Què és @DiarisSabadell? Set respostes sobre el primer compte informatiu de #Sabadell

1. Això, això: què carai és?

@DiarisSabadell és el compte informatiu sobre Sabadell més seguit al Twitter. Aplega, avui, més d'11.000 seguidors.

Com ha dit, durant temps, la seva bio, es tracta, modèstia a part, d'un referent de #Sabadell al Twitter. És, ras i curt, el perfil que agrupa totes les notícies sabadellenques —estrictament locals o, quan no és possible, vallesanes occidentals. Comparteix titulars de 17 mitjans sabadellencs en temps real i des d'un sol compte. Així de fàcil.

Sempre ho fa amb l'enllaç corresponent al web del mitjà i, evidentment, citant-ne la font, que insistim que és aliena. Per tant, no és un mitjà, sinó un mer i modest compte que, de manera automàtica —automatitzada, més ben dit—, facilita la feina als interessats en l'actualitat de la ciutat, i en promou els mitjans de comunicació a través dels seus continguts —no en genera—; tot això, només al Twitter. Enlloc més.

Compartim continguts estrictament informatius —escadusserament, algun d'opinatiu—, i de text, imatge i vídeo: evitem l'àudio. En casos puntuals, es tracta dels blogs dels mitjans, no pas dels mitjans matriu.

Gener del 2013: ja generem més de 25.000 clics mensuals. Escrivíem a mitjan novembre del 2012: 

Més de 21.000 clics mensuals generats

Són dades del 14 de novembre i fan referència a l'últim mes: al llarg dels últims 30 dies, @DiarisSabadell ha generat 21.270 visites a 1.331 notícies dels 14 mitjans amb informació sabadellenca que [comparteix] [actualment, 17]. Cal tenir en compte que El Diari del Vallès només [el compartim] des del 24 d'octubre! Anirem actualitzant aquestes dades.

2. Qui ho fa i des de quan?

Des del 19 febrer del 2011, ens n'ocupem els comunicadors sabadellencs Òscar Gómez i Domínguez (Òscar GiD), responsable de la imatge gràfica del compte, i Marc (Serrano i) Òssul, ideòleg i director de l'artefacte @DiarisSabadell.

Entrevistats al Diari de Sabadell

Coincidint amb els 3.500 seguidors, la capçalera degana de la premsa sabadellenca (el seu veterà periodista Víctor Colomer, a la mítica secció Cara a cara) ha entrevistat els creadors del compte informatiu líder de Sabadell.

...I, ep, a Ràdio Sabadell, també

En aquest cas, coincidint amb els 4.000 followers. Ha estat a la secció Connectats del programa matinal A bona hora. L'espai el dirigeix Aura Costa; l'entrevista, però, és obra de Mireia Sans.

3. Quins són els 17 mitjans compartits?

Actualment, compartim les notícies digitals del Diari de Sabadell —incloent-hi les de la llegendària secció Cara a cara—, les d'El Punt Avui que parlen de Sabadell, les d'El Diari del Vallès; les de Ràdio Sabadell (informació general i esports), les de RadiOna (blog); les de Mola TV (a través de titulars.cat), les de l'isabadell.cat, les de Sabadell Informa! (abans, SabadellDigital), les del Weekand Sabadell (blog i agenda setmanal), les de NacióSabadell.cat (hereu d'El Vapor de Sabadell), les del Petit Sabadell (blog, també), les del NEWT (terrassenc, però amb contingut sabadellenc), i les de Línia Vallès.

I, pel que fa als mitjans d'abast purament nacional (català), també compartim les notícies de l'Ara que mencionen Sabadell, les de l'edició sabadellenca (digital) d'El Periódico, les de l'edició de LaVanguardia.com per a "Sabadell – Vallès" (ara, amb edició diferenciada de Terrassa), i les del servei comarcal del 324.cat, amb entradetes dels teletips comarcals de l'Agència Catalana de Notícies (ACN).

Donat l'abast comarcal (no estrictament sabadellenc) d'algunes de les fonts —una minoria—, és possible que, molt de tant en tant, compartim continguts que fan referència a altres municipis de la comarca del Vallès Occidental. En som conscients.

Tot plegat —ho repetim—, en temps real i en un sol compte, i per a més d'11.000 seguidors reals i actius.

4. Com funciona tecnològicament?

A través d'un gestor de feeds (RSS), els canals d'actualitzacions dels webs, generem un tuit per cada titular nou, automàticament. Malgrat la quantitat notable de mitjans compartits (17 a dia d'avui, dèiem), treballem per evitar la sobredosi de tuits i per evitar-ne de no relacionats amb Sabadell —o, almenys, la comarca—, és a dir, perquè el nostre —i vostre— servei piuli només allò que cal, ni més ni menys. Per no infoxicar.

5. Què repiuleu i què no, i per què?

Repiulem només algunes mencions que ens semblen significatives per als nostres més de deu milers de seguidors; especialment, les vinculades amb l'actualitat i les no relacionades amb cap iniciativa estrictament comercial. També, alguna d'humorística; per què no. Amb un respecte absolut per la llibertat d'expressió, no hi tanquem la porta a cap sensibilitat. A cap.

No podem, però, retuitar-ho tot, per evitar l'spam social, ni repiular, sistemàticament, molts tuits o tots els tuits d'un sol compte de Twitter; ho tenen francament difícil, doncs, les piulades anònimes, insultants i/o repetitives. Agraïm sincerament totes i cadascuna de les mencions, i les seguim amb atenció.

Ocasionalment, és possible que la gestió de mencions no es pugui fer en temps real.

6. Al darrere, ¿hi ha calés, interessos, vincles obscurs?

cacho

Res ni ningú no ens finança: no hi invertim diners, sinó hores.

No hi guanyem ni un cèntim. Ni un. Ho entenem com a servei a la ciutat, a tots els seus ciutadans i actors (empreses, institucions, entitats); particularment, als seus mitjans de comunicació, als seus professionals, al periodisme —molt especialment, al local i comarcal: de proximitat, eufemísticament—, a la pluralitat informativa, a la llibertat d'expressió i d'opinió, i a la llibertat en general. Ni més ni menys. Sense gat amagat.

@DiarisSabadell no té cap mena de relació amb cap empresa, institució, entitat, mitjà ni partit polític; no és pròxim ni està lligat a res ni a ningú. A res ni a ningú. I, sobretot, no és el compte oficial del Diari de Sabadell, que és —això, sí: només això, res més— un dels 17 mitjans que actualment compartim.

La iniciativa neix, doncs, de la passió —una mica malaltissa, probablement— de dos comunicadors sabadellencs per la seva ciutat, pels seus mitjans i per la seva professió. I ja està. Punt.

7. Com puc contactar amb vosaltres?

Molt fàcil. Seguiu @DiarisSabadell i envieu-nos un missatge directe. Estem a la vostra disposició.

Agraïm la confiança dels més d'11 milers de persones o corporacions que heu decidit mantenir-vos informats sobre la ciutat a través del compte que administrem —per començar, us seguim—, i agraïm, sobretot, qualsevol mena de comentari, suggeriment, queixa, etc., que ens vulgueu fer arribar. Qualsevol. Gràcies de tot cor.

Si ens permeteu el colofó abrandat, visca Sabadell, visca el periodisme, visca la comunicació i visca la llibertat. :)

Òscar Gómez i Domínguez

Marc Serrano i Òssul

twitter.com/DiarisSabadell

[Actualitzat el 29/04/2015.]

Avui toca parlar de DiR (i tinc finalment temps per fer-ho)

Què tal. Encara hi sóc, ¿eh? Com han fet, fan i faran altres marques, la popular cadena de gimnasos de nivell DiR, via Bloguzz, m'ha convidat a conèixer qualsevol dels seus centres —i a parlar-ne aquí. No he pogut anar-hi directament perquè el deure professional m'ho impedia —estava tancant un reportatge que podreu llegir a la revista Cuina de desembre—, però sí traspassar el regal —i l'encàrrec— a una enviada especial del bloc, que fa aquesta valoració de DiR Castillejos:

"Les instal·lacions, fantàstiques, tant les sales d'activitats dirigides com els vestuaris. La profe que em va tocar era molt bona, donant indicacions clares i ajudant la gent que hi érem segons el nostre nivell. El tracte i l'atenció de la noia de recepció, impecables. Em va encantar i m'ho vaig passar molt bé."

Amb tots els respectes pel meu estimat —i patrocinat— Club Natació Sabadell (CNS), entitat entranyable i ambaixadora de la ciutat, del qual sóc soci des de principis dels 90, distingits senyors del DiR, ¿quan obrireu a la capital del Vallès, on ja tenim El Corte Inglés, Ikea, Nespresso...? ¿Quan, eh?

(Foto: DiR.)

A Vic, Clau de Fa i Cal Fusté, dos restaurants nous d'aquells que sí que val la pena visitar

CLAU DE FA

La posada dels atlants

Perquè pertany al complex cultural L’Atlàntida, també nounat: talment com una rosa, es badava per Sant Jordi a l’est del pinyol de la ciutat dels sants. La concessió fa “funció diària” des de l’“assaig general” del 19 de novembre; tot el local (carta, imatge i decoració) juga amb gràcia amb l’argot i la iconografia escènics i musicals. El gestiona un grup que encapçalen Pep Pelfort i Jeroni Vinyet, i que inclou altres “socis treballadors”: Imma Llort, Vicenç Guillem, Àlex Cirer i Oriol Villanueva; cadascun, “no sols especialista sinó fan de la seva àrea”, la qual cosa fa que “el trencaclosques quadri”, per Pelfort, que vol que “L’Atlàntida sigui el teatre del Clau de Fa” en lloc del contrari.

“Treballam només producte fresc”, comenta Guillem, mallorquí, que fa tàndem amb Pelfort per oferir-hi una cuina “artesana amb uns tocs una mica moderns”. De la carta, curta i estacional, subratlla el bacallà gratinat amb pasta miso i el wellington d’ànec confitat amb acord de pera. Ofereix set formatges amb llet crua. De la vintena de vins, hi triomfen el negre montsantí Vessants Xic i el blanc bagenc Bernat Oller. Il·lusionada, l’empresa és 2.0 de veritat: piula els espectacles amb què complementa els estrictament atlàntics, anuncia novetats i atén reserves a Facebook, on té perfil i grup[s] [l'altre, aquí], i, a Flickr, comparteix carta, fotos, grafisme i manifest: “La cuina és una art escènica”.

Preu: Menú: 12 €; de grup: 20-30 €. Carta: 22 €. Ampolla: 7,50-16 €.

Adreça: Francesc Maria Masferrer, 4. Vic (Barcelona).

Web: www.claudefa.cat. Twitter: @claudefavic.

Telèfon: Reserves: 938 893 430. Programació: 606 647 778.

Horari: Obert els dl. de 9 a 17 h, de dt. a ds. de 9 a 2.30 h. i els dg. de 17 a 2.30 h.

Nota: No en formen part des de finals de febrer.

CAL FUSTÉ

“El somni de la meva vida”

El primer que en llegiu –el títol– és el primer que ens en diu, taxatiu, Albert Tomàs, un barceloní vigatanitzat procedent de Gósol (Alt Berguedà), on son pare va néixer a la casa que dóna nom a l’establiment. La família es dedicava a la venda de llegums cuits –son germà en regenta parada al mercat de Felip II–, però ell, enamorat dels fogons, volia tastar-ne aquest altre vessant. Havent-se format, va ser cap de cuina del parador de Viella durant dos anys i, amb la dona, l’Antonia Palacios, va aixecar aquest restaurant de cuina “catalana i casolana”, honesta sense ser antropològica, que obria portes el 30 de juliol i comença a donar-los alegries passada una petita “travessa del desert”.

Exigent, el preocupa la matèria primera i la seva transformació: no arrufa el nas a tècniques recents com la cocció al buit, però es confessa “tradicional al màxim”. Sumant-hi preus ajustats i la dèria de “dignificar el menú”, va fidelitzant clientela. Llueix entrants com cargols a la gormanda o foie amb reducció de balsàmic, ous trencats, arròs caldós de llamàntol, carns com cua de bou, entrecot a la pedra o llengua de vedella a l’estil Ramon, i peixos com vieires i mongetes del ganxet amb oli de nous o llamàntol a la planxa o amb ceba confitada. Entre els 34 vins, majoritàriament negres i catalans, crida l’atenció el Mussefres, de la cooperativa de la Serra d’Almos (Baix Priorat).

Preu: Menú: 12 €; de nit: 18 €; de grup: 20-30 €. Carta: 30 €. Ampolla: 10-39 €.

Adreça: Sant Antoni, 18. Vic (Barcelona).

Web: http://www.atrapalo.com/opiniones/restaurantes/cal-fuste_6213.html.

Telèfon: 938 867 871.

Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 15.30 h i de dt. a ds. de 20.30 a 22.45 h. Tancat els dl.

(Cupatges, febrer-març del 2011.)

(Fotos: Clau de Fa i un servidor, respectivament.)

[Disculpes per la poca disciplina a l'hora d'actualitzar. Tinc pendent, ara, una anotació sobre l'experiència @DiarisSabadell, l'agregador de notícies —res més— de Sabadell a Twitter. ¿Ja el seguiu?]

Dos nous restaurants de Rubí on menjareu com els àngels

PLATS

Robí

L’inauguraven fa dos anys, “en plena crisi”, que no han notat, diu ell, i l’ajuntament ja els premiava com a millor projecte local de l’any. A la tarja editada per a l’ocasió, l’eixamplenc Jordi Solanes i la rubinenca Àngels Jorba, parella i empresa joves, bregades i viatjades, quasi em fan la feina: no es passen quan l’hi etiqueten de “jove, honest i compromès, amb una cuina fresca i equilibrada, mediterrània i d’arreu; en un espai modern, confortable i tranquil”. És a propíssim de l’estació dels Catalans al cor de la ciutat amb nom de pedra preciosa; s’hi arriba, xino-xano, per la deliciosa i bulliciosa avinguda de Barcelona. Ocupa el cos central de la casa de pagès de la família d’ella.

Cuina creativa democràtica i amb substància. Menú setmanal amb una desena d’entrants variats i quatre segons per “fugir de fregits”, amb un toc d’exotisme i producte de temporada. I, els capdes, “cadascú es fa el seu menú degustació”, explica l’Àngels, amb tres platillos com tallarines de sípia o caneló de cua de bou –cada estació, 17 per triar–, cinc postres com el sublim coulant d’avellana i –ep!– quatre vins per acompanyar-los, liderats pel Moscato d’Asti. L’aparador líquid és una labor de retalls quant a DO –dos Jumilla, per exemple. “De mica en mica, ens anem fent el nostre lloc”, assegura el Jordi, que ja té clients de ciutats veïnes. Bravo per l’aigua descalcificada i osmotitzada.

Preu: Menú: 14,50 €; menú entrants o segon: 10,50 €. Carta: 27,50 €. Ampolla: 9-21,25 €.

Adreça: Llobateras, 61. Rubí.

Web: www.restaurantplats.com.

Telèfon: 935 882 882.

Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 16 h, els i els dv. i ds. de 21 a 23 h, i les nits de dt. a dj. per a grups amb reserva. Tancat els dl.

EL CIBULET

Sí, bolet

L’excursió s’ho val. Els qui hi aterreu amb tren –FGC, línia S1 (Terrassa)– no us penedireu d’haver de creuar la via i la riera fins a la urbanització Sant Jordi Park, de nom ben poètic. (Oi?) El rubinenc Jaime Redondo i la seva dona, la Mari, sabadellenca, són feliços en aquest local “acollidor, pròxim, familiar”, gargotejo in situ. “No és una feina normal”, admet un cuiner amb 28 anys d’ofici a les costelles, durant els quals ha voltat força –fins a Fuerteventura– i ha passat de marmitó a amo d’una marisqueria i, des del 2006, d’aquest establiment. Els dos últims anys hi ha combatut la crisi “pujant esgraons”. El seu repte, atraure vallesans malgrat la poca oferta d’oci de la ciutat: no hi ha ni cine.

I el nom? “Coses de la cunyada.” Abans del traspàs, no evocava França sinó Espanya: es deia La Pata Negra i era d’ibèrics i de Ticket Restaurant. Sense servei de barra ni escurabutxaques i amb un viver de marisc, el seu successor té la “tranquil·litat” que ven qualitat –n’exigeix als proveïdors– tocant més d’una tecla, a un preu raonable i sense abaixar el llistó: “El que pot venir, ve, i el que no, no passa res”, fa el Jaime. Carn gironina a la brasa de carbó vegetal. A la carta de vins, anual, unes 45 referències, força blancs i rosats, sorpreses com els ecològics terraltencs d’Ecovitres i la promesa de renovar-ne els negres –de posar-n’hi més de casa i algun d’internacional. Menús grupals a mida.

Preu: Menú: 13,50 €. Carta: 25 €. Ampolla: 6,90-45 €.

Adreça: Plaça de Josep Sapés i Esmendia, 6-8. Rubí.

Web: www.elcibulet.com.

Telèfon: 935 875 272.

Horari: Obert de dc. a dl. de 13 a 16 h i els dv. i ds. de 20.30 a 23.30 h. Tancat els dt.

(Cupatges, octubre-novembre del 2010.)

(Fotos: cedides.)

[Postdata.— Gràcies per la paciència i per la fidelitat malgrat la meva manca de disciplina dels dos últims mesos —a l'hora d'actualitzar, vull dir. Unnim, Descobrir i assumptes personals ¿colen com a excusa?] 

[Una altra postdata.— He sucumbit a Twitter, també —el que faltava—; m'hi trobareu aquí.]

El 3cat24 i Ràdio Sabadell recomanen aquest bloc. ¡Vegeu-ho i escolteu-ho!

No tinc perdó de Déu. Ja ho sé, ja. Ni excusa. Però provaré d'escudar-me en dues. Primera: els encàrrecs per a Cuina de novembre (megareportatge sobre la llonganissa) i de Cupatges d'octubre (ressenyes de dos restaurants de Rubí --sí, sí: rubinencs-- Acabats de sortir del forn). I segona: la intensitat del primer mes llarg passades les vacances com a membre de l'equip comunicador d'Unnim, la caixa que suma, la comarcal de referència, la de la Banca de Proximitat.

És un fet empíric --demostrable-- que una i l'altra no m'han deixat gaire temps ni calma per gargotejar en aquest bloc més vostre --gràcies per dedicar-hi el vostre, de temps: les vostres visites no s'aturen-- que no pas meu. ¿Cola? Doncs és v'ritat. (I vaig fer anys i he tingut un casament i...) L'anotació anterior, sobre l'inici del curs del Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS), ha estat la meva penitència.

Prescripció mediàtica immerescuda

Aquest humil bloc darrerament s'ha posat vermell perquè, encara que no s'ho mereixi gaire --per l'actualització d'aquestes últimes setmanes, no gens--, l'han recomanat dos de mitjans de comunicació (professionals, periodístics; s'entén, ¿oi?).

El 3cat24 va considerar-lo el "Blog del dia" el 18 d'agost. M'ho anunciava així Violeta Sugranyes: "El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera [sic] catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dimecres 18 d'agost li ha tocat al teu". El portal de la Corpo va promoure'l als seus comptes de Facebook i Twitter. (I jo, de vacances.) ¡Gràcies!

Ràdio Sabadell hi dedica vuit minuts

L'altra recomanació mediàtica probablement immerescuda no es llegeix: s'escolta. Pitgeu el play, va:

Es tracta del capítol de la minisèrie de reportatges sobre bitàcoles sabadellenques que la versió estival del magazín matinal de Ràdio Sabadell 94.6, l'A bona hora estiu, dirigit enguany per Carles Baldellou, va dedicar el 27 d'agost a aquest humil bloc i, de retruc, a mi. La periodista que el signa és Sandra Rivera. ¡Gràcies, també!

(Foto: isra79 / Isra el.)

Així va anar el sopar d'inici de curs del GPS, amb el portaveu de la Caravana Solidària

Va ser dijous, va tornar a ser a Can Tonada i vam assistir-hi 20 periodistes sabadellencs, més d'una tercera part de la cinquantena llarga que formem part de l'informal i transversal --i professional, artesanal, no patronal-- Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). A part del dia de la setmana, hi havia novetat: teníem ponent o conferenciant: Josep Ramon Giménez (amb ge, alerta), portaveu de la Caravana Solidària de Barcelona Acció Solidària, periodista --un dels 4.150 prejubilats d'RTVE--, sabadellenc i, a partir d'ara, membre actiu de l'entitat.

Més enllà del seu testimoni directe sobre el famós --i oblidat, ja, gairebé-- segrest dels tres cooperants catalans per part d'Al Qaeda del Magreb Islàmic, van ser interessantíssimes, també, les seves batalletes sobre la seva curta etapa (pocs mesos) als informatius de l'Ente (cobertura de l'atemptat d'Hipercor) i sobre la seva llarga etapa (força anys) al programa de medi ambient de la tele pública espanyola El escarabajo verde (no falsejament d'imatges d'animals salvatges, a diferència del que sí que fan altres que tenen menys escrúpols deontològics).

Els ítems del debat 

En comptes de redactar un rotllo opinatiu sobre el que ens va dir Giménez al restaurant d'Advocat Cirera, us enumeraré algunes de les reflexions del col·loqui, quasi tal com les tinc anotades. La jornada va ser rica en aportacions sobre la comunicació de crisi (extrema), algunes bones i males pràctiques periodístiques i l'altra banda dels nassos, que dóna feina a tantíssims informadors.

• Gran responsabilitat social dels periodistes. Visió crítica de les empreses comunicatives.
• Autocrítica necessària. Sovint els periodistes preguntem amb ganes que se'ns respongui el que volem sentir --no escoltem prou les fonts. Egolatria i divisme --periodistes estrella--; poca humilitat, almenys: excés de pontificació.
• Fregida i refregida de notes de premsa. El fenomen "copiar i enganxar", afavorit per la precarització, per la pressa, per la pressió... i per la comoditat. [Desplaçament de les redaccions a les fonts, que assumeixen, en bona part, l'establiment d'agenda. Perversió de la comunicació social. Això és de collita meva; per això va entre claudàtors.]
• Immediatesa absoluta. Implica superficialitat, genera errors --desprestigia la professió i els mitjans, doncs, de retruc-- i sovint ni tan sols informa: molts cops el directe de vídeo o d'àudio és pur soroll intranscendent o, directament, desinformació (efecte CNN o [permeteu-m'ho, tuïtaires], efecte Twitter). I, en aquest mateix sentit...
• Obsessió per l'exclusiva. Reforça el mitjà que la dóna, però és perillosa si s'hi abaixa la guàrdia pel que fa a la verificació (contrast de fonts). ¿Val la pena ser el primer a donar una notícia, que pot ser inexacta o fins i tot falsa, o és més convenient verificar-la --contrastar-la--, interpretar-la, documentar-la, aprofundir-hi, en definitiva? (Cas pràctic: mort de l'exalcalde Antoni Farrés al 3/24 [no pas al 3cat24, que enllaço] i a Ràdio Sabadell.)
• Poca o nul·la documentació en alguns casos. Toquem d'oïda. Desconeixement o, segons com, atrevidíssima ignorància. Gèneres d'interpretació i, sobretot, d'opinió (tertúlia, columna, etc.). Fenomen Pilar Rahola.

¿Camacos aventurers o cooperants acreditats? 

Davant de l'ofensiva raholiana contra l'expedició --no només raholiana, ho sé, però simbolitzada per la periodista-opinadora i assumida, gosaria dir, per una part significativa de l'opinió pública i publicada--, Giménez va reconèixer que cal un debat crític sobre les ONG, si bé va defensar el model de la Caravana Solidària amb arguments com ara aquests:

1. Els expedicionaris no eren pijos que feien turisme solidari o humanitari --un adjectiu que creu que es fa servir malament-- sinó gent normal i corrent que es pagava les despeses, dedicava les vacances al projecte i participava en una campanya anual amb cara i ulls --sòlida, homologada-- i amb una trajectòria que l'avala.
2. No anaven pel mig del desert sinó per l'autopista del país.
3. No està demostrat que els costos de dur material a l'Àfrica en superin els guanys obtinguts.
4. A part del rescat que és evident que es va pagar [que vam pagar entre tots, hi afegiria jo], Al Qaeda té, per desgràcia, moltes altres fonts de finançament més importants.

De l'Àfrica a l'Índia: Sonrisas de Bombay 

Entre els assistents, em va fer feliç retrobar un vell amic i doctor, també, en això de l'anomenada cooperació internacional: el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia, Jordi Joan Baños, excamarada dels Poetes al Sol, poeta autèntic i exredactor del Diari de Sabadell. Llegiu el que explica en aquesta anotació sobre l'ONG Sonrisas de Bombay, inèdita en paper. Defensa que no pot ser que aquestes organitzacions siguin ara incriticables i que sigui gratis, en canvi, llançar fem sobre l'Església, incriticable, ella mateixa, durant tantíssims segles.

He escrit relativament poc --el que anotava a l'agenda ahir a quarts de set del matí-- perquè un altre vell amic, Arnau Domínguez, gairebé m'ha fet la feina, que estic encantadíssim de no assumir en solitari aquest cop. A banda d'anotacions a blocs i de comentaris a les xarxes socials, però, crec que fóra bo que els mitjans locals (tradicionals, professionals, periodístics, vull dir) es fessin ressò de la trobada o, si més no, de l'existència del GPS, com ho farien si es tractés de qualsevol altra associació local nounada, en consolidació i amb ganes de fer coses.

(Fotos: Emili Agulló i Josep Ramon Giménez.)

Unnim se m'emporta a Terrassa

Post egocèntric; aviso. I fet a raig. Des de finals del 2001, des que vaig acabar la carrera, des que vaig tornar del meu viatge iniciàtic pel Perú i altres països llatinoamericans, durant nou anys (els dos de Ràdio Sabadell i els set de Caixa Sabadell), he estat un privilegiat que va a treballar a peu. He assumit, certament, altres projectes professionals paral·lels més o menys remots, tant periodístics com de comunicació corporativa (periodisme de font), però la feina de cada dia, la de debò, l'he tingut sempre a tocar de casa: a Sabadell.

A partir de demà, com quan estudiava periodisme a l'Autònoma (1997-1999) o a la Pompeu (1999-2001), com quan treballava a la SER (2000), aniré treballar amb tren; amb una diferència: ara serà la Renfe. Unnim, la caixa que suma, se m'emporta a la seva subseu terrassenca, on estan ubicades les dues unitats on col·laboro més estretament: la nova direcció d'Obra Social, on estic enquadrat com a responsable de comunicació, i el departament de Comunicació i Mitjans (de comunicació). 

Al primer departament m'acompanya, també des de l'Obra Social sabadellenca, Eva Abellan, mestressa de la imatge i la difusió del vessant social de l'entitat. Cap al segon ja s'han traslladat, fa dies, des de Sabadell, els companys Belén Latorre, Xavi Gassó i Raquel Paredes, també excol·legues meus d'unitat a la caixa catalana degana. Lloc de treball nou, vida nova. ¿No em desitgeu sort? Un "m'agrada" també compta. Continuarà.

(Foto: Google.)