A Vic, Clau de Fa i Cal Fusté, dos restaurants nous d'aquells que sí que val la pena visitar

CLAU DE FA

La posada dels atlants

Perquè pertany al complex cultural L’Atlàntida, també nounat: talment com una rosa, es badava per Sant Jordi a l’est del pinyol de la ciutat dels sants. La concessió fa “funció diària” des de l’“assaig general” del 19 de novembre; tot el local (carta, imatge i decoració) juga amb gràcia amb l’argot i la iconografia escènics i musicals. El gestiona un grup que encapçalen Pep Pelfort i Jeroni Vinyet, i que inclou altres “socis treballadors”: Imma Llort, Vicenç Guillem, Àlex Cirer i Oriol Villanueva; cadascun, “no sols especialista sinó fan de la seva àrea”, la qual cosa fa que “el trencaclosques quadri”, per Pelfort, que vol que “L’Atlàntida sigui el teatre del Clau de Fa” en lloc del contrari.

“Treballam només producte fresc”, comenta Guillem, mallorquí, que fa tàndem amb Pelfort per oferir-hi una cuina “artesana amb uns tocs una mica moderns”. De la carta, curta i estacional, subratlla el bacallà gratinat amb pasta miso i el wellington d’ànec confitat amb acord de pera. Ofereix set formatges amb llet crua. De la vintena de vins, hi triomfen el negre montsantí Vessants Xic i el blanc bagenc Bernat Oller. Il·lusionada, l’empresa és 2.0 de veritat: piula els espectacles amb què complementa els estrictament atlàntics, anuncia novetats i atén reserves a Facebook, on té perfil i grup[s] [l'altre, aquí], i, a Flickr, comparteix carta, fotos, grafisme i manifest: “La cuina és una art escènica”.

Preu: Menú: 12 €; de grup: 20-30 €. Carta: 22 €. Ampolla: 7,50-16 €.

Adreça: Francesc Maria Masferrer, 4. Vic (Barcelona).

Web: www.claudefa.cat. Twitter: @claudefavic.

Telèfon: Reserves: 938 893 430. Programació: 606 647 778.

Horari: Obert els dl. de 9 a 17 h, de dt. a ds. de 9 a 2.30 h. i els dg. de 17 a 2.30 h.

Nota: No en formen part des de finals de febrer.

CAL FUSTÉ

“El somni de la meva vida”

El primer que en llegiu –el títol– és el primer que ens en diu, taxatiu, Albert Tomàs, un barceloní vigatanitzat procedent de Gósol (Alt Berguedà), on son pare va néixer a la casa que dóna nom a l’establiment. La família es dedicava a la venda de llegums cuits –son germà en regenta parada al mercat de Felip II–, però ell, enamorat dels fogons, volia tastar-ne aquest altre vessant. Havent-se format, va ser cap de cuina del parador de Viella durant dos anys i, amb la dona, l’Antonia Palacios, va aixecar aquest restaurant de cuina “catalana i casolana”, honesta sense ser antropològica, que obria portes el 30 de juliol i comença a donar-los alegries passada una petita “travessa del desert”.

Exigent, el preocupa la matèria primera i la seva transformació: no arrufa el nas a tècniques recents com la cocció al buit, però es confessa “tradicional al màxim”. Sumant-hi preus ajustats i la dèria de “dignificar el menú”, va fidelitzant clientela. Llueix entrants com cargols a la gormanda o foie amb reducció de balsàmic, ous trencats, arròs caldós de llamàntol, carns com cua de bou, entrecot a la pedra o llengua de vedella a l’estil Ramon, i peixos com vieires i mongetes del ganxet amb oli de nous o llamàntol a la planxa o amb ceba confitada. Entre els 34 vins, majoritàriament negres i catalans, crida l’atenció el Mussefres, de la cooperativa de la Serra d’Almos (Baix Priorat).

Preu: Menú: 12 €; de nit: 18 €; de grup: 20-30 €. Carta: 30 €. Ampolla: 10-39 €.

Adreça: Sant Antoni, 18. Vic (Barcelona).

Web: http://www.atrapalo.com/opiniones/restaurantes/cal-fuste_6213.html.

Telèfon: 938 867 871.

Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 15.30 h i de dt. a ds. de 20.30 a 22.45 h. Tancat els dl.

(Cupatges, febrer-març del 2011.)

(Fotos: Clau de Fa i un servidor, respectivament.)

[Disculpes per la poca disciplina a l'hora d'actualitzar. Tinc pendent, ara, una anotació sobre l'experiència @DiarisSabadell, l'agregador de notícies —res més— de Sabadell a Twitter. ¿Ja el seguiu?]

Dos nous restaurants de Rubí on menjareu com els àngels

PLATS

Robí

L’inauguraven fa dos anys, “en plena crisi”, que no han notat, diu ell, i l’ajuntament ja els premiava com a millor projecte local de l’any. A la tarja editada per a l’ocasió, l’eixamplenc Jordi Solanes i la rubinenca Àngels Jorba, parella i empresa joves, bregades i viatjades, quasi em fan la feina: no es passen quan l’hi etiqueten de “jove, honest i compromès, amb una cuina fresca i equilibrada, mediterrània i d’arreu; en un espai modern, confortable i tranquil”. És a propíssim de l’estació dels Catalans al cor de la ciutat amb nom de pedra preciosa; s’hi arriba, xino-xano, per la deliciosa i bulliciosa avinguda de Barcelona. Ocupa el cos central de la casa de pagès de la família d’ella.

Cuina creativa democràtica i amb substància. Menú setmanal amb una desena d’entrants variats i quatre segons per “fugir de fregits”, amb un toc d’exotisme i producte de temporada. I, els capdes, “cadascú es fa el seu menú degustació”, explica l’Àngels, amb tres platillos com tallarines de sípia o caneló de cua de bou –cada estació, 17 per triar–, cinc postres com el sublim coulant d’avellana i –ep!– quatre vins per acompanyar-los, liderats pel Moscato d’Asti. L’aparador líquid és una labor de retalls quant a DO –dos Jumilla, per exemple. “De mica en mica, ens anem fent el nostre lloc”, assegura el Jordi, que ja té clients de ciutats veïnes. Bravo per l’aigua descalcificada i osmotitzada.

Preu: Menú: 14,50 €; menú entrants o segon: 10,50 €. Carta: 27,50 €. Ampolla: 9-21,25 €.

Adreça: Llobateras, 61. Rubí.

Web: www.restaurantplats.com.

Telèfon: 935 882 882.

Horari: Obert de dt. a dg. de 13 a 16 h, els i els dv. i ds. de 21 a 23 h, i les nits de dt. a dj. per a grups amb reserva. Tancat els dl.

EL CIBULET

Sí, bolet

L’excursió s’ho val. Els qui hi aterreu amb tren –FGC, línia S1 (Terrassa)– no us penedireu d’haver de creuar la via i la riera fins a la urbanització Sant Jordi Park, de nom ben poètic. (Oi?) El rubinenc Jaime Redondo i la seva dona, la Mari, sabadellenca, són feliços en aquest local “acollidor, pròxim, familiar”, gargotejo in situ. “No és una feina normal”, admet un cuiner amb 28 anys d’ofici a les costelles, durant els quals ha voltat força –fins a Fuerteventura– i ha passat de marmitó a amo d’una marisqueria i, des del 2006, d’aquest establiment. Els dos últims anys hi ha combatut la crisi “pujant esgraons”. El seu repte, atraure vallesans malgrat la poca oferta d’oci de la ciutat: no hi ha ni cine.

I el nom? “Coses de la cunyada.” Abans del traspàs, no evocava França sinó Espanya: es deia La Pata Negra i era d’ibèrics i de Ticket Restaurant. Sense servei de barra ni escurabutxaques i amb un viver de marisc, el seu successor té la “tranquil·litat” que ven qualitat –n’exigeix als proveïdors– tocant més d’una tecla, a un preu raonable i sense abaixar el llistó: “El que pot venir, ve, i el que no, no passa res”, fa el Jaime. Carn gironina a la brasa de carbó vegetal. A la carta de vins, anual, unes 45 referències, força blancs i rosats, sorpreses com els ecològics terraltencs d’Ecovitres i la promesa de renovar-ne els negres –de posar-n’hi més de casa i algun d’internacional. Menús grupals a mida.

Preu: Menú: 13,50 €. Carta: 25 €. Ampolla: 6,90-45 €.

Adreça: Plaça de Josep Sapés i Esmendia, 6-8. Rubí.

Web: www.elcibulet.com.

Telèfon: 935 875 272.

Horari: Obert de dc. a dl. de 13 a 16 h i els dv. i ds. de 20.30 a 23.30 h. Tancat els dt.

(Cupatges, octubre-novembre del 2010.)

(Fotos: cedides.)

[Postdata.— Gràcies per la paciència i per la fidelitat malgrat la meva manca de disciplina dels dos últims mesos —a l'hora d'actualitzar, vull dir. Unnim, Descobrir i assumptes personals ¿colen com a excusa?] 

[Una altra postdata.— He sucumbit a Twitter, també —el que faltava—; m'hi trobareu aquí.]

El 3cat24 i Ràdio Sabadell recomanen aquest bloc. ¡Vegeu-ho i escolteu-ho!

No tinc perdó de Déu. Ja ho sé, ja. Ni excusa. Però provaré d'escudar-me en dues. Primera: els encàrrecs per a Cuina de novembre (megareportatge sobre la llonganissa) i de Cupatges d'octubre (ressenyes de dos restaurants de Rubí --sí, sí: rubinencs-- Acabats de sortir del forn). I segona: la intensitat del primer mes llarg passades les vacances com a membre de l'equip comunicador d'Unnim, la caixa que suma, la comarcal de referència, la de la Banca de Proximitat.

És un fet empíric --demostrable-- que una i l'altra no m'han deixat gaire temps ni calma per gargotejar en aquest bloc més vostre --gràcies per dedicar-hi el vostre, de temps: les vostres visites no s'aturen-- que no pas meu. ¿Cola? Doncs és v'ritat. (I vaig fer anys i he tingut un casament i...) L'anotació anterior, sobre l'inici del curs del Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS), ha estat la meva penitència.

Prescripció mediàtica immerescuda

Aquest humil bloc darrerament s'ha posat vermell perquè, encara que no s'ho mereixi gaire --per l'actualització d'aquestes últimes setmanes, no gens--, l'han recomanat dos de mitjans de comunicació (professionals, periodístics; s'entén, ¿oi?).

El 3cat24 va considerar-lo el "Blog del dia" el 18 d'agost. M'ho anunciava així Violeta Sugranyes: "El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera [sic] catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dimecres 18 d'agost li ha tocat al teu". El portal de la Corpo va promoure'l als seus comptes de Facebook i Twitter. (I jo, de vacances.) ¡Gràcies!

Ràdio Sabadell hi dedica vuit minuts

L'altra recomanació mediàtica probablement immerescuda no es llegeix: s'escolta. Pitgeu el play, va:

Es tracta del capítol de la minisèrie de reportatges sobre bitàcoles sabadellenques que la versió estival del magazín matinal de Ràdio Sabadell 94.6, l'A bona hora estiu, dirigit enguany per Carles Baldellou, va dedicar el 27 d'agost a aquest humil bloc i, de retruc, a mi. La periodista que el signa és Sandra Rivera. ¡Gràcies, també!

(Foto: isra79 / Isra el.)

Així va anar el sopar d'inici de curs del GPS, amb el portaveu de la Caravana Solidària

Va ser dijous, va tornar a ser a Can Tonada i vam assistir-hi 20 periodistes sabadellencs, més d'una tercera part de la cinquantena llarga que formem part de l'informal i transversal --i professional, artesanal, no patronal-- Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). A part del dia de la setmana, hi havia novetat: teníem ponent o conferenciant: Josep Ramon Giménez (amb ge, alerta), portaveu de la Caravana Solidària de Barcelona Acció Solidària, periodista --un dels 4.150 prejubilats d'RTVE--, sabadellenc i, a partir d'ara, membre actiu de l'entitat.

Més enllà del seu testimoni directe sobre el famós --i oblidat, ja, gairebé-- segrest dels tres cooperants catalans per part d'Al Qaeda del Magreb Islàmic, van ser interessantíssimes, també, les seves batalletes sobre la seva curta etapa (pocs mesos) als informatius de l'Ente (cobertura de l'atemptat d'Hipercor) i sobre la seva llarga etapa (força anys) al programa de medi ambient de la tele pública espanyola El escarabajo verde (no falsejament d'imatges d'animals salvatges, a diferència del que sí que fan altres que tenen menys escrúpols deontològics).

Els ítems del debat 

En comptes de redactar un rotllo opinatiu sobre el que ens va dir Giménez al restaurant d'Advocat Cirera, us enumeraré algunes de les reflexions del col·loqui, quasi tal com les tinc anotades. La jornada va ser rica en aportacions sobre la comunicació de crisi (extrema), algunes bones i males pràctiques periodístiques i l'altra banda dels nassos, que dóna feina a tantíssims informadors.

• Gran responsabilitat social dels periodistes. Visió crítica de les empreses comunicatives.
• Autocrítica necessària. Sovint els periodistes preguntem amb ganes que se'ns respongui el que volem sentir --no escoltem prou les fonts. Egolatria i divisme --periodistes estrella--; poca humilitat, almenys: excés de pontificació.
• Fregida i refregida de notes de premsa. El fenomen "copiar i enganxar", afavorit per la precarització, per la pressa, per la pressió... i per la comoditat. [Desplaçament de les redaccions a les fonts, que assumeixen, en bona part, l'establiment d'agenda. Perversió de la comunicació social. Això és de collita meva; per això va entre claudàtors.]
• Immediatesa absoluta. Implica superficialitat, genera errors --desprestigia la professió i els mitjans, doncs, de retruc-- i sovint ni tan sols informa: molts cops el directe de vídeo o d'àudio és pur soroll intranscendent o, directament, desinformació (efecte CNN o [permeteu-m'ho, tuïtaires], efecte Twitter). I, en aquest mateix sentit...
• Obsessió per l'exclusiva. Reforça el mitjà que la dóna, però és perillosa si s'hi abaixa la guàrdia pel que fa a la verificació (contrast de fonts). ¿Val la pena ser el primer a donar una notícia, que pot ser inexacta o fins i tot falsa, o és més convenient verificar-la --contrastar-la--, interpretar-la, documentar-la, aprofundir-hi, en definitiva? (Cas pràctic: mort de l'exalcalde Antoni Farrés al 3/24 [no pas al 3cat24, que enllaço] i a Ràdio Sabadell.)
• Poca o nul·la documentació en alguns casos. Toquem d'oïda. Desconeixement o, segons com, atrevidíssima ignorància. Gèneres d'interpretació i, sobretot, d'opinió (tertúlia, columna, etc.). Fenomen Pilar Rahola.

¿Camacos aventurers o cooperants acreditats? 

Davant de l'ofensiva raholiana contra l'expedició --no només raholiana, ho sé, però simbolitzada per la periodista-opinadora i assumida, gosaria dir, per una part significativa de l'opinió pública i publicada--, Giménez va reconèixer que cal un debat crític sobre les ONG, si bé va defensar el model de la Caravana Solidària amb arguments com ara aquests:

1. Els expedicionaris no eren pijos que feien turisme solidari o humanitari --un adjectiu que creu que es fa servir malament-- sinó gent normal i corrent que es pagava les despeses, dedicava les vacances al projecte i participava en una campanya anual amb cara i ulls --sòlida, homologada-- i amb una trajectòria que l'avala.
2. No anaven pel mig del desert sinó per l'autopista del país.
3. No està demostrat que els costos de dur material a l'Àfrica en superin els guanys obtinguts.
4. A part del rescat que és evident que es va pagar [que vam pagar entre tots, hi afegiria jo], Al Qaeda té, per desgràcia, moltes altres fonts de finançament més importants.

De l'Àfrica a l'Índia: Sonrisas de Bombay 

Entre els assistents, em va fer feliç retrobar un vell amic i doctor, també, en això de l'anomenada cooperació internacional: el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia, Jordi Joan Baños, excamarada dels Poetes al Sol, poeta autèntic i exredactor del Diari de Sabadell. Llegiu el que explica en aquesta anotació sobre l'ONG Sonrisas de Bombay, inèdita en paper. Defensa que no pot ser que aquestes organitzacions siguin ara incriticables i que sigui gratis, en canvi, llançar fem sobre l'Església, incriticable, ella mateixa, durant tantíssims segles.

He escrit relativament poc --el que anotava a l'agenda ahir a quarts de set del matí-- perquè un altre vell amic, Arnau Domínguez, gairebé m'ha fet la feina, que estic encantadíssim de no assumir en solitari aquest cop. A banda d'anotacions a blocs i de comentaris a les xarxes socials, però, crec que fóra bo que els mitjans locals (tradicionals, professionals, periodístics, vull dir) es fessin ressò de la trobada o, si més no, de l'existència del GPS, com ho farien si es tractés de qualsevol altra associació local nounada, en consolidació i amb ganes de fer coses.

(Fotos: Emili Agulló i Josep Ramon Giménez.)

Unnim se m'emporta a Terrassa

Post egocèntric; aviso. I fet a raig. Des de finals del 2001, des que vaig acabar la carrera, des que vaig tornar del meu viatge iniciàtic pel Perú i altres països llatinoamericans, durant nou anys (els dos de Ràdio Sabadell i els set de Caixa Sabadell), he estat un privilegiat que va a treballar a peu. He assumit, certament, altres projectes professionals paral·lels més o menys remots, tant periodístics com de comunicació corporativa (periodisme de font), però la feina de cada dia, la de debò, l'he tingut sempre a tocar de casa: a Sabadell.

A partir de demà, com quan estudiava periodisme a l'Autònoma (1997-1999) o a la Pompeu (1999-2001), com quan treballava a la SER (2000), aniré treballar amb tren; amb una diferència: ara serà la Renfe. Unnim, la caixa que suma, se m'emporta a la seva subseu terrassenca, on estan ubicades les dues unitats on col·laboro més estretament: la nova direcció d'Obra Social, on estic enquadrat com a responsable de comunicació, i el departament de Comunicació i Mitjans (de comunicació). 

Al primer departament m'acompanya, també des de l'Obra Social sabadellenca, Eva Abellan, mestressa de la imatge i la difusió del vessant social de l'entitat. Cap al segon ja s'han traslladat, fa dies, des de Sabadell, els companys Belén Latorre, Xavi Gassó i Raquel Paredes, també excol·legues meus d'unitat a la caixa catalana degana. Lloc de treball nou, vida nova. ¿No em desitgeu sort? Un "m'agrada" també compta. Continuarà.

(Foto: Google.)

Una trentena d'ànimes al primer sopar-tertúlia del Gremi de Periodistes de Sabadell

Érem, al restaurant Can Tonada --gran nom, ¿eh?--, una trentena de periodistes vinculats a Sabadell, tant de mitjà com de font, tant redactors com gràfics, tant textuals com audiovisuals, tant joves com veterans, tant locals com nacionals, tant caps com no caps.

  
Va ser dimecres al vespre, just quan s'acabava la conferència pujoliana a la seu sabadellenca de l'Obra Social d'Unnim, de la qual sóc responsable de comunicació des d'aquella mitjanit, que és quan naixia "la caixa que suma". Per això vaig arribar-hi tard. Bona excusa, ¿oi?

Som el Gremi (o Grup) de Periodistes de Sabadell (GPS), tenim noms i cognoms, som diversos, constituïm un únic col·lectiu professional com qualsevol altre --ni millor ni pitjor--, ens uneixen la nostra feina (el periodisme o la comunicació corporativa) i la nostra ciutat (Sabadell), existim, ens reunim i volem que se sàpiga.

L'anotació podria ser molt més vaporosa, però dóna fe del contingut i de l'aspecte de la trobada per desig exprés dels qui la promovien (o promovíem): un dels acords de la sessió va ser, precisament, la voluntat que la nostra existència i la nostra activitat es desenvolupin amb llum i taquígrafs.

Tot seguit us enganxo l'acta del sopar-tertúlia, que arribava després de dues altres cites preliminars, per gentilesa de Joan Brunet i Mauri (UPC), que coordina el GPS juntament amb Emili Agulló (El Punt) i Joan Carles Montes (Anuari de Sabadell i Diari de Terrassa). Les fotos són de l'amic Juanma Peláez.

"Propostes generades:

• debatre a l'entorn de qüestions d'actualitat i un tema determinat
• ser periodista avui / el periodista multimèdia
• periodisme de fonts / periodisme de mitjans, les dues cares d'una mateixa moneda
• activitats obertes a la ciutadania

Proposta per a un nou encontre / sopar: 

Tema de debat: què és ser periodista en un món tan globalitzat com l'actual.

Tema d'actualitat:
Serà suggerit 48 hores abans del sopar."

Per cert: estic fent obres al bloc. Es nota, ¿oi? Suggeriments, benvinguts. La capçalera la renovaré quan pugui dedicar-m'hi una estona com Déu mana. Bon primer cap de setmana de juliol. Ens el mereixem.

(Fotos: Juanma Peláez.)

Això ja sembla "Sálvame": l'"Avui" es divorcia de l'"ASabadell" per casar-se amb "El Punt"

¿Què tal? Si en feu, bon pont; si no, bon cap de setmana, almenys. Canvia, un cop més, la Guia de la comunicació sabadellenca, l'únic directori exhaustiu dels mitjans de la cinquena ciutat del Principat, que podeu trobar, actualitzat, a la barra lateral d'aquest bloc.

Com us avançava fa dies, l'ASabadell.cat ja s'ha divorciat formalment de l'Avui, del qual havia estat, fins ara, l'edició local; segueix el mateix camí el seu germanet bessó terrassenc, l'ATerrassa.cat, propietat, també, del Grup Canal Català. (Que bonica, sempre, la fraternitat sabadellencoterrassenca.) El digital conserva, paradoxalment, el disseny i part de la capçalera --la lletra a-- de l'Avui.cat nacional, un digital que, paral·lelament a aquest canvi local, deixa d'existir com a tal...

...Perquè l'ha engolit el web d'El Punt, propietari de l'aprimat rotatiu catalanista des del novembre. El diari gironí ha plasmat la seva aposta bicapçalera (però monoweb) rebatejant la seva versió digital Avui+El Punt, de la qual us enllaço, és clar, la versió sabadellenca. L'invent no té logo perquè es tracta, com deia, d'un projecte bífid; ho resoldré com pugui a la Guia sense sumar-hi cap pastilla perquè Sabadell no guanya cap mitjà en aquesta operació.

El nou portal també inclou continguts dels suplements Presència, Sortim --qui ho hauria dit el 2006, quan en preparàvem els primers números a les golfes d'Enric Granados-- i L'Econòmic.

Sabeu que m'agrada opinar poc i de manera ponderada, però no puc evitar de dir que la iniciativa em sembla un pas endavant evident per a tots dos mitjans, que --al web, almenys; en paper, no tant-- resolen molt bé la combinació d'informació nacional i local. Cap altre mitjà nacional permet al lector personalitzar-se'l segons el municipi. És una figa d'un altre paner l'ero que afecta la meitat dels treballadors de l'Avui, on he col·laborat durant quatre anys.

Suport a la família del Jesús David

Debats a banda, el meu condol als familiars del jove sabadellenc mort ahir a Castelldefels.

Això, als Premis Blocs Catalunya

I un apunt egocèntric si me'l permeteu. El bloc de Marc Serrano i ÒSSUL.blogspot.com torna a participar als Premis Blocs Catalunya, que assoleixen la tercera edició, ja. Si teniu bon cor i em voleu fer encara més feliç, voteu aquí la meva bitàcola i, una a una, les seves anotacions.

Ja que parlem d'ego --d'això es tracta en un bloc, al capdavall--, dilluns seré a Manresa per a la revista Cupatges, on coneixeré els restaurants Cube i Sivins. Dimecres, tercera trobada del Gremi de Periodistes de Sabadell --"gremi" sigui dit sense cap connotació empresarial o capitalista, ¿eh?, sinó en un sentit merament professional, artesanal gairebé.

I, aviat, més novetats: una de grossa que alguns ja sabeu i que mereix un post propi. Misteri.