Avui toca parlar de DiR (i tinc finalment temps per fer-ho)

Què tal. Encara hi sóc, ¿eh? Com han fet, fan i faran altres marques, la popular cadena de gimnasos de nivell DiR, via Bloguzz, m'ha convidat a conèixer qualsevol dels seus centres —i a parlar-ne aquí. No he pogut anar-hi directament perquè el deure professional m'ho impedia —estava tancant un reportatge que podreu llegir a la revista Cuina de desembre—, però sí traspassar el regal —i l'encàrrec— a una enviada especial del bloc, que fa aquesta valoració de DiR Castillejos:

"Les instal·lacions, fantàstiques, tant les sales d'activitats dirigides com els vestuaris. La profe que em va tocar era molt bona, donant indicacions clares i ajudant la gent que hi érem segons el nostre nivell. El tracte i l'atenció de la noia de recepció, impecables. Em va encantar i m'ho vaig passar molt bé."

Amb tots els respectes pel meu estimat —i patrocinat— Club Natació Sabadell (CNS), entitat entranyable i ambaixadora de la ciutat, del qual sóc soci des de principis dels 90, distingits senyors del DiR, ¿quan obrireu a la capital del Vallès, on ja tenim El Corte Inglés, Ikea, Nespresso...? ¿Quan, eh?

(Foto: DiR.)

La Sirena em fa tastar el seu 'sushi' (O El peix cru que va venir del fred)

Us ho avançava ahir al Facebook, on també sou benvinguts. La coneguda cadena terrassenca, en mans britàniques des del 2005 --llegiu aquest article d'El País per a més informació--, em va proposar fa uns dies, via Bloguzz, que tastés el seu sushi, un dels seus plats precuinats congelats de "cuines del món", per opinar-ne lliurement --prometo que ho faig així-- al meu bloc, que us agraeixo, un cop més, que seguiu.

A l'hora prèviament acordada, un simpàtic empleat dels "Fanàtics del congelat" va assolir ahir el replà de casa carregat amb una mostra del producte, una carta de presentació, un catàleg i un receptari. Al vespre, tastava --tastàvem-- la menja en qüestió. I tot seguit diré què em va semblar.

Me n'han agradat...

1. La comoditat: fer el sopar és un maldecap --i un plaer, també-- cada dia. Ahir no va ser-ho.
2. El preu, molt assequible: 6,30 euros; sobretot, tenint en compte les considerables clavades que alguns establiments més o menys nipons t'engalten per àpats molt similars --sense dir-ne el nom, que és lleig, un japonès on acostumo a anar cobra de 13 a 20 euros per un plat semblant.
3. La qualitat, equiparable, com deia, a la de molt sushi de restaurant japonès correcte. Descongeleu-lo al microones --un minut i mig a la potència màxima-- i en acabat deixeu-lo a temperatura ambient una bona estona per evitar de trobar-hi zones encara fredes o d'haver d'escalfar-lo massa innecessàriament, la qual cosa --¡alerta!-- en perjudica l'aroma, la textura i el poder nutritiu.
4. La pràctica manca d'aigüeta si obeïu el fabricant a l'hora de descongelar la cosa.
5. Last but not least, desenganyeu-vos: el sushi de restaurant també és descongelat --o il·legal-- a causa del famós anisakis. (No us en perdeu aquest vídeo.)

No me n'han agradat...

1. L'excessiva quantitat de residus que comporta: cartró, paper i plàstic, molt plàstic, començant per la safateta que conté les porcions d'arròs amb peix. Els bastonets, almenys, són de fusta. Senyors de la indústria alimentària, aturin el packaging insostenible amb què ens omplen les escombraries, per l'amor de Déu.
2. Que, un cop descongelat, el rave japonès (wasabi) esdevingués una massa pastosa molt difícil de barrejar amb la salsa de soja. Vaig descongelar-la com la resta del paquet; potser calia, només, deixar-lo fora del congelador, no pas escalfar-lo al microones; en aquest cas i en general, els amics de La Sirena estan --esteu-- del tot convidats a dir-hi la vostra a l'apartat de comentaris.
3. La deficient adequació a la meva llengua de part de la documentació, mig en català i mig en castellà, o, si més no, de la carta: personalitzar-la quant a opció lingüística hauria estat fàcil, ràpid i de franc. Com tothom, trobo magnífic rebre documentació en qualsevol de les llengües que entenc --entre les quals, feliçment, la castellana--, però m'estimo més rebre'n en el meu idioma, que és un altre.

En resum i tal com ahir m'avançava un bon amic, i sense que La Sirena em teledirigeixi en absolut, com diria un altre que jo sé, tasteu-lo: val la pena. I, si no us agrada, digueu-me el nom del porc als comentaris. 

Un 6,5 ò 7 sobre 10.

(Apunt lingüístic: "sushi", que no és normatiu, ho escric en cursiva per recomanació del TermCat.)

(Apunt tecnològic: ara mateix, quan penjo això, el web de La Sirena està en manteniment.)

(Foto: La Sirena.)

No m'he mort (encara)

Em fa una mica de vergonya no haver escrit durant tantíssims dies --callava, blocairement parlant, des del 22 de gener. I em sorprèn que el bloc hagi assolit el seu rècord a Cercabloc precisament el mes que només hi he fet dues anotacions. El fet és que esteu llegint el vuitè bloc sobre periodisme dels que es fan i es desfan en català i el directori en qüestió --exhaustiu i seriós, val a dir-ho-- té controlats. El vuitè de 38. 

I, fet l'autobombo, ara faré la pilota a la meva companya Eva Abellan, responsable de publicitat i canals propis de l'Obra Social Caixa Sabadell, que l'altre dia em deia que és entre els primers twitters de Sabadell --ja ho precisaràs als comentaris, Eva. Això del Twitter és una altra de les sectes que --com el mòbil, el bloc o el Facebook, sense els quals no podria viure-- he jurat que no abraçaré. A veure si és veritat.

Com que aquesta bitàcola recull, a grans trets, el que vaig fent com a comunicador corporatiu i com a periodista freelance, hi faré, ara, una mica de balanç, molt breument, d'aquestes primeres setmanes del 2010.

A Caixa Sabadell --que, com sabeu, és a la recta final de la seva integració amb tres altres caixes d'estalvis catalanes--, m'ha enriquit especialment treballar en la comunicació externa de diverses accions amb els tècnics de comunicació d'institucions com la Diputació de Barcelona (Marquet de les Roques), el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat (jornada Economia 2010. Perspectives), l'Ajuntament de Vic (renovació de la casa Comella, seu del Casino de Vic; la roda de premsa és dimecres) o  ESADE (guies d'RSC per a pimes catalanes del sector de l'hoteleria). I me'n deixo, però ja n'hi ha prou.

Pel que fa a les col·laboracions, la meva etapa com a membre de l'equip del suplement Sortim del diari Avui s'ha acabat o, més ben dit, s'ha tornat a acabar --el 2008, quan encara se n'ocupava l'empresa Select, s'havia interromput, i el 2009, ja a Prisma, havia renascut, l'etapa. M'ha sabut greu perquè hi col·laborava quasi des del seu naixement, pels volts del 2006, i per la circmstància que ha motivat el canvi: com sabeu, El Punt ha comprat l'Avui, i això vol dir, entre moltes altres coses, que els suplements que fins ara li feia el Grup Godó ara se'ls fa ell mateix --El Punt, vull dir-- des de Girona (m'enamora. Gran sardana).

El Sortim no mor sinó que es fusiona, per dir-ne així, amb el Punt de Festa i, paradoxalment, guanya força: cada divendres l'encartaran totes dues capçaleres, d'ara endavant. ¡Llarga vida i molta sort! Se les mereix.

Això del Sortim, on m'agradaria tornar a escriure algun dia, ha arribat acompanyat de col·laboracions noves: estic preparant, per a Time Out, un reportatge sobre xocolata (desfeta, sobretot) a Barcelona. (Si, als comentaris, voleu suggerir-me pastisseries, xocolateries, granges o restaurants barcelonins o de la primera corona metropolitana que hi excel·leixin, us ho agrairé. Com menys cèntrics i menys coneguts siguin, millor.)

També, és clar, mantinc les ressenyes de restaurants nous --"Acabats de sortir del forn", es diu la secció-- a la revista Cupatges, l'única en català sobre el món del vi, i, una mica lluny del periodisme --es tracta d'una tasca de redacció, més aviat--, estic treballant en un parell d'articles sobre mitjans de comunicació --el 2009 ja vaig fer-ne una bona colla sobre gastronomia i sobre llengua-- per al portal de cultura catalana que el departament del conseller Tresserras ha encarregat a Ara.

I ja està. O, com deia la gran Mayra Gómez Kemp, "hasta aquí puedo leer". Gràcies per haver-hi arribat.

(Foto: Berta Tiana / Obra Social Caixa Sabadell.)

Apunts del natural de La Botiga Escudellers

Divendres --sí: divendres; aquest cop sóc poc immediat-- vaig (vam) anar a sopar al restaurant La Botiga Escudellers, que, pel nom, ja us deveu imaginar a quina ciutat i a quin carrer és. Per ser més exactes encara, està situat just al davant de La Fonda. No està sol al món: és de cadena; també en trobareu a l'avinguda de Josep Tarradellas, al carrer de Gandesa i a la rambla de Catalunya --n'hi ha quatre a Barcelona en total, doncs. La informació bàsica sobre l'establiment busqueu-la al seu web; tot seguit, els meus apunts del natural.

 
Quant a la decoració de la casa, vaig escriure a la meva llibreteta: "Tot blanc (fredor minimalista). Vintage nostrat". (Imita, com el seu nom indica, una adrogueria. Baixeu a sopar al celler si voleu estar-hi més tranquils.) Quant al servei que hi vaig (vam) rebre, "Tracte correcte, molt amable fins i tot". Pel que fa a l'ús de la llengua, "Carta en català". (Els cambrers feien l'esforç d'atendre-m'hi o, si més no, entendre-m'hi.) Davant de les tarifes, "Preu assequible: primers a quatre euros, segons a set". (Incloent-hi l'IVA.)

A l'hora de descriure'n la fórmula gastronòmica, vaig gargotejar: "Un altre [restaurant] basat en l'aggiornamento de la cuina diguem-ne catalana de consum". Justifico el diguem-ne amb el llistat del que vaig menjar-hi; un cop més, us ho poso tal com apareix, literalment, al peu de la lletra, a la meva llibreteta: "Aperitiu: cava/copa, braves, croquetes. Risotto verdures. Hamburguesa f/f [farcida de formatge, vol dir això dins el meu llistat d'abreviatures particular]. Cremós iogurt. Mint Splash (infusió)". (Per cert: no es tractava d'unes herbes qualssevol sinó premium: de Sans&Sans. Tanta verdor encara m'eleva l'esperit.)

El menú de migdia hi val 7,95 euros --inclou beguda i postres. Aneu-hi (si voleu): val la pena conèixer-lo. Ah: que no m'ho deixi, sobretot: m'hi (ens hi) convidaven. Gràcies, moltes gràcies, Atrápalo.com. (De qui manllevo el parell de fotos.) L'agència en línia ofereix un menú degustació nocturn en aquest mateix restaurant com el que vaig (vam) menjar-hi per només 13,60 euros, un preu ajustadet. Aprofiteu-ho.

Atrápalo.com m'etiqueta de "periodista de cor"

El simpàtic bloc d'Atrápalo.com --concretament, aquesta anotació-- recomana El bloc de Marc Serrano i ÒSSUL.blogspot.com entre els blocs dels usuaris d'aquesta agència en línia. Podeu llegir-ho a l'enllaç de més enrere, però, per si us fa mandra clicar-lo, us enganxo el que diu del bloc i de mi:

4- Marc
http://ossul.blogspot.com/

En el blog de Marc, periodista de corazón, encontrarás todo tipo de noticias  y comentarios de periódicos y de actualidad. Por cierto, si estás aburrido con los proveedores de Internet, te va a encantar el post de “Adéu, Orange”. Como habréis deducido por el título del post, su blog está escrito en catalán, la lengua de su cuidad natal, Sabadell. ¡Entra y opina!

Atenció: per sort o per desgràcia, sóc, en tot cas --jo no ho afirmo ni ho nego--, un periodista de cor, que és el que diu Atrápalo.com, no pas del cor. Matís important. Au. Aviat, més Atrápalo. Paciència.

(Foto: http://www.absolutespana.com/wp-content/uploads/2009/07/400x355_logo_atrapalo-761120.jpg.)

Any nou, capçalera nova

El Marc Serrano Òssul celebra el primer any del seu humil bloc sobre periodisme amb una capçalera nova de trinca. ¿Què us sembla? ¡Ah!: ja podeu seguir ÒSSUL.blogspot.com directament des del Facebook; els feisbucaires visiteu http://networkedblogs.com/blog/el_bloc_de_marc_serrano_i_%C3%92ssul.blogspot.com i cliqueu sobre "Follow". ¡Bon cap de setmana!

Urgent: últim dia perquè, si us plau --si no, doncs no--, voteu el bloc als Premis Blocs Catalunya

¡Voteu el meu bloc avui als Premis Blocs Catalunya abans de demà dijous (incloent-l'hi), sisplau! ¡Demà dijous s'hi acaba el sufragi! Per fer-ho, cliqueu sobre aquest enllaç directe i escriviu-hi el vostre correu electrònic. I una cosa més que és importantíssima: hi rebreu un missatge amb un enllaç que haureu de seguir per confirmar el vostre vot. Fins llavors, no serà comptat com a vàlid. (¡Compte!: pot ser que vagi a parar a la carpeta de correu brossa.) ¡Moltes gràcies i salut!

[Fins aquí, el que ja havia posat --amb massa entusiasme, potser-- al Facebook, on no em cabia l'agraïment als qui ja em vau permetre quedar finalista al primer concurs de blocs sabadellencs Clica per Sabadell tal com podeu llegir, fora d'[El bloc de Marc Serrano i] ÒSSUL.blogspot.com, en aquesta nota de premsa de l'Ajuntament de Sabadell o en aquesta anotació del bloc VallèsActual. Doncs això: mercès un altre cop.]

L’Obra Social Caixa Sabadell, pionera entre les caixes catalanes en l’ús de Twitter com a canal oficial

Caixa Sabadell és la primera caixa d’estalvis catalana que –concretament, des de la seva Obra Social– utilitza la xarxa de microblogging Twitter com a canal oficial. Pot, així, participar en la conversa global amb el seus clients, usuaris i beneficiaris, i, de fet, amb tots els membres d’aquest servei. Ho fa a través de dos perfils: en català i en castellà. Sensacionaaal! Aquesta aposta decidida de l’Obra Social de la caixa catalana degana per les xarxes socials es plasma aquest estiu en el microlloc web sensacionaaal.cat, a través del qual sortejarà tres viatges en el globus aerostàtic de Caixa Sabadell entre els internautes que s’inscriguin al seu web corporatiu o n’actualitzin el perfil. L’Obra Social Caixa Sabadell fa créixer així la seva comunitat virtual i pot atendre’n cada membre segons les seves preferències, i, paral·lelament, els convida a relacionar-s’hi a través dels seus perfils al web 2.0. En aquest sentit, el web de l’entitat ha creat aquest estiu un servei d’alertes mitjançant el qual l’usuari interessat en un acte en concret rep un correu electrònic que l’hi recorda el dia anterior. Una Obra Social 2.0 D’un temps ençà, com altres corporacions de tots els sectors, l’Obra Social Caixa Sabadell té presència oficial a l’anomenat web 2.0. A Facebook, té perfil i dos grups oficials (Amics de l’Obra Social Caixa Sabadell i Caixa Sabadell Etnival, amb 1.116 fans) i un d’espontani. A YouTube, té, també, canal oficial, i el vessant estrictament financer de Caixa Sabadell també hi té presència oficial. De la mateixa manera, disposa de compte a Flickr i a MySpace, i promou les seves activitats a Second Life –actualment ofereix la possibilitat de pujar al seu globus aerostàtic virtual a l’illa de Barcelona Virtual, el proveïdor de la institució a Internet. L’entitat també manté un bloc corporatiu genèric i un altre que reflecteix l’activitat del seu centre ambiental. [Sapigueu, si voleu, què se'n diu a Internet.]

Quedo finalista al primer concurs de blocs de Sabadell

La meva enhorabona, per començar, a l'Oriol Farré, que és qui ha guanyat a dreta llei --perquè s'ho mereix, clar que sí-- el primer concurs de blocs sabadellencs Clica per Sabadell, que, encertadament, el programa municipal pro web, el Sabadell, fes clic --amb coma: és un vocatiu--, ha muntat amb motiu del Dia d'Internet, que celebràvem al maig. I disculpes, un cop més, per l'egocentrisme, la immodèstia i l'endogàmia. Però és que resulta que [El bloc de Marc Serrano i] ÒSSUL.blogspot.com, és a dir, el meu, aquest, ha estat finalista del certamen en qüestió amb el ja premiadíssim E-Campany@, del meu amic digital Albert Medrán. Gràcies als qui vau votar-me --clicar-me--, als membres del jurat --espero haver-vos tocat la fibra ceballuda amb això que tinc una gata que es diu Arraona--, i, en general, a tots els qui, algun cop, heu llegit aquest bloc de periodisme i comunicació corporativa, i de Sabadell, molt de Sabadell --quasi 4.000 visitants únics des de la tardor. (Hola, visitant.) Us recordo que podeu subscriure-us-hi per correu electrònic. Feu-ho ara, vinga, va, som-hi, au. L'acte de lliurament dels premis va tenir lloc ahir al vespre al Casal Pere Quart, que és, per cert, al número 69 de la rambla de la cocapital vallesana occidental. No vaig ser-hi perquè era a l'altra cocapital vallesana occidental, treballant per a Cupatges, que és la revista de vins en català --l'única, sí: no n'hi ha cap altra. Si sou uns hooligans del bloc, uns malalts d'Internet, uns xafarders compulsius o uns sabadellenquistes radicals, podeu llegir-ne la nota de premsa municipal o, fins i tot, el que avui en diu el Diari de Sabadell, "el diari de casa. Cada dia, al teu quiosc". Amb el seu permís --¿oi?--, us ho enganxo tot seguit. ¡Bon capde! (Foto: Ajuntament de Sabadell.)

Gràcies pels vostres clics

Pels que heu fet i pels que fareu per Sabadell... i per aquesta comarca de la Sabadesfera --terme que goso assegurar, sense falsa modèstia, que m'he inventat jo-- anomenada ÒSSUL.blogspot.com (El periodisme era això) tot visitant aquest web. Sense el vostre suport, sense els vostres vots, sense els vostres clics, en definitiva, aquest humil bloc no hauria aconseguit, fins ara, 120 punts al primer concurs de blocs sabadellencs Clica per Sabadell, promogut pel programa municipal Sabadell, fes clic dins les activitats que munta pel Dia d'Internet, la qual cosa l'hi situa en cinquena posició, la qual altra cosa no està malament, ¿no? Dues coses importants: el certamen no el guanya qui més vots hi obté sinó qui més agrada al jurat entre els 20 blocs més votats, és a dir, que el premi --un portàtil compacte-- no l'obté pas, per força, el primer; m'hi presento perquè crec que és una bona manera de donar a conèixer (més) aquest bloc a la ciutat, no pas per guanyar-hi res --en el cas hipotètic que em toqués, no seria pas per a mi, el portàtil. I l'altra cosa important: podeu votar-hi --i, si voleu, votar-m'hi-- fins al 12 de juny, encara. ¡Gràcies!

Elogia'm (¡ep!: si vols)

M'encanta que m'elogiïn. M'agrada moltíssim. I ho necessito. Així, així o com sigui, però que ho facin; que ho facin els qui m'estimo, m'importen, m'interessen, em fascinen i/o em respecten; que m'elogiï o em critiqui algú que no té credibilitat per a mi senzillament se me'n fot. Me la bufa. (¿Eh?) Fa mesos, encara assegurava, convençudíssim, que mai de la vida, mai dels mais, no tindria bloc; havia arribat a dir coses semblants del mòbil... i ara en tinc dos. (I ara en dic sobre el Facebook, de pestes d'aquestes.) Daixò. Aquesta resistència meva a fer un bloc propi l'argumentava així: els blocs són essencialment egocèntrics i, fins i tot, segons com, pornogràfics i tot: l'experiència i l'opinió d'alguns blocaires --d'alguns: els diguem-ne hipersubjectius-- em sembla intranscendent. Exhibits als quatre vents, les reflexions pretesament transcendentals o els detalls quotidians d'aquests col·legues em provoquen vergonya d'altri. M'és igual com se senten, què fan. No voldria ser-ne un: us recordo que aquest bloc és "(quasi) estrictament professional", que em sembla que és el que pot interessar, no personal; què he sopat, posem per cas, no crec que us importi gaire. Encara suporto menys, però, la falsa modèstia. Tant si es fa per voluntat pròpia com per imposició social, treure's importància o treure'n a allò que s'assoleix en el camp que sigui deu ser una romanalla de l'ètica judeocristiana més tronada. Carreguem-nos-la. Urgeix. Eliminem-la. Qualsevol que pretengui estimar i ser estimat ha d'estimar-se i estimar el que fa, ni que sigui mínimanent; l'amor propi és legítim i mostrar-lo en públic sense excessos ni exageracions, sent sempre mil cops més exigent amb un mateix que amb els altres, amb tota la humilitat del món, és, també, legítim, com n'és, de legítim, treure a passejar l'amor per la parella, el familiar, l'amic o l'animal. Potser us sembla, a alguns, una reflexió pretesament transcendental o un detall quotidià sense interès d'un blocaire egocèntric, ¿oi?, això, però us asseguro que el paràgraf anterior i aquest són del tot coherents. Espero haver-m'hi expressat prou bé per convèncer-vos-en. Total, que, pels motius exposats més amunt, avui em dóna la gana perpetrar aquesta intromissió en els meus sentiments tant professionals com, també, personals: dir-vos que m'encanta que em diguin --que em digueu-- que us agrado i que us agrada el que faig, dic, penso. Que m'afalaga. Que m'estarrufa. Que ho necessito. Per tot això, avui també vull que sapigueu que dir-vos-ho --haver-vos-ho dit-- no em fa cap vergonya. Cap. Ni una. ¿Us en provoco d'altri? PS.-- ¡Bon Sant Jordi! ¡Elogieu els qui estimeu i dediqueu-los temps amb l'excusa de la diada!

Ni 13 ni 15 (amb perdó per l'autobombo)

Des de la bonica comarca de l'Anoia, descobreixo aquest migdia de dissabte que els amics --l'amic-- de Cercabloc calculen que aquesta humil llibreteta digital meva és el catorzè bloc sobre periodisme --de comunicació en general, per entendre'ns-- més diguem-ne destacat dels 24 que indexen. Sé que la fita no és re de l'altre món, però poc m'hauria pensat que l'assoliria quan, fa un parell de mesos, creava ÒSSUL.blogspot.com. I m'esperona, clar. De fet, el directori de blocs catalans recorda: "Nou rànquing demà". O sigui que potser la classificació no és definitiva i la meva alegria, doncs, té una data de caducitat propera, però, en qualsevol cas, mentre duri, gràcies a tots els qui, ni que sigui de tant en tant, em llegiu, i recordeu que podeu rebre al vostre correu electrònic totes les actualitzacions d'aquest humil --no és un dir-- bloc fent clic aquí. El servei, per si calia recordar-ho, és absolutament gratuït. Ah: i, rànquings a banda, la meva enhorabona a l'Eduard Díaz per la seva exitosa iniciativa, que ja reuneix 1.092 blocs escrits en la llengua pròpia i característica d'aquest país nostre.