dimecres, 22 d’abril de 2009

Elogia'm (¡ep!: si vols)

M'encanta que m'elogiïn. M'agrada moltíssim. I ho necessito. Així, així o com sigui, però que ho facin; que ho facin els qui m'estimo, m'importen, m'interessen, em fascinen i/o em respecten; que m'elogiï o em critiqui algú que no té credibilitat per a mi senzillament se me'n fot. Me la bufa. (¿Eh?) Fa mesos, encara assegurava, convençudíssim, que mai de la vida, mai dels mais, no tindria bloc; havia arribat a dir coses semblants del mòbil... i ara en tinc dos. (I ara en dic sobre el Facebook, de pestes d'aquestes.) Daixò. Aquesta resistència meva a fer un bloc propi l'argumentava així: els blocs són essencialment egocèntrics i, fins i tot, segons com, pornogràfics i tot: l'experiència i l'opinió d'alguns blocaires --d'alguns: els diguem-ne hipersubjectius-- em sembla intranscendent. Exhibits als quatre vents, les reflexions pretesament transcendentals o els detalls quotidians d'aquests col·legues em provoquen vergonya d'altri. M'és igual com se senten, què fan. No voldria ser-ne un: us recordo que aquest bloc és "(quasi) estrictament professional", que em sembla que és el que pot interessar, no personal; què he sopat, posem per cas, no crec que us importi gaire. Encara suporto menys, però, la falsa modèstia. Tant si es fa per voluntat pròpia com per imposició social, treure's importància o treure'n a allò que s'assoleix en el camp que sigui deu ser una romanalla de l'ètica judeocristiana més tronada. Carreguem-nos-la. Urgeix. Eliminem-la. Qualsevol que pretengui estimar i ser estimat ha d'estimar-se i estimar el que fa, ni que sigui mínimanent; l'amor propi és legítim i mostrar-lo en públic sense excessos ni exageracions, sent sempre mil cops més exigent amb un mateix que amb els altres, amb tota la humilitat del món, és, també, legítim, com n'és, de legítim, treure a passejar l'amor per la parella, el familiar, l'amic o l'animal. Potser us sembla, a alguns, una reflexió pretesament transcendental o un detall quotidià sense interès d'un blocaire egocèntric, ¿oi?, això, però us asseguro que el paràgraf anterior i aquest són del tot coherents. Espero haver-m'hi expressat prou bé per convèncer-vos-en. Total, que, pels motius exposats més amunt, avui em dóna la gana perpetrar aquesta intromissió en els meus sentiments tant professionals com, també, personals: dir-vos que m'encanta que em diguin --que em digueu-- que us agrado i que us agrada el que faig, dic, penso. Que m'afalaga. Que m'estarrufa. Que ho necessito. Per tot això, avui també vull que sapigueu que dir-vos-ho --haver-vos-ho dit-- no em fa cap vergonya. Cap. Ni una. ¿Us en provoco d'altri? PS.-- ¡Bon Sant Jordi! ¡Elogieu els qui estimeu i dediqueu-los temps amb l'excusa de la diada!

4 comentaris:

anna ha dit...

Hola Marc !!

Primer de tot Feliç Diada de sant Jordi !! i elogiar-te ?? es clar!!! aquí tens una amiga que et recolza i que llegeix cada un dels teus escrits del blog i avui m'he atreviat a contestar-te, bé, més aviat a donar el meu punt humil de recolzament cap a tu !!!!!!!! doncs això, molta força per continuar endevant !!!
Un petó molt fort.

Anna Costa

òscargid ha dit...

Enhorabona pel post! M'ha encantat! Feliç Sant Jordi i... encantat d'elogiar-te!

F.Puigcarbó ha dit...

dfona't per elogia't amb un dia de retard. Per cert que van apareixent en l'escenari més blocaires sabadellencs

rosalia ha dit...

hola,
jo també era de les que em carregava el mòbil, em pensava que mai tindria un blog (en tinc 2) i, com tu, també estic al face... “pa què contarte”.
Encara et diré més, tot i que estic desconnectada fa 2 anys, també seguia la “salsa rosa” “el tomate”... i m’encuriosia la Pantoja i el Cachuli.
En fi! val més que pari, ah! també m’han fet comentaris blocaires d’allò més fort, un em va dir que era una friki....
Felicitats pel blog!