El tercer sector comunica la mar de bé

I és que això és, entre altres coses, un bloc sobre periodisme o, més ben dit, sobre el seu exercici --incloent-hi la comunicació corporativa. Avui em ve de gust --per no dir que em dóna la gana-- explicar-vos que fer de cap de premsa d'una institució mitjana que subvenciona cada any unes 1.500 entitats petites, mitjanes o grans de l'anomenat tercer sector et proporciona una talaia privilegiada de la gestió de la comunicació en aquestes organitzacions, que, d'un temps ençà --ho sé, ho noto--, progressa adequadament, és a dir, es va professionalitzant.

¿Una anotació meva sobre praxi de la comunicació corporativa en clau positiva, esperançadora, cofoia? Doncs sí. No us fregueu els ulls, no: no somnieu pas. Optimisme. En aquest cas, justificat.

Sovint, curiosament, fins i tot, ho fan millor --amb més professionalitat, amb més brillantor-- algunes organitzacions molt modestes amb un departament o responsable de premsa no remunerat, militant, il·lusionat, motivat, voluntari --sempre format i experimentat, però, s'entén--, que no pas altres d'enormes que tenen un grapat de comunicadors en nòmina. Amb això no vull dir que totes les entitats sense ànim de lucre tinguin controladíssim aquest aspecte tan objectivament fonamental de la seva activitat, no: malauradament, som molt lluny, encara, d'aquest panorama idíl·lic, i, per tant, encara hi ha molta feina a fer. Déu n'hi do, però, del tram que (bona part d'elles) han recorregut. Els ho hem de reconèixer.

I acabo amb un "necessita millorar". Sense ànim d'ofendre sinó a tall de crítica constructiva, necessiten millorar alguns companys de gabinets de premsa o de (mitjans de) comunicació interns o externs. Em refereixo als gens insòlits tècnics, responsables o directius de comunicació, dircoms, caps de premsa o com caram vulgueu dir-ne --el nom no fa la cosa-- d'organitzacions de mides, sectors i naturaleses diverses que no tenen experiència diguem-ne significativa com a periodistes de mitjà, és a dir, que han passat ben pocs dies en una redacció com a víctimes dels pesats --¡pesadíssims!-- dels gabinets. O, en alguns casos, que no han treballat (per) a (quasi) cap mitjà. Cosa que, vulgues que no, es percep d'una hora lluny.

Crec que a aquests col·legues els falta una peça fonamental per entendre el diguem-ne joc comunicatiu i, en definitiva, per fer la seva feina ben feta. I em sembla, també, que no només es tracta d'un problema professional seu sinó, també i sobretot, d'un desavantatge competitiu de les seves corporacions.

(Foto: Viquipèdia.)