una mica malaltissa, probablement— de dos comunicadors sabadellencs per la seva ciutat, pels seus mitjans i per la seva professió. I ja està. Punt.

7. Com puc contactar amb vosaltres?

Molt fàcil. Seguiu @DiarisSabadell i envieu-nos un missatge directe. Estem a la vostra disposició.

Agraïm la confiança dels més d'11 milers de persones o corporacions que heu decidit mantenir-vos informats sobre la ciutat a través del compte que administrem —per començar, us seguim—, i agraïm, sobretot, qualsevol mena de comentari, suggeriment, queixa, etc., que ens vulgueu fer arribar. Qualsevol. Gràcies de tot cor.

Si ens permeteu el colofó abrandat, visca Sabadell, visca el periodisme, visca la comunicació i visca la llibertat. :)

twitter.com/DiarisSabadell

[Actualitzat el 29/04/2015.]

diumenge, 27 de novembre de 2011

Avui toca parlar de DiR (i tinc finalment temps per fer-ho)

Què tal. Encara hi sóc, ¿eh? Com han fet, fan i faran altres marques, la popular cadena de gimnasos de nivell DiR, via Bloguzz, m'ha convidat a conèixer qualsevol dels seus centres —i a parlar-ne aquí. No he pogut anar-hi directament perquè el deure professional m'ho impedia —estava tancant un reportatge que podreu llegir a la revista Cuina de desembre—, però sí traspassar el regal —i l'encàrrec— a una enviada especial del bloc, que fa aquesta valoració de DiR Castillejos:

"Les instal·lacions, fantàstiques, tant les sales d'activitats dirigides com els vestuaris. La profe que em va tocar era molt bona, donant indicacions clares i ajudant la gent que hi érem segons el nostre nivell. El tracte i l'atenció de la noia de recepció, impecables. Em va encantar i m'ho vaig passar molt bé."

Amb tots els respectes pel meu estimat —i patrocinat— Club Natació Sabadell (CNS), entitat entranyable i ambaixadora de la ciutat, del qual sóc soci des de principis dels 90, distingits senyors del DiR, ¿quan obrireu a la capital del Vallès, on ja tenim El Corte Inglés, Ikea, Nespresso...? ¿Quan, eh?

(Foto: DiR.)

dilluns, 18 d’abril de 2011

A Vic, Clau de Fa i Cal Fusté, dos restaurants nous d'aquells que sí que val la pena visitar

CLAU DE FA
La posada dels atlants

Perquè pertany al complex cultural L’Atlàntida, també nounat: talment com una rosa, es badava per Sant Jordi a l’est del pinyol de la ciutat dels sants. La concessió fa “funció diària” des de l’“assaig general” del 19 de novembre; tot el local (carta, imatge i decoració) juga amb gràcia amb l’argot i la iconografia escènics i musicals. El gestiona un grup que encapçalen Pep Pelfort i Jeroni Vinyet, i que inclou altres “socis treballadors”: Imma Llort, Vicenç Guillem, Àlex Cirer i Oriol Villanueva; cadascun, “no sols especialista sinó fan de la seva àrea”, la qual cosa fa que “el trencaclosques quadri”, per Pelfort, que vol que “L’Atlàntida sigui el teatre del Clau de Fa” en lloc del contrari.

“Treballam només producte fresc”, comenta Guillem, mallorquí, que fa tàndem amb Pelfort per oferir-hi una cuina “artesana amb uns tocs una mica moderns”. De la carta, curta i estacional, subratlla el bacallà gratinat amb pasta miso i el wellington d’ànec confitat amb acord de pera. Ofereix set formatges amb llet crua. De la vintena de vins, hi triomfen el negre montsantí Vessants Xic i el blanc bagenc Bernat Oller. Il·lusionada, l’empresa és 2.0 de veritat: piula els espectacles amb què complementa els estrictament atlàntics, anuncia novetats i atén reserves a Facebook, on té perfil i grup[s] [l'altre, aquí], i, a Flickr, comparteix carta, fotos, grafisme i manifest: “La cuina és una art escènica”.

Preu: Menú: 12 €; de grup: 20-30 €. Carta: 22 €. Ampolla: 7,50-16 €.
Adreça: Francesc Maria Masferrer, 4. Vic (Barcelona).
Telèfon: Reserves: 938 893 430. Programació: 606 647 778.
Horari: Obert els dl. de 9 a 17 h, de dt. a ds. de 9 a 2.30 h. i els dg. de 17 a 2.30 h.

Nota: No en formen part des de finals de febrer.

CAL FUSTÉ
“El somni de la meva vida”

El primer que en llegiu –el títol– és el primer que ens en diu, taxatiu, Albert Tomàs, un barceloní vigatanitzat procedent de Gósol (Alt Berguedà), on son pare va néixer a la casa que dóna nom a l’establiment. La família es dedicava a la venda de llegums cuits –son germà en regenta parada al mercat de Felip II–, però ell, enamorat dels fogons, volia tastar-ne aquest altre vessant. Havent-se format, va ser cap de cuina del parador de Viella durant dos anys i, amb la dona, l’Antonia Palacios, va aixecar aquest restaurant de cuina “catalana i casolana”, honesta sense ser antropològica, que obria portes el 30 de juliol i comença a donar-los alegries passada una petita “travessa del desert”.

Exigent, el preocupa la matèria primera i la seva transformació: no arrufa el nas a tècniques recents com la cocció al buit, però es confessa “tradicional al màxim”. Sumant-hi preus ajustats i la dèria de “dignificar el menú”, va fidelitzant clientela. Llueix entrants com cargols a la gormanda o foie amb reducció de balsàmic, ous trencats, arròs caldós de llamàntol, carns com cua de bou, entrecot a la pedra o llengua de vedella a l’estil Ramon, i peixos com vieires i mongetes del ganxet amb oli de nous o llamàntol a la planxa o amb ceba confitada. Entre els 34 vins, majoritàriament negres i catalans, crida l’atenció el Mussefres, de la cooperativa de la Serra d’Almos (Baix Priorat).

Preu: Menú: 12 €; de nit: 18 €; de grup: 20-30 €. Carta: 30 €. Ampolla: 10-39 €.
Adreça: Sant Antoni, 18. Vic (Barcelona).
Telèfon: 938 867 871.
Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 15.30 h i de dt. a ds. de 20.30 a 22.45 h. Tancat els dl.

(Cupatges, febrer-març del 2011.)

(Fotos: Clau de Fa i un servidor, respectivament.)

[Disculpes per la poca disciplina a l'hora d'actualitzar. Tinc pendent, ara, una anotació sobre l'experiència @DiarisSabadell, l'agregador de notícies —res més— de Sabadell a Twitter. ¿Ja el seguiu?]

dissabte, 11 de desembre de 2010

Dos nous restaurants de Rubí on menjareu com els àngels

PLATS
Robí
L’inauguraven fa dos anys, “en plena crisi”, que no han notat, diu ell, i l’ajuntament ja els premiava com a millor projecte local de l’any. A la tarja editada per a l’ocasió, l’eixamplenc Jordi Solanes i la rubinenca Àngels Jorba, parella i empresa joves, bregades i viatjades, quasi em fan la feina: no es passen quan l’hi etiqueten de “jove, honest i compromès, amb una cuina fresca i equilibrada, mediterrània i d’arreu; en un espai modern, confortable i tranquil”. És a propíssim de l’estació dels Catalans al cor de la ciutat amb nom de pedra preciosa; s’hi arriba, xino-xano, per la deliciosa i bulliciosa avinguda de Barcelona. Ocupa el cos central de la casa de pagès de la família d’ella.

Cuina creativa democràtica i amb substància. Menú setmanal amb una desena d’entrants variats i quatre segons per “fugir de fregits”, amb un toc d’exotisme i producte de temporada. I, els capdes, “cadascú es fa el seu menú degustació”, explica l’Àngels, amb tres platillos com tallarines de sípia o caneló de cua de bou –cada estació, 17 per triar–, cinc postres com el sublim coulant d’avellana i –ep!– quatre vins per acompanyar-los, liderats pel Moscato d’Asti. L’aparador líquid és una labor de retalls quant a DO –dos Jumilla, per exemple. “De mica en mica, ens anem fent el nostre lloc”, assegura el Jordi, que ja té clients de ciutats veïnes. Bravo per l’aigua descalcificada i osmotitzada.

Preu: Menú: 14,50 €; menú entrants o segon: 10,50 €. Carta: 27,50 €. Ampolla: 9-21,25 €.
Adreça: Llobateras, 61. Rubí.
Telèfon: 935 882 882.
Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 16 h, els i els dv. i ds. de 21 a 23 h, i les nits de dt. a dj. per a grups amb reserva. Tancat els dl.














EL CIBULET
Sí, bolet

L’excursió s’ho val. Els qui hi aterreu amb tren –FGC, línia S1 (Terrassa)– no us penedireu d’haver de creuar la via i la riera fins a la urbanització Sant Jordi Park, de nom ben poètic. (Oi?) El rubinenc Jaime Redondo i la seva dona, la Mari, sabadellenca, són feliços en aquest local “acollidor, pròxim, familiar”, gargotejo in situ. “No és una feina normal”, admet un cuiner amb 28 anys d’ofici a les costelles, durant els quals ha voltat força –fins a Fuerteventura– i ha passat de marmitó a amo d’una marisqueria i, des del 2006, d’aquest establiment. Els dos últims anys hi ha combatut la crisi “pujant esgraons”. El seu repte, atraure vallesans malgrat la poca oferta d’oci de la ciutat: no hi ha ni cine.

I el nom? “Coses de la cunyada.” Abans del traspàs, no evocava França sinó Espanya: es deia La Pata Negra i era d’ibèrics i de Ticket Restaurant. Sense servei de barra ni escurabutxaques i amb un viver de marisc, el seu successor té la “tranquil·litat” que ven qualitat –n’exigeix als proveïdors– tocant més d’una tecla, a un preu raonable i sense abaixar el llistó: “El que pot venir, ve, i el que no, no passa res”, fa el Jaime. Carn gironina a la brasa de carbó vegetal. A la carta de vins, anual, unes 45 referències, força blancs i rosats, sorpreses com els ecològics terraltencs d’Ecovitres i la promesa de renovar-ne els negres –de posar-n’hi més de casa i algun d’internacional. Menús grupals a mida.

Preu: Menú: 13,50 €. Carta: 25 €. Ampolla: 6,90-45 €.
Adreça: Plaça de Josep Sapés i Esmendia, 6-8. Rubí.
Telèfon: 935 875 272.
Horari: Obert de dc. a dl. de 13 a 16 h i els dv. i ds. de 20.30 a 23.30 h. Tancat els dt.

(Cupatges, octubre-novembre del 2010.)

(Fotos: cedides.)

[Postdata.— Gràcies per la paciència i per la fidelitat malgrat la meva manca de disciplina dels dos últims mesos —a l'hora d'actualitzar, vull dir. Unnim, Descobrir i assumptes personals ¿colen com a excusa?

[Una altra postdata.— He sucumbit a Twitter, també —el que faltava—; m'hi trobareu aquí.]