dissabte, 2 d’octubre de 2010

Així va anar el sopar d'inici de curs del GPS, amb el portaveu de la Caravana Solidària

Va ser dijous, va tornar a ser a Can Tonada i vam assistir-hi 20 periodistes sabadellencs, més d'una tercera part de la cinquantena llarga que formem part de l'informal i transversal --i professional, artesanal, no patronal-- Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). A part del dia de la setmana, hi havia novetat: teníem ponent o conferenciant: Josep Ramon Giménez (amb ge, alerta), portaveu de la Caravana Solidària de Barcelona Acció Solidària, periodista --un dels 4.150 prejubilats d'RTVE--, sabadellenc i, a partir d'ara, membre actiu de l'entitat.

Més enllà del seu testimoni directe sobre el famós --i oblidat, ja, gairebé-- segrest dels tres cooperants catalans per part d'Al Qaeda del Magreb Islàmic, van ser interessantíssimes, també, les seves batalletes sobre la seva curta etapa (pocs mesos) als informatius de l'Ente (cobertura de l'atemptat d'Hipercor) i sobre la seva llarga etapa (força anys) al programa de medi ambient de la tele pública espanyola El escarabajo verde (no falsejament d'imatges d'animals salvatges, a diferència del que sí que fan altres que tenen menys escrúpols deontològics).

Els ítems del debat 

En comptes de redactar un rotllo opinatiu sobre el que ens va dir Giménez al restaurant d'Advocat Cirera, us enumeraré algunes de les reflexions del col·loqui, quasi tal com les tinc anotades. La jornada va ser rica en aportacions sobre la comunicació de crisi (extrema), algunes bones i males pràctiques periodístiques i l'altra banda dels nassos, que dóna feina a tantíssims informadors.
  • Gran responsabilitat social dels periodistes. Visió crítica de les empreses comunicatives.
  • Autocrítica necessària. Sovint els periodistes preguntem amb ganes que se'ns respongui el que volem sentir --no escoltem prou les fonts. Egolatria i divisme --periodistes estrella--; poca humilitat, almenys: excés de pontificació.
  • Fregida i refregida de notes de premsa. El fenomen "copiar i enganxar", afavorit per la precarització, per la pressa, per la pressió... i per la comoditat. [Desplaçament de les redaccions a les fonts, que assumeixen, en bona part, l'establiment d'agenda. Perversió de la comunicació social. Això és de collita meva; per això va entre claudàtors.]
  • Immediatesa absoluta. Implica superficialitat, genera errors --desprestigia la professió i els mitjans, doncs, de retruc-- i sovint ni tan sols informa: molts cops el directe de vídeo o d'àudio és pur soroll intranscendent o, directament, desinformació (efecte CNN o [permeteu-m'ho, tuïtaires], efecte Twitter). I, en aquest mateix sentit...
  • Obsessió per l'exclusiva. Reforça el mitjà que la dóna, però és perillosa si s'hi abaixa la guàrdia pel que fa a la verificació (contrast de fonts). ¿Val la pena ser el primer a donar una notícia, que pot ser inexacta o fins i tot falsa, o és més convenient verificar-la --contrastar-la--, interpretar-la, documentar-la, aprofundir-hi, en definitiva? (Cas pràctic: mort de l'exalcalde Antoni Farrés al 3/24 [no pas al 3cat24, que enllaço] i a Ràdio Sabadell.)
  • Poca o nul·la documentació en alguns casos. Toquem d'oïda. Desconeixement o, segons com, atrevidíssima ignorància. Gèneres d'interpretació i, sobretot, d'opinió (tertúlia, columna, etc.). Fenomen Pilar Rahola.
¿Camacos aventurers o cooperants acreditats? 

Davant de l'ofensiva raholiana contra l'expedició --no només raholiana, ho sé, però simbolitzada per la periodista-opinadora i assumida, gosaria dir, per una part significativa de l'opinió pública i publicada--, Giménez va reconèixer que cal un debat crític sobre les ONG, si bé va defensar el model de la Caravana Solidària amb arguments com ara aquests:
  1. Els expedicionaris no eren pijos que feien turisme solidari o humanitari --un adjectiu que creu que es fa servir malament-- sinó gent normal i corrent que es pagava les despeses, dedicava les vacances al projecte i participava en una campanya anual amb cara i ulls --sòlida, homologada-- i amb una trajectòria que l'avala.
  2. No anaven pel mig del desert sinó per l'autopista del país.
  3. No està demostrat que els costos de dur material a l'Àfrica en superin els guanys obtinguts.
  4. A part del rescat que és evident que es va pagar [que vam pagar entre tots, hi afegiria jo], Al Qaeda té, per desgràcia, moltes altres fonts de finançament més importants.
De l'Àfrica a l'Índia: Sonrisas de Bombay 

Entre els assistents, em va fer feliç retrobar un vell amic i doctor, també, en això de l'anomenada cooperació internacional: el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia, Jordi Joan Baños, excamarada dels Poetes al Sol, poeta autèntic i exredactor del Diari de Sabadell. Llegiu el que explica en aquesta anotació sobre l'ONG Sonrisas de Bombay, inèdita en paper. Defensa que no pot ser que aquestes organitzacions siguin ara incriticables i que sigui gratis, en canvi, llançar fem sobre l'Església, incriticable, ella mateixa, durant tantíssims segles.

He escrit relativament poc --el que anotava a l'agenda ahir a quarts de set del matí-- perquè un altre vell amic, Arnau Domínguez, gairebé m'ha fet la feina, que estic encantadíssim de no assumir en solitari aquest cop. A banda d'anotacions a blocs i de comentaris a les xarxes socials, però, crec que fóra bo que els mitjans locals (tradicionals, professionals, periodístics, vull dir) es fessin ressò de la trobada o, si més no, de l'existència del GPS, com ho farien si es tractés de qualsevol altra associació local nounada, en consolidació i amb ganes de fer coses.

(Fotos: Emili Agulló i Josep Ramon Giménez.)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Et felicito, fill, per la teva síntesi i reflexió. Un resum i una anàlisi molt encertada de la trobada. En resum, el notari perfecte del GPS. JC montes

Olga Xirinacs ha dit...

Malgrat l'extensió del post, s'agraeix la informació rebuda en l'extracte proposat.
Salutacions.