dilluns, 16 de març de 2009

Periodistes desplaçats

Sí, sí: desplaçats. Fora de lloc. (O no.) Cada cop que veig que algun mitjà reprodueix literalment una nota de premsa d'un servidor --si és seriós i el company copiador i enganxador és professional, sense signar-la: posant-hi redacció o la capçalera de torn--, cada vegada que m'assabento que un informador més o menys veterà l'ha fitxat tal o qual institució, n'estic més convençut. Els periodistes ens hem estat desplaçant de les redaccions a les empreses, administracions i entitats. Ho hem estat fent i continuarem fent-ho encara més. La crisi ho accelera, només. Fins a un cert punt, és normal: en aquest país, les fonts institucionals tenen més recursos que els mèdia per finançar plantilles generoses i, d'altra banda, ofereixen molta més dignitat als periodistes. No n'hi ha dubte. Ara bé: alguna cosa falla: no és normal, just ni sa democràticament parlant que, paral·lelament a aquest procés, les redaccions de tota la vida siguin cada cop més migrades, inexpertes i precàries. No sé com, cal canviar-ho, això. I no perquè els periodistes hàgim de salvar el món, no: pel bé de tothom. Del sistema, si voleu. Em sembla a mi, vaja. Bona setmana.

7 comentaris:

Sònia Maza ha dit...

Totalment d'acord Marc! El copy/paste ha esdevingut pràctica habitual a la majoria de mitjans i com bé dius la "migarció" de periodistes als departaments de premsa d'empreses i institucions no respon a res més que a les penoses condicions laborals (sou, horaris...) que ofereixen la pràctica totalitat de diaris, ràdios i televisions del país.

Enhorabona pel bloc!

òscargid ha dit...

La feina del comunicador empresarial no té cap sentit si a l'altra banda no hi ha mitjans i periodistes professionals. La missió d'un comunicador d'empresa no és que et publiquin la NP tal com l'envies. L'objectiu ha de ser informar, compartir amb el periodista, parlar, intercanviar opinions... i persuadir (convencent, no imposant ni enganyant!) per tal que el periodista ajudi a transmetre una bona imatge de l'empresa.

Tot això no té sentit si als mitjans no hi ha professionals; si als mitjans només fan un "corta-y-pega"; si als mitjans els companys periodistes estan "putejats" (amb els horaris, amb els sous, amb les condicions); si als mitjans hi ha desmotivació i descontent...

Pel que fa al "desplaçament" de periodistes dels mitjans cap a les empreses, he de reconèixer que segurament es deu a les millors condicions laborals, com bé apuntaves. Però aquell periodista vocacional, amb voluntat d'investigar, de contrastar, d'aconseguir una notícia i d'informar amb rigor i veracitat ha d'apostar per treballar en un mitjà de comunicació. Necessitem d'ells a la premsa, a la ràdio, a la televisió, a Internet. I no només els necessitem els comunicadors empresarials, sinó també tota la societat. El rol social dels periodistes i dels mitjans és molt important. No crec que el Periodisme amb majúscules estigui en perill. Això espero, vaja!

Joan Carles Reina ha dit...

Però no us ha de sorprendre! si sempre ha estat així! De sempre, i sobretot des de l'ús massiu dels correus electrònics, el periodista mediocre copypastearà (ostia! el palabro!) sense ni tan sols repassar-se el text (què copien fins i tot els errors de picar, per no dir les faltes!). A més, sempre hi ha fonts "linces" que, aprofitant-se de què el periodista necessita omplir com sigui i que la font és teòricament fiable (jo no em fiaria ni de ma mare, però bé...) i a sobre, és de calaix, aquesta funció crítica de watchdog que ha de tenir el/la periodista no existeix ja, se n'aprofiten i envien les notes a determinades hores, a determinats dies i a determinants individus (perquè són ganduls, perquè s'atabalen, perquè són curtets...), per assegurar-se un espaiet al mitjà sense que contrastin la informació. En términos castizos: meterla doblá. La crisi no té res a veure amb el traspàs de periodistes dels mitjans a gabinets, des del meu punt de vista, en alguns casos la migració obeeix a motius de vegades foscos (y me callo y no digo más), sovint per mèrits del periodista que està ben considerat com a professional per part de la institució i se l'ofereix un lloc i, cada vegada més, perquè és una opció professional. La qualitat baixa del professional mig obeeix a d'altres qüestions, penso.

òscargid ha dit...

Permeteu-me que torni a escriure un comentari. Potser no m’he explicat prou bé: en cap moment he volgut dir que la qualitat professional del periodista depengui de si es treballa gestionant la comunicació corporativa o en un mitjà de comunicació (havies interpretat això, Joan Carles?). De fet, la meva elecció ha estat la comunicació empresarial, estic molt orgullós de la meva feina, crec en ella i em sento molt útil. La professionalitat i l’ètica periodística s’ha de demostrar tant a l’empresa com als mitjans.

I clar que treballar la comunicació corporativa és una opció professional més! I estic segur que cada cop més necessària i implantada. Però això no és incompatible amb sous i situacions laborals dignes per als periodistes als mitjans de comunicació. Sense ells, res de tot això funcionaria ni tindria sentit.

Per cert: els comunicadors corporatius sovint també patim altres problemes, com la falta de posicionament rellevant a l’organigrama empresarial, el desconeixement de la nostra feina i la falta de credibilitat. Per sort, aquests problemes van minvant i jo m’hi he trobat en contades ocasions, però en moltes petites i mitjanes empreses encara estan presents.

Joan Carles Reina ha dit...

Hola, Òscar, ja t'havia entès bé de primeres. Estic d'acord amb tu que l'ètica professional ha d'anar per davant independentment del lloc que ocupis. I de fet, considero que als gabinets de premsa, on la pressió és molt més forta, l'ètica i la dignitat (bé, és el que parlava l'Òscar, en un altre post, ell li deia criteri, però segur que volia dir el mateix) són paraules de "caixa alta" i els seus periodistes, per norma general (perquè dels i les altres també n'hi ha) són els primers a posar-les de relleu.

La qualitat del que tenim, especialment a la premsa local, té d'altres motius, jo almenys penso que la precarietat laboral no genera desmotivació. Per què? primer perquè conec casos de companys/es en condicions pèsimes que tenen una qualitat i un amor per la professió "intachables" i segon perquè hi ha paios i paies guanyant un pastón i són uns autèntics carallots, que tenen mala bava i males arts. El que és idiota de naixement així continuarà fins a l'últim dia. I el que és fill de p.. ho continuarà sent, amb pasta o sense...

L'illa dels monstres ha dit...

Doncs sí, els periodistes novells comencem pels mitjans, allà ens curtim i sobretot ens cremem i finalment acabem marxant a altres llocs, ja siguin gabinets o fins i tot àmbits allunyats del periodisme. Però és que amb aquestes condicions nefastes (moltes hores, poc sou, la formula del desastre) no és d'estranyar. Fins quan aquestes condicions? A saber, perquè sempre hi hauran fornades de periodistes disposats a passar-les putes durant un temps, i després que passi el següent.

Marc Serrano i Òssul ha dit...

¡Caram, amics! Molt bon dia i moltíssimes gràcies a tots pels vostres ¡sis! comentaris. Em complau haver generat tant debat amb només dos paragrafets de no res. Sense ànim de fer-vos la pilota, l'ànima del bloc no la constitueixen les meves anotacions i prou sinó la suma d'aquestes i dels vostres comentaris, que no hi són accessoris ni decoratius, sinó fonamentals perquè tots plegats, com a coautors del bloc, anem més enllà de l'onanisme intel·lectual, perquè bloguejar-hi serveixi d'alguna cosa. Però continueu, continueu, que ja callo.