Molta sort i llarga vida, ElPunt.cat Sabadell

Fa quatre dies que vèiem néixer l'ASabadell.cat i ja tornem a assistir al part d'un digital sabadellenc; no és ben bé el mateix, però gairebé: El Punt fa 30 anys i, per celebrar-ho, s'independitza de VilaWeb i crea un digital que s'adapta a Sabadell o qualsevol altre municipi del principat. L'incorporo, d'entrada, clar, a la Guia de la comunicació sabadellenca de la barra lateral. (Recordeu que teniu tots els mitjans de comunicació de Sabadell sempre al vostre abast a ÒSSUL.blogspot.com, on he afegit, també, la revista anual d'història Arraona, que es diu, per cert, com la meva gata --la de la capçalera, sí. Friquisme mediàtic sabadellenc, sí. ¿I què?) Al gra. Diverses coses. Saludo des d'aquí i felicito per la part que els toca els amics Emili Agulló, Marc Cornet, i Emma Ansola, responsables de bona part dels continguts de l'edició vallesana occidental del rotatiu. Punts forts. El nou mitjà enforteix Sabadell, el periodisme, la diversitat diguem-ne editorial als mitjans de comunicació de la ciutat i el mateix sistema comunicatiu local. Inclou temps, enquesta, necrològiques, agenda, farmàcies, etc.; serveis, vaja, locals --llevat de l'enquesta. Com els seus diguem-ne competidors immediats (RadioSabadell.fm i ASabadell.cat), és en català. I disposa, a més a més, d'un URL propi simplificat per a Sabadell. Bé. Punts febles. Per voluntat expressa del mitjà i a diferència de l'ASabadell.cat, es tracta d'un mer abocament dels continguts de l'edició impresa del dia, sense actualització. El contingut estrictament sabadellenc hi és escàs, doncs --la secció purament comarcal del rotatiu és modesta. I, de fet, es tracta d'un moment delicat per a la premsa en general i per al rotatiu en particular: el naixement del web coincideix amb el tancament de les seves redaccions llevat de la barcelonina, de la tarragonina i de la gironina, i el desplaçament dels llocs de treball dels redactors als seus domicilis respectius. Per si alguns no ho teniu present, l'actual edició vallesana occidental d'El Punt és hereva de dues altres capçaleres (El 9 Nou i El 9 Punt, que és com es deia mentre passava de la matriu anterior, osonenca, cap a l'actual, gironina) i s'havia dividit, en èpoques anteriors, en sengles edicions per a Sabadell i Terrassa. Molts dels qui avui en dia fan comunicació a la ciutat i a la comarca han passat per la seva (desapareguda) redacció, o sigui que no parlem pas de res improvisat. En qualsevol cas, ElPunt.cat Sabadell, Emili, Marc, Emma, molta, molta, molta sort. I llarga vida.

Govern + 'Gobierno' + Ajuntament + Obra Social

Sé que l'acte va ser fa un mes; ho sé. Sóc conscient que els blocs són, per definició, una cosa instantània i tal; en sóc conscient. Perdó. Em flagel·lo en públic per aquest retard injustificable en temps d'immediatesa extrema. El mes ha estat certament intens, o sigui que m'ha proporcionat material més que suficient per ajornar el post que teniu a les vostres mans virtuals. Fins avui. Només volia reflexionar sobre un dels aspectes invisibles --la majoria en són en essència-- de la comunicació corporativa: la coordinació de gabinets de comunicació de naturaleses i amb interessos diferents que convergeixen en un mateix acte. En aquest cas, es tractava de posar d'acord el del Departament d'Economia i Finances del govern català (Generalitat de Catalunya), el del Ministeri d'Economia i Hisenda del govern central (Gobierno de España) i el del govern local (Ajuntament de Sabadell) des de l'entitat organitzadora: l'Obra Social Caixa Sabadell. No és cap secret que la coincidència a la conferència dels negociadors del famós finançament, Castells i Vegara, era casual; n'havien adquirit el compromís amb anterioritat a la cursa perquè el principat disposi dels (seus) calés que necessita per al benestar de la seva gent i que, d'altra banda, li corresponen a dreta llei... orgànica. Malgrat la cordialitat que va reinar-hi, tampoc no és cap secret que compartir circumstància no devia ser gaire còmode per a un ni per a l'altre. Morbo polític i complexitat institucional em van transformar en una ròtula amable entre els tres governs (nacional, estatal i local). Calia que les quatre institucions implicades projectéssim als mitjans de comunicació una sola imatge de l'esdeveniment i que cadascuna s'hi trobés còmoda i en sortís havent-hi fet el seu paper comunicatiu, havent-s'hi manifestat tal com és. Amb la prudència necessària, crec que els quatre equips de comunicació vam aconseguir-ho i que l'experiència ens va provar. I ho deixo aquí perquè la gràcia és no explicar tot el que hi ha rere una foto. No ho aconsellen, tampoc, el secret professional ni la necessitat de brevetat d'un post. (Fotos: Berta Tiana / Obra Social Caixa Sabadell.)

Benvingut al club, ASabadell.cat

Benvingut, enhorabona i gràcies perquè ens calies. El panorama mediàtic sabadellenc necessitava un digital que arribés on no arriben ni RàdioSabadell.cat ni VilaWeb Sabadell en diversos sentits ni per diversos motius que no vénen al cas. I ja el tenim aquí. La llarga espera ha valgut la pena. La criatura és gratuïta, privada, de qualitat i, last but not least, en català, la llengua pròpia i característica del país i, doncs, de la ciutat. En felicito els pares, l'Avui i el Grup Canal Català, i, molt especialment, el Julià Guerrero, director, i la Cristina Farrés i la Bàrbara Padilla, redactores. Incorporo l'esperat digital de l'Avui Sabadell a la Guia de la comunicació sabadellenca, una humil iniciativa d'aquest bloc que pretén reflectir la realitat mediàtica local des d'un punt de vista diguem-ne enciclopèdic. La gràcia de la cosa és que és exhaustiva i que, tal com vaig prometre, està en actualització constant. La guia la trobareu sempre a la barra lateral d'ÒSSUL.blogspot.com. També afegeixo a la guia la nounada ràdio esotèrica AstroRadio FM, a la qual no dedico, voluntàriament, cap comentari. Iniciativa, també, del Grup Canal Català, de matriu sabadellenca, emet per les dues freqüències que utilitzava Sensació FM. Si bé és evident que no ets un mitjà generalista ni convencional, benvinguda, també, al club, clar. Que els astres et siguin favorables... Més novetats. Sabadell Press deixa d'editar-se en paper i fa dies que no actualitza la seva versió web. La crisi. No l'extrec, però, de la guia. I, mentre aquest mitjà se'n va a mitges, n'hi ha un altre que ja truca a la porta: la nova versió digital d'El Punt. Espero que dediqui a l'edició del Vallès Occidental --salutacions des d'aquí als qui la fan possible-- l'atenció que mereix. Que mereixem.

¿Lidl o ALDI?

De moment, guanya ALDI força clarament. Continuarem informant-ne. ¡Bon diumenge a tothom!

Orfenesa ceballuda

La gran majoria ja deveu saber-ho. Aquest matí s'ha mort l'Alcalde. He viscut la trista notícia intensament des de Caixa Sabadell, però, com a sabadellenc, acabo d'adreçar al govern local el correu electrònic que enganxo tot seguit; el consistori hi convida. Si vau conèixer-lo, feu-ho. Sigui on sigui, que hi descansi en pau.

Lament gremial (o Per què tothom diu a un periodista com ha de fer la seva feina)

Modèstia a part, el periodisme --hi incloc, com dic a la descripció del bloc, la comunicació corporativa-- és un àmbit professional amb una particularitat que no es dóna en altres: tothom (es pensa que) en sap i, doncs, tothom n'opina. Tothom s'hi atreveix. Tothom gosa. Tothom s'hi creu amb dret. Tothom ho fa amb aquella alegria. Tothom. Sense excepcions, gairebé. Dins i fora de l'empresa, de l'administració i de les entitats. Tothom. Tothom coneix, miraculosament, els criteris, les rutines i les condicions dels periodistes. Tothom sap com treballen i, més enllà d'això, tothom sap com haurien de treballar o com haurien d'haver actuat en aquest o aquell cas. Tothom en pontifica. Tothom. Tothom. N'hi ha rares excepcions, però són --ja ho dic-- rares. És una queixa habitual dels periodistes, ho sé: descobreixo la sopa d'all; però necessito fer aquest post --per això el faig. En altres professions --el periodisme és una professió-- els professionals treballen sense aquesta llosa al damunt: en aquest ordre, els enginyers, per exemple, estudien, acumulen experiència i veuen com el client calla i paga, i com l'entorn i el conjunt de la societat fan la segona d'aquestes dues coses: callar. Benaurats. ¿A algú se li acudiria dir-los que haurien de fer o haver fet això o allò de tal o qual manera? No. Massa sofisticació tècnica. Ens refiem que en saben i que ho fan bé, i prou. I està bé. En canvi, això no és així en la comunicació: abans que la facis, mentre la fas i després d'haver-la fet, tothom et deixa anar el seu punt de vista sobre la feina --sobre tots els seus aspectes. Sense vergonya. Sense adonar-se que, sovint, fa el ridícul. Ningú --quasi ningú-- no se'n salva. Hi cauen o hi han caigut individus de totes les edats, classes, sexes, religions, nacionalitats i professions --llevat d'aquesta, clar. A mi no se m'acudiria mai dir a un arquitecte, escriptor, cansalader o mecànic com ha de treballar perquè no tinc formació ni experiència en el seu camp; en canvi, ¿per què ells poden dir-m'ho i sovint ho fan? ¿Per què si --parlo per mi-- no són llicenciats en periodisme ni fa 11 anys que hi treballen? ¿Per què? En part, això no és perquè sí. La sensibilitat i la visibilitat del periodisme, el seu impacte en la cosa pública, ho justifiquen i ho fan inevitable en part. Ho repeteixo: en part. Parcialment. A banda d'això, que admeto, també crec que els periodistes som víctimes de la situació per culpa nostra. No demano corporativisme medieval ni arrogància gratuïta. No. I ara. Demano autoestima professional. Orgull. Us demano, us imploro, companys de gremi, que estiguem convençuts que el periodisme és una feina com una altra, per a la qual cal haver, doncs, estudiat i practicat, i l'exercici de la qual, per tant, ha d'estar reservat als qui s'hi dediquen. Us prego que actuem en conseqüència a partir d'aquest convenciment, la qual cosa no és sempre còmoda. Que ens fem respectar sense por. Si no, ho tenim magre. Si realment les aconseguíssim algun dia, aquesta unitat, aquesta solidaritat i aquesta determinació resoldrien --n'estic convençut-- altres problemes de la professió, començant per la indignant precarietat laboral que molts informadors pateixen i que lesiona, també, el dret dels ciutadans a rebre informació de qualitat. (També el lesionen altres pràctiques i no totes són alienes al gremi: parlo, per exemple, de l'ús vergonyant de la llengua catalana --per dir-ne així-- que s'està infiltrant a poc a poc en els mitjans de comunicació propis sense que quasi ningú --gràcies, Monzó-- se'n queixi. Però, com diria el president Pujol, avui no toca, això. Potser en parlo un altre dia. O potser no.) Vaig acabant perquè segur que teniu altres coses a fer. Em consta que hi ha altres feines en què també passa, això, o sigui que us planyo si és el vostre cas. I sóc conscient que tot i tothom ha de poder ser criticat en democràcia, que l'exercici periodístic està sobreexposat a aquest dret per motius evidents --¡fins i tot el garanteix!-- i que la cosa no té, doncs, solució màgica. Ara bé: la pregunta final, que em faig tot sovint, és: ¿què hi haig de fer, jo? ¿Val la pena respondre-hi, ficar-s'hi, baixar a la plaça on opinen sense criteri --sense dret-- sobre el nostre ofici els qui no l'han estudiat ni exercit, els qui només el coneixen superficialment? Alguns dies penso que no val la pena, que no és bo que ens en fem mala sang, que ens hauria de relliscar, que hauria d'entrar-nos per una orella i sortir-nos per l'altra. I santes Pasqües. Altres dies crec que, sense entrar en un joc injust, hauríem d'aplicar-hi pedagogia. Que hauríem d'exhibir-hi el que ells no tenen --el nostre criteri professional-- una i mil vegades. ¿Quina és l'opció encertada? ¿Eh?

Eugeni Sallent o l'ADN sabadellenc de la primera ràdio privada del país

El director general de RAC-1 --i de RAC-105, també, per cert--, el sabadellenc Eugeni Sallent, va revelar dijous al vespre els secrets o no tan secrets de l'èxit de l'emissora generalista del grup Godó dins el marc de la presentació de l'objectivament magnífic Anuari de Sabadell 2008. L'obra magna dels amics Joan Carles Montes, Carina Garrido i Juanma Peláez constitueix, sens dubte, el millor producte periodístic que protagonitza actualment la ciutat. L'acte va tenir lloc, com ja és quasi tradició, a la sala Àmbit Cultural d'El Corte Inglés de l'eix Macià, que va acollir, com els dos anys anteriors, la flor i nata ceballuda. (Odio l'horrorosa grafia saballut/da.) Amb els companys Gregori Solà i Yolanda Tena, vaig assistir-hi en nom de la caixa catalana degana. Quan tots tres pujàvem veloços cap al capdamunt dels grans magatzems empesos per la fúria de les escales mecàniques, el conferenciant se'm va situar al darrere. Vaig saludar-lo, vaig recordar-li que era --sóc-- el periodista que va entrevistar-lo fa un parell d'anys en un humil i difunt programa de Ràdio Sabadell anomenat Més enllà de la Mola --un bloc me n'ha copiat el nom sense saber-ho, suposo-- i vam parlar dels molts sabadellencs o vallesans que treballen o han treballat a la casa que dirigeix, entre els quals els amics Xavi Pardo, Xavi Sala, Laura Rosel, Aleix Parisé i Marc Serra, exempleats, tots, de la ràdio municipal que encapçala Marc Sabater. (Parlant de sabadellencs o vallesans a la ràdio generalista del país, saludo des d'aquí la Sira Riera i la Lídia Orriols, totes dues membres de l'equip d'El matí de Catalunya Ràdio.) A partir d'uns apunts mentals que és probable que incloguin alguna llacuna --disculpeu-me si cal--, resumeixo tot seguit les claus de l'èxit evident de RAC-1, creada el 2000, segons el seu cap:

1. un posicionament encertat davant dels competidors que cada cop li fan menys ombra: davant de Catalunya Ràdio, independència; davant de la SER, catalanitat --catalanisme--;
2. uns continguts atractius per al públic urbà i jove --els oients envellien any rere any--: humor, Barça i comunicadors reconeguts, la majoria dels quals, nascuts professionalment a la ràdio nacional de Catalunya, de la qual Sallent havia estat gerent i s'enduia, doncs, el know how;
3. una aposta decidida per la qualitat, que no sempre triomfa a la primera --convé fer confiança als professionals i tenir paciència--, la qual cosa demostra l'èxit d'espais com Minoria absoluta, que en un primer moment no atreia, precisament, cap allau d'oients, i,
4. last but not least, un gran grup de comunicació li ha fet d'altaveu.

Segons Sallent, humil, modest, si bé RAC-1 no hauria estat possible si la Generalitat no li hagués adjudicat prou freqüències, el fet que Catalunya Ràdio disposi, encara, de moltíssimes més, obliga la ràdio godoniana a espavilar-se per competir-hi amb força menys recursos. Va citar, per exemple, el cas de Berga, on l'emissora continua sense freqüència per qüestions administratives que són competència del govern central. Ignorava que els berguedans n'eren orfes. Sallent va recordar que la ràdio és, després de la tele, el mitjà més efectiu a l'hora d'anunciar-se, si bé no és un negoci gaire bo fins que no té un gruix d'oients considerable com és el cas, ja, de la seva, i va retratar-ne l'oient: masculí --també per a ell, una sorpresa--, urbà, format i acomodat. Va explicar que de vegades pateix quan sent dir alguna cosa concreta d'alguna manera determinada a la seva pròpia ràdio o quan algun contingut seu --la seva naturalesa, la seva llargada-- no el satisfà prou. Va confessar que, d'altres cases hertzianes, li encanten L'ofici de viure, el programa de diguem-ne autoajuda de Gaspar Hernàndez, i alguna radiofórmula matinal, i que, de nit, s'estima més redifondre programes que no pas fer-ne d'expressos. Invertir en aquesta franja no és rendible, diu, i abstenir-se'n li permet reforçar la plantilla diürna. Arran d'una pregunta, el sabadellenc que porta el timó de RAC-1 va ser prudent a l'hora de donar per fet el transvasament d'oients d'El matí de Catalunya Ràdio cap a El món a RAC-1 des que Antoni Bassas va abandonar la ràdio que fem entre tots, si bé va admetre que tot hi apunta. Hi havia sabadellencs de tots els gremis i també, doncs, del meu: Joan Brunet, Sergi Garcés, Manolo Garrido i Òscar Gómez Domínguez, que només conec virtualment --¡no t'hi vaig trobar, Òscar!--, però que ha tingut la gentilesa --¡gràcies!-- d'enllaçar-me el bloc al seu, de bloc. Per cert: Caixa Sabadell s'anunciarà aviat a RAC-1. Sallent n'està, és clar, satisfet. Com la caixa. (Foto: Periodista Digital.)