dilluns, 8 de desembre de 2014

Com un huracà (diví)

Com pot ser que, posades de costat, dues paraules tan reboniques (camí, casa), la mínima expressió d’un paisatge, la vinyeta del guió il·lustrat d’un espot de Solvia, sonin com una altra cosa tan lletja? “Camí, casa” bé podria ser un poema esternut de —jo què sé?— Joan Brossa, posem per cas, però resulta que, amb grafia diferent (kamikaze) i pronúncia semblant —si es vol neutralitzar, idèntica—, designa un paio amb tan poc respecte per la seva vida, que la sacrifica per destruir-ne d’alienes, o, si més no, per posar-les en greu perill de manera unilateral, sense permís, per decret. Perquè ell ho diu, i punt. T’aguantes. Et fots. Immolar-se al volant té el mèrit de qualsevol immolació indolora —cap—, i exigeix fanatisme, bogeria o desesperació, que, ben mirat, vénen a ser versions del mateix mal. En els primers kamikazes, els de la Segona Guerra Mundial, la “tempesta providencial” —significat original japonès— era un avió nipó carregat d’explosius que el pilot estimbava en un vaixell ianqui.

L’OpenOffice no em marca kamikaze en vermell. Paraula, doncs, correcta i viva. La devem haver manllevat perquè el món és ple de kamikazes que moren matant i que mereixen un nom específic. Ja no en són, només, aquells aviadors ultrapatriotes de la Gran Nació Imperial del Sol Naixent, sinó, també, qualsevol avió de guerra suïcida i el seu pilot; de retruc, el “conductor suïcida de qualsevol vehicle” (diccionari.cat), i, “per extensió total” (ésAdir), l’individu que, motoritzat o no, “actuant temeràriament posa en perill o sacrifica la pròpia vida” (IEC). Begut i/o trastocat, el conductor kamikaze va contra direcció: el trànsit com a guerra. Sovint jihadista, forçat a ser-ne alguns cops, el terrorista kamikaze sol deixar el cotxe a casa: s’emboteix en una armilla letal i la detona prement un botó entre la multitud. Diferències: u: no el mou una pàtria, sinó un Déu; dos: canvia la velocitat per la quietud, i tres: s’estalvia (o es perd) l’aproximació, l’estoneta per patir o gaudir. O repensar-s’hi.

Va haver-hi un kamikaze supervivent, Haruo Hirota, que, avergonyit, va reinventar-se com a xef a Washington. I una kamikaze: Sayuri Miyamoto, a qui Rei Kimura ha dedicat una novel·la. Pregunta trampa: quants aviadors suïcides van participar en l’atac a Pearl Harbour tal dia com avui del 1941? Zero: anomenada kamikaze per un error dels traductors americans, la Unitat Especial d’Atac Shinpu va crear-la el 1944 el vicealmirall Takijiro Onishi. L’historiador Bill Gordon calcula que va enfonsar 47 bucs estatunidencs, i, segons l’Air Force, els seus atacs a 400 naus van matar 4.900 mariners i ferir-ne 4.800. El preu, uns 4.000 pilots japonesos sacrificats, i l’objectiu final, no assolit: Onishi es va llevar la vida per —va escriure— “purgar la part que em toca en el fracàs”, i va disculpar-se. Tot, perquè, ara, es pugui considerar kamikaze qualsevol temerari de pa sucat amb oli, i perquè se’n diguin, fins i tot, una botiga en línia d’articles de karate o la companyia de teatre de Bárbara Lennie.

[Versió extensa —molt més extensa, i original— de l'article publicat a l'Ara —suplement Rar— del diumenge 7 de desembre del 2014.]