El 3cat24 i Ràdio Sabadell recomanen aquest bloc. ¡Vegeu-ho i escolteu-ho!

No tinc perdó de Déu. Ja ho sé, ja. Ni excusa. Però provaré d'escudar-me en dues. Primera: els encàrrecs per a Cuina de novembre (megareportatge sobre la llonganissa) i de Cupatges d'octubre (ressenyes de dos restaurants de Rubí --sí, sí: rubinencs-- Acabats de sortir del forn). I segona: la intensitat del primer mes llarg passades les vacances com a membre de l'equip comunicador d'Unnim, la caixa que suma, la comarcal de referència, la de la Banca de Proximitat.

És un fet empíric --demostrable-- que una i l'altra no m'han deixat gaire temps ni calma per gargotejar en aquest bloc més vostre --gràcies per dedicar-hi el vostre, de temps: les vostres visites no s'aturen-- que no pas meu. ¿Cola? Doncs és v'ritat. (I vaig fer anys i he tingut un casament i...) L'anotació anterior, sobre l'inici del curs del Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS), ha estat la meva penitència.

Prescripció mediàtica immerescuda

Aquest humil bloc darrerament s'ha posat vermell perquè, encara que no s'ho mereixi gaire --per l'actualització d'aquestes últimes setmanes, no gens--, l'han recomanat dos de mitjans de comunicació (professionals, periodístics; s'entén, ¿oi?).

El 3cat24 va considerar-lo el "Blog del dia" el 18 d'agost. M'ho anunciava així Violeta Sugranyes: "El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera [sic] catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dimecres 18 d'agost li ha tocat al teu". El portal de la Corpo va promoure'l als seus comptes de Facebook i Twitter. (I jo, de vacances.) ¡Gràcies!

Ràdio Sabadell hi dedica vuit minuts

L'altra recomanació mediàtica probablement immerescuda no es llegeix: s'escolta. Pitgeu el play, va:

Es tracta del capítol de la minisèrie de reportatges sobre bitàcoles sabadellenques que la versió estival del magazín matinal de Ràdio Sabadell 94.6, l'A bona hora estiu, dirigit enguany per Carles Baldellou, va dedicar el 27 d'agost a aquest humil bloc i, de retruc, a mi. La periodista que el signa és Sandra Rivera. ¡Gràcies, també!

(Foto: isra79 / Isra el.)

Així va anar el sopar d'inici de curs del GPS, amb el portaveu de la Caravana Solidària

Va ser dijous, va tornar a ser a Can Tonada i vam assistir-hi 20 periodistes sabadellencs, més d'una tercera part de la cinquantena llarga que formem part de l'informal i transversal --i professional, artesanal, no patronal-- Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). A part del dia de la setmana, hi havia novetat: teníem ponent o conferenciant: Josep Ramon Giménez (amb ge, alerta), portaveu de la Caravana Solidària de Barcelona Acció Solidària, periodista --un dels 4.150 prejubilats d'RTVE--, sabadellenc i, a partir d'ara, membre actiu de l'entitat.

Més enllà del seu testimoni directe sobre el famós --i oblidat, ja, gairebé-- segrest dels tres cooperants catalans per part d'Al Qaeda del Magreb Islàmic, van ser interessantíssimes, també, les seves batalletes sobre la seva curta etapa (pocs mesos) als informatius de l'Ente (cobertura de l'atemptat d'Hipercor) i sobre la seva llarga etapa (força anys) al programa de medi ambient de la tele pública espanyola El escarabajo verde (no falsejament d'imatges d'animals salvatges, a diferència del que sí que fan altres que tenen menys escrúpols deontològics).

Els ítems del debat 

En comptes de redactar un rotllo opinatiu sobre el que ens va dir Giménez al restaurant d'Advocat Cirera, us enumeraré algunes de les reflexions del col·loqui, quasi tal com les tinc anotades. La jornada va ser rica en aportacions sobre la comunicació de crisi (extrema), algunes bones i males pràctiques periodístiques i l'altra banda dels nassos, que dóna feina a tantíssims informadors.

• Gran responsabilitat social dels periodistes. Visió crítica de les empreses comunicatives.
• Autocrítica necessària. Sovint els periodistes preguntem amb ganes que se'ns respongui el que volem sentir --no escoltem prou les fonts. Egolatria i divisme --periodistes estrella--; poca humilitat, almenys: excés de pontificació.
• Fregida i refregida de notes de premsa. El fenomen "copiar i enganxar", afavorit per la precarització, per la pressa, per la pressió... i per la comoditat. [Desplaçament de les redaccions a les fonts, que assumeixen, en bona part, l'establiment d'agenda. Perversió de la comunicació social. Això és de collita meva; per això va entre claudàtors.]
• Immediatesa absoluta. Implica superficialitat, genera errors --desprestigia la professió i els mitjans, doncs, de retruc-- i sovint ni tan sols informa: molts cops el directe de vídeo o d'àudio és pur soroll intranscendent o, directament, desinformació (efecte CNN o [permeteu-m'ho, tuïtaires], efecte Twitter). I, en aquest mateix sentit...
• Obsessió per l'exclusiva. Reforça el mitjà que la dóna, però és perillosa si s'hi abaixa la guàrdia pel que fa a la verificació (contrast de fonts). ¿Val la pena ser el primer a donar una notícia, que pot ser inexacta o fins i tot falsa, o és més convenient verificar-la --contrastar-la--, interpretar-la, documentar-la, aprofundir-hi, en definitiva? (Cas pràctic: mort de l'exalcalde Antoni Farrés al 3/24 [no pas al 3cat24, que enllaço] i a Ràdio Sabadell.)
• Poca o nul·la documentació en alguns casos. Toquem d'oïda. Desconeixement o, segons com, atrevidíssima ignorància. Gèneres d'interpretació i, sobretot, d'opinió (tertúlia, columna, etc.). Fenomen Pilar Rahola.

¿Camacos aventurers o cooperants acreditats? 

Davant de l'ofensiva raholiana contra l'expedició --no només raholiana, ho sé, però simbolitzada per la periodista-opinadora i assumida, gosaria dir, per una part significativa de l'opinió pública i publicada--, Giménez va reconèixer que cal un debat crític sobre les ONG, si bé va defensar el model de la Caravana Solidària amb arguments com ara aquests:

1. Els expedicionaris no eren pijos que feien turisme solidari o humanitari --un adjectiu que creu que es fa servir malament-- sinó gent normal i corrent que es pagava les despeses, dedicava les vacances al projecte i participava en una campanya anual amb cara i ulls --sòlida, homologada-- i amb una trajectòria que l'avala.
2. No anaven pel mig del desert sinó per l'autopista del país.
3. No està demostrat que els costos de dur material a l'Àfrica en superin els guanys obtinguts.
4. A part del rescat que és evident que es va pagar [que vam pagar entre tots, hi afegiria jo], Al Qaeda té, per desgràcia, moltes altres fonts de finançament més importants.

De l'Àfrica a l'Índia: Sonrisas de Bombay 

Entre els assistents, em va fer feliç retrobar un vell amic i doctor, també, en això de l'anomenada cooperació internacional: el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia, Jordi Joan Baños, excamarada dels Poetes al Sol, poeta autèntic i exredactor del Diari de Sabadell. Llegiu el que explica en aquesta anotació sobre l'ONG Sonrisas de Bombay, inèdita en paper. Defensa que no pot ser que aquestes organitzacions siguin ara incriticables i que sigui gratis, en canvi, llançar fem sobre l'Església, incriticable, ella mateixa, durant tantíssims segles.

He escrit relativament poc --el que anotava a l'agenda ahir a quarts de set del matí-- perquè un altre vell amic, Arnau Domínguez, gairebé m'ha fet la feina, que estic encantadíssim de no assumir en solitari aquest cop. A banda d'anotacions a blocs i de comentaris a les xarxes socials, però, crec que fóra bo que els mitjans locals (tradicionals, professionals, periodístics, vull dir) es fessin ressò de la trobada o, si més no, de l'existència del GPS, com ho farien si es tractés de qualsevol altra associació local nounada, en consolidació i amb ganes de fer coses.

(Fotos: Emili Agulló i Josep Ramon Giménez.)

Unnim se m'emporta a Terrassa

Post egocèntric; aviso. I fet a raig. Des de finals del 2001, des que vaig acabar la carrera, des que vaig tornar del meu viatge iniciàtic pel Perú i altres països llatinoamericans, durant nou anys (els dos de Ràdio Sabadell i els set de Caixa Sabadell), he estat un privilegiat que va a treballar a peu. He assumit, certament, altres projectes professionals paral·lels més o menys remots, tant periodístics com de comunicació corporativa (periodisme de font), però la feina de cada dia, la de debò, l'he tingut sempre a tocar de casa: a Sabadell.

A partir de demà, com quan estudiava periodisme a l'Autònoma (1997-1999) o a la Pompeu (1999-2001), com quan treballava a la SER (2000), aniré treballar amb tren; amb una diferència: ara serà la Renfe. Unnim, la caixa que suma, se m'emporta a la seva subseu terrassenca, on estan ubicades les dues unitats on col·laboro més estretament: la nova direcció d'Obra Social, on estic enquadrat com a responsable de comunicació, i el departament de Comunicació i Mitjans (de comunicació). 

Al primer departament m'acompanya, també des de l'Obra Social sabadellenca, Eva Abellan, mestressa de la imatge i la difusió del vessant social de l'entitat. Cap al segon ja s'han traslladat, fa dies, des de Sabadell, els companys Belén Latorre, Xavi Gassó i Raquel Paredes, també excol·legues meus d'unitat a la caixa catalana degana. Lloc de treball nou, vida nova. ¿No em desitgeu sort? Un "m'agrada" també compta. Continuarà.

(Foto: Google.)

Una trentena d'ànimes al primer sopar-tertúlia del Gremi de Periodistes de Sabadell

Érem, al restaurant Can Tonada --gran nom, ¿eh?--, una trentena de periodistes vinculats a Sabadell, tant de mitjà com de font, tant redactors com gràfics, tant textuals com audiovisuals, tant joves com veterans, tant locals com nacionals, tant caps com no caps.

  
Va ser dimecres al vespre, just quan s'acabava la conferència pujoliana a la seu sabadellenca de l'Obra Social d'Unnim, de la qual sóc responsable de comunicació des d'aquella mitjanit, que és quan naixia "la caixa que suma". Per això vaig arribar-hi tard. Bona excusa, ¿oi?

Som el Gremi (o Grup) de Periodistes de Sabadell (GPS), tenim noms i cognoms, som diversos, constituïm un únic col·lectiu professional com qualsevol altre --ni millor ni pitjor--, ens uneixen la nostra feina (el periodisme o la comunicació corporativa) i la nostra ciutat (Sabadell), existim, ens reunim i volem que se sàpiga.

L'anotació podria ser molt més vaporosa, però dóna fe del contingut i de l'aspecte de la trobada per desig exprés dels qui la promovien (o promovíem): un dels acords de la sessió va ser, precisament, la voluntat que la nostra existència i la nostra activitat es desenvolupin amb llum i taquígrafs.

Tot seguit us enganxo l'acta del sopar-tertúlia, que arribava després de dues altres cites preliminars, per gentilesa de Joan Brunet i Mauri (UPC), que coordina el GPS juntament amb Emili Agulló (El Punt) i Joan Carles Montes (Anuari de Sabadell i Diari de Terrassa). Les fotos són de l'amic Juanma Peláez.

"Propostes generades:

• debatre a l'entorn de qüestions d'actualitat i un tema determinat
• ser periodista avui / el periodista multimèdia
• periodisme de fonts / periodisme de mitjans, les dues cares d'una mateixa moneda
• activitats obertes a la ciutadania

Proposta per a un nou encontre / sopar: 

Tema de debat: què és ser periodista en un món tan globalitzat com l'actual.

Tema d'actualitat:
Serà suggerit 48 hores abans del sopar."

Per cert: estic fent obres al bloc. Es nota, ¿oi? Suggeriments, benvinguts. La capçalera la renovaré quan pugui dedicar-m'hi una estona com Déu mana. Bon primer cap de setmana de juliol. Ens el mereixem.

(Fotos: Juanma Peláez.)

Gremi/Grup de Periodistes de Sabadell: la tercera és la bona

[Reprodueixo literalment la tercera convocatòria constituent d'un col·lectiu que agrupi els comunicadors professionals vinculats d'alguna manera a la ciutat de Sabadell. Els enllaços, el que hi ha entre claudàtors i les negretes són aportacions meves, però --com la cursiva. Segons com, de fet, el text reflecteix les conclusions de l'última trobada d'alguns d'aquests companys. El 30 us hi esperem. No hi falteu.] 

Hola, què tal,  

Després d’un parell de reunions inicials [primera i segona], el Grup de Periodistes de Sabadell (GPS) vol començar a caminar i per això us animem a participar.

Què vol ser el GPS?

• Un punt de trobada entre tots els professionals de la comunicació (redactors, locutors, corresponsals, càmeres de televisió, fotògrafs, maquetistes...) que tenim Sabadell com a àmbit comú, ja sigui perquè hi treballen o perquè són d’aquí i treballen fora.
• Un espai per conèixer-nos, compartir experiències i punts de vista sobre la professió i el nostre dia a dia, conèixer altres formes de treballar i enriquir-nos, establir contactes...
• Un grup de persones de totes les edats (joves i veterans) units per la nostra professió.
• Un punt de trobada sense jerarquies ni condicionants de cap mena.
• Un espai lúdic amb bon rotllo on aparcar la “contaminació” de cada dia.
• Una iniciativa sense més pretensions que dialogar, compartir, reflexionar, pensar i passar-ho bé.
• Un grup amb iniciatives de consum intern i “off the record”.

Què NO vol ser el GPS?

• Un grup de pressió o “lobby”.
• Un espai només amb persones que ocupen càrrecs de responsabilitat als mitjans de comunicació.
• Una plataforma per criticar públicament [...] la classe política, econòmica, social de la ciutat.
• Un grup “marcat” per una etiqueta concreta, més enllà de la que ja ens posa en l'ull de l'huracà pel fet de ser periodistes i comunicadors al servei de la societat.

Quines activitats podria dur a terme el GPS?

• Un sopar mensual en un restaurant que ens ho faci bé, en el decurs del qual compartir experiències, inquietuds, reflexions i idees.
• Un tema de debat per a cada trobada amb o sense convidat.
• Si s’escau i la idea fa forat, podem establir premis locals; organitzar cicles de xerrades, debats interprofessionals amb advocats, economistes, urbanistes...

Propera trobada

• El primer sopar del GPS està previst pel dimecres 30 de juny.
• Hora: 21.00 hores.
• Lloc: s’accepten suggeriments. La idea és un restaurant del Centre on hi puguem fer una reserva prèvia i ens garanteixin un espai més o menys privat o reservat. Amb el compromís de negociar el preu del sopar i que no excedeixi els 20 euros.
• Caldrà confirmar assistència com a molt trigar el dilluns dia 28 de juny al migdia. La millor manera de fer-ho, per centralitzar-ho tot en un sol lloc, pot ser enviant un correu electrònic[...] a aquesta mateixa adreça: gps.sabadell@gmail.com

Un desig

• Voldríem que aquesta iniciativa us engresqués! Ja veieu que no vol ser cap cosa transcendent, simplement volem disposar d’un punt de trobada entre persones que ens uneix la comunicació i la ciutat, i que, possiblement, no ens coneixem tots. Podeu fer extensiva aquesta invitació a d'altres col·legues sabadellencs. Trenquem la desconfiança...

Més informació
Joan Brunet i Mauri (UPC) [...]
Emili Agulló (El Punt) [...]
Joan Carles Montes (Diari de Terrassa) [...]

La reunió del GPS s'ajorna fins al dijous 29 a causa de la dictadura futbolística

CANVI DATA DE LA REUNIÓ DEL GPS

Estimat/da company/a,

Molts de vosaltres ens heu demanat de canviar la data de la reunió del GPS, ja que dimarts 20 d'abril el Barça juga a aquesta hora un important partit de Champions.

Per tal de garantir el màxim quòrum possible, canviem la data de la reunió. Serà dijous 29 d'abril a les 20:15 h al Casal Pere Quart.

Disculpeu les molèsties. Ens veiem el 29!

Junta Gestora del GPS

Foto: Viquipèdia.

El 20 a les 20 arrenca --sembla-- el Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS)

Estimat/da company/a,

La present és per convocar-te a la reunió del dimarts 20 d’abril a partir de les 20.15 h al Casal Pere Quart de Sabadell amb motiu de la segona reunió del GPS (Gremi de Periodistes de Sabadell).

Com ja deus saber, i tal com vam comentar a la primera trobada, aquest grup neix amb vocació d’afermar més que mai la nostra professió, de dignificar-la i de reivindicar-la sense vergonya a nivell local.

Considerem que ha arribat el moment de crear una associació per debatre, per intercanviar experiències i opinions, una entitat seriosa que representi una veu comuna del col·lectiu de periodistes i comunicadors professionals vinculats d’alguna manera a Sabadell, que tracti qüestions que ens afecten com a membres d’aquesta comunitat (mala praxi, intromissió, intrusisme, precarietat, etc.) i que s’hi mulli davant de qui calgui.

Volem debatre plegats allò que ens afecta, visibilitzar-nos com a col·lectiu professional amb formació acadèmica i experiència professional en periodisme i/o comunicació, defensar els nostres legítims interessos corporatius –fer-nos respectar, vaja–, explicar-nos tant com calgui –fer molta, molta pedagogia davant de qui vulgui escoltar-nos– i, també i sobretot, irrompre amb una sola veu, afortunadament i saludablement multicolor, en el debat ciutadà: emergir-hi com a actor social a tenir en compte per part dels poders polític i econòmic, de la societat civil i de la ciutadania en general.

Ara tot just comencem a caminar mitjançant una pàgina privada a Facebook, amb la voluntat de fixar un calendari d’accions futures que podria tenir com a colofó simbòlic la institucionalització d’uns premis anuals.

Creiem que la llibertat d’expressió, l’equidistància política, el respecte sense matisos a les diverses sensibilitats polítiques i socials dels informadors sabadellencs –totes, igualment legítimes–, la prevalença indiscutible dels criteris professionals en l’exercici de la nostra professió i el coneixement i el respecte per part de tothom de la nostra deontologia corporativa han de ser les nostres màximes per afrontar el futur d’aquesta professió amb plenes garanties.

És per això que et convidem a formar part d’aquesta nova entitat perquè tots hi tenim la paraula: neix oberta a tots periodistes o comunicadors professionals vinculats a Sabadell de totes les sensibilitats i sense cap excepció (de mitjà o corporatius, locals o nacionals, de plantilla o freelance, redactors o gràfics) i, lluny de qualsevol altra motivació, té l’origen en l’amor d’un grup plural de periodistes sabadellencs per la feina que fem dia a dia i per la ciutat.

Et preguem que ens confirmis que hi assistiràs i que, si et sembla convenient, escampis la convocatòria tant com et sigui possible a través dels canals que consideris oportuns (correu electrònic, xarxes socials, etc.).

Creiem que un dels temes principals de l’ordre del dia d’aquesta segona reunió ha de ser la presentació dels diferents candidats als representants que ens puguin fer de caps visibles en les diferents accions i reunions que puguem decidir i concretar entre tots. Creiem oportú que el nostre representant gremial hauria de ser un professional amb una significada i llarga trajectòria periodística i que estigui al dia de la realitat sabadellenca.

La present convocatòria neix d’una provisionalíssima Junta Gestora que impulsa el naixement d’aquest col·lectiu i que s’autodestruirà tan aviat com, assambleàriament, en decidim la naturalesa, les prioritats, el funcionament, i, sobretot, els necessaris òrgans de govern.

Sense tu, sense la teva aportació, aquesta associació no té raó de ser.

T’hi esperem. No hi faltis.

Rep una salutació cordial de la



Junta Gestora del GPS

Sabadell, 6 d’abril del 2010

(Logo: Òscar GiD.)

A les caixes catalanes, ens Unnim per ser més forts

Quatre àtoms (Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Girona i Caixa Manlleu) creem una institució financerosocial un[n]imolecular que vol i pot ser --i ja és, d'entrada, des del meu punt de vista, evidentment subjectiu-- la millor caixa de Catalunya i, sense exagerar, del món. Llegiu tot el que els mitjans de comunicació han dit arran de la presentació de la marca UnnimCaixa aquí per als catalans i aquí per als espanyols. O sapigueu què en pensen els blocaires (o blogaires) visitant aquest altre enllaç. També podeu xafardejar el meu mur; els meus amics de Facebook --si no en sou, demaneu-m'ho-- s'hi han esplaiat.

Treballar en la comunicació d'aquesta nova i gran caixa d'estalvis que ahir batejàvem --en el meu cas, en la seva relació amb els mitjans de comunicació-- serà enriquidoríssim; qualsevol nova etapa, amb excepcions escadusseres, apassiona, engresca, il·lusiona els qui gaudim de la feina que fem perquè és la que volem fer. Ara mateix estic fent-ho com a cap de premsa (oficialment, coordinador de comunicació) de l'Obra Social Caixa Sabadell; en un futur immediat, francament, ho ignoro. Ja ho veurem.

Tota la cultura catalana, en un portal

També és emocionant treballar en un altre projecte nacional que està naixent --que  naixerà ben aviat, vaja. Es tracta del portal de cultura catalana que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat --el govern del país-- ha encarregat a l'editorial Ara, pinyol del Grup Cultura03.

Aquest mes estic enllestint-ne els articles sobre els diaris de referència i els grans grups de comunicació catalans i sobre les agències de notícies que operen al país --aquest matí vull acabar aquest; ara, quan remati l'anotació, torno a posar-m'hi. En fases anteriors, n'he redactat, també, dos articles sobre gastronomia catalana --els dedicats als bolets i als embotits-- i cinc articles de llengua --d'història de la llengua--, que van des del modernisme fins als reptes --per no dir problemes-- de futur d'aquest idioma nostre.

(A la foto, gentilesa de Mutari, el conseller --i exprofe d'un servidor a la UAB-- Joan Manuel Tresserras. El logo d'Unnim és gentilesa de Caixa Sabadell perquè la nova caixa catalana no està constituïda jurídicament, encara.)

Actualització. 12.45 h. Quim Monzó assegura que Unnim "serà un èxit".

Actualització. Diumenge 14, 11.19 h. Rècord absolut de visites al bloc arran del post d'ahir sobre el naixement d'Unnim. Dues coses curioses: els comentaris a l'article de Quim Monzó sobre la qüestió i el post que un company blocaire terrassenc ha fet sobre el meu, de post, arran d'un comentari que ahir feia a una anotació seva a propòsit de la notícia. I també he localitzat un interessant audiobloc que en parla. I un blocaire que l'associa a l'unununi, que es veu que és un element químic. I, finalment, també val la pena que llegiu el que Josep Maria Fonalleras n'escriu avui a El Periódico.

Actualització. Dilluns 15, 17.25 h. Boníssima, la lectura satírica que en fa el Polònia involucrant-hi el mestre Cuní.

Actualització. Dilluns 15, 18.30 h. Interessant, el que en diu David Ros, que es pregunta en aquest post: "¿Estaremos ante el primer caso de lanzamiento de una marca que visualmente puede tener distintas interpretaciones según se mire?".

Actualització. Dimarts 16, 17.20 h. Avui m'he fixat en el que Màrius Serra n'escriu a La Vanguardia --no puc enllaçar-vos-ho; el rotatiu barceloní no ho permet-- i en el que se'n comenta a fòrums de disseny gràfic com ara aquest.

Actualització. Dimecres 17, 21.30 h. A la llengua catalana hi ha una única paraula normativa en què, com a UnnimCaixa, els fonemes [m] i [k] estan en contacte; es tracta de gimcana.

No m'he mort (encara)

Em fa una mica de vergonya no haver escrit durant tantíssims dies --callava, blocairement parlant, des del 22 de gener. I em sorprèn que el bloc hagi assolit el seu rècord a Cercabloc precisament el mes que només hi he fet dues anotacions. El fet és que esteu llegint el vuitè bloc sobre periodisme dels que es fan i es desfan en català i el directori en qüestió --exhaustiu i seriós, val a dir-ho-- té controlats. El vuitè de 38. 

I, fet l'autobombo, ara faré la pilota a la meva companya Eva Abellan, responsable de publicitat i canals propis de l'Obra Social Caixa Sabadell, que l'altre dia em deia que és entre els primers twitters de Sabadell --ja ho precisaràs als comentaris, Eva. Això del Twitter és una altra de les sectes que --com el mòbil, el bloc o el Facebook, sense els quals no podria viure-- he jurat que no abraçaré. A veure si és veritat.

Com que aquesta bitàcola recull, a grans trets, el que vaig fent com a comunicador corporatiu i com a periodista freelance, hi faré, ara, una mica de balanç, molt breument, d'aquestes primeres setmanes del 2010.

A Caixa Sabadell --que, com sabeu, és a la recta final de la seva integració amb tres altres caixes d'estalvis catalanes--, m'ha enriquit especialment treballar en la comunicació externa de diverses accions amb els tècnics de comunicació d'institucions com la Diputació de Barcelona (Marquet de les Roques), el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat (jornada Economia 2010. Perspectives), l'Ajuntament de Vic (renovació de la casa Comella, seu del Casino de Vic; la roda de premsa és dimecres) o  ESADE (guies d'RSC per a pimes catalanes del sector de l'hoteleria). I me'n deixo, però ja n'hi ha prou.

Pel que fa a les col·laboracions, la meva etapa com a membre de l'equip del suplement Sortim del diari Avui s'ha acabat o, més ben dit, s'ha tornat a acabar --el 2008, quan encara se n'ocupava l'empresa Select, s'havia interromput, i el 2009, ja a Prisma, havia renascut, l'etapa. M'ha sabut greu perquè hi col·laborava quasi des del seu naixement, pels volts del 2006, i per la circmstància que ha motivat el canvi: com sabeu, El Punt ha comprat l'Avui, i això vol dir, entre moltes altres coses, que els suplements que fins ara li feia el Grup Godó ara se'ls fa ell mateix --El Punt, vull dir-- des de Girona (m'enamora. Gran sardana).

El Sortim no mor sinó que es fusiona, per dir-ne així, amb el Punt de Festa i, paradoxalment, guanya força: cada divendres l'encartaran totes dues capçaleres, d'ara endavant. ¡Llarga vida i molta sort! Se les mereix.

Això del Sortim, on m'agradaria tornar a escriure algun dia, ha arribat acompanyat de col·laboracions noves: estic preparant, per a Time Out, un reportatge sobre xocolata (desfeta, sobretot) a Barcelona. (Si, als comentaris, voleu suggerir-me pastisseries, xocolateries, granges o restaurants barcelonins o de la primera corona metropolitana que hi excel·leixin, us ho agrairé. Com menys cèntrics i menys coneguts siguin, millor.)

També, és clar, mantinc les ressenyes de restaurants nous --"Acabats de sortir del forn", es diu la secció-- a la revista Cupatges, l'única en català sobre el món del vi, i, una mica lluny del periodisme --es tracta d'una tasca de redacció, més aviat--, estic treballant en un parell d'articles sobre mitjans de comunicació --el 2009 ja vaig fer-ne una bona colla sobre gastronomia i sobre llengua-- per al portal de cultura catalana que el departament del conseller Tresserras ha encarregat a Ara.

I ja està. O, com deia la gran Mayra Gómez Kemp, "hasta aquí puedo leer". Gràcies per haver-hi arribat.

(Foto: Berta Tiana / Obra Social Caixa Sabadell.)

¡IKEA vol sortir en aquest bloc!

Pretenia parlar-vos de l'intrusisme i l'amateurisme --cosins germans-- dins el món de la comunicació social, tant als mitjans com a les organitzacions --i a les agències, també--, però ho deixaré per a un altre dia perquè tinc material fresc que us farà més gràcia que no pas una altra queixa corporativista: IKEA --sí, IKEA-- vol que parli d'ella. O no sé si escriure "vol que en parli". Bé. Us enganxo l'inici del missatge de correu electrònic en qüestió tot seguit: 

"Me presento: me llamo Arturo López y trabajo para Ketchum, la agencia de comunicación de IKEA, en la parte online. Me gustaría ponerme en contacto contigo, ya que llevamos algún tiempo siguiendo tu blog, y hemos visto que te puede [sic] interesar temas relacionados con IKEA." 

A partir d'aquí, l'agència es posa a la meva disposició per enviar-me la informació que em calgui sobre el gegant suec o sobre les seves obertures i els corresponents processos de selecció de personal, les quals coses ni m'interessen gaire --només pel que fa al futur IKEA sabadellenc-- ni crec que us interessin, ¿oi? 

Ni, sobretot, crec que encaixin en aquesta bitàcola, que, com sabeu, té, com diria el poeta, dos eixos: com a àmbit temàtic, el periodisme àmpliament entès --la comunicació, paraula que cada cop s'utilitza més alegrement--, i, com a àmbit geogràfic, la meva ciutat, la que m'ha tocat: Sabadell. (Per cert: els eixos són, tots, centrals; no suporto el pleonasme "eix central".) O sigui que, d'IKEA, podria parlar-ne com a corporació comunicadora --d'això que fa de seduir blocaires, per exemple-- o quant a la seva instal·lació a la Manchester catalana, però no pel que fa a la seva política d'expansió o de recursos humans.

Diria, doncs, que l'agència en qüestió no coneix prou el meu --vostre, nostre-- bloc, per a la qual cosa no cal ni tan sols entendre la llengua catalana: els castellanolectors poden --podeu-- traduir-lo automàticament al castellà gràcies a Google i al botonet que us facilito al capdamunt de la barra lateral. Però vaja: estaré encantat de comentar-vos el que els amics d'IKEA vulguin fer-me --fer-vos-- saber del seu nou projecte sabadellenc i --per què no-- de fer de conillet d'Índies dels seus productes --si pot ser, culinaris, ja que, d'un temps ençà, cultivo, com alguns sabeu, el periodisme gastronòmic.

Una de les moltes reformes que vull fer al bloc --mai no trobo temps per posar-m'hi-- consisteix a crear una secció a la seva barra lateral amb els logos de totes les empreses que s'han posat en contacte amb mi perquè les mencioni --n'opini, en parli. A hores d'ara, a part d'IKEA, m'han proposat que escrigui sobre elles L'Oréal, Barceló, Colhogar --totes tres, via Bloguzz-- i la cadena de restaurants La Botiga --aquesta, via Atrápalo.

Aquests marquetinguers se les pensen totes, ¿eh? Vista amb ulls periodístics, aquesta tècnica per arribar als clients pot fer una mica de basarda, certament, però no patiu: cada cop que mencioni una empresa que m'ho hagi proposat, ho diré clarament. Si no, no m'hi avinc. Promès --i advertit-- això, bon capde.

(Foto: Ben Popken.)

Primer, fes-ho; després, si cal, comunica-ho (o "La comunicació no fa miracles")

Benvolguda organització qualsevol, 

La comunicació --el seu criteri, el seu punt de vista-- ha de participar en la teva gestió des de l'inici de cada projecte estratègic teu, però --ai las-- no pot pas substituir-la. (Els qui ho trobeu evident no cal que continueu llegint si no voleu: passeu de pet al nivell següent, molt menys transitat malauradament.)

Cal que rere qualsevol missatge que difonguis hi hagi una acció sòlida prèvia --simultània, si es vol-- que l'avali als ulls de la teva gent, dels periodistes i de la ciutadania en general. Si aquest aval és inexistent, feble o bé poc o gens interessant des d'un punt de vista informatiu, muts i a la gàbia, sisplau, o a piular cap endins i fluixet. Pensa, noia, que ho aconsellen, també, des de Montilla fins a Peñafiel, amants declarats del silenci. (Quins referents, avui.) Sense aquesta garantia, que molt sovint no hi és, el teu zel comunicador toparà amb el fracàs o, si més no, amb un èxit ineficient si consideres l'esforç que hi hauràs esmerçat.

Per dir-ho metafòricament, el fum fa una pudor de panegíric que se sent de molt, molt lluny; riu-te'n del de l'incendi d'Horta de Sant Joan. I aquesta ferum atabala i desacredita. Evita-la, doncs, font del meu cor.

Moltes accions no cal que les comuniquis, filleta meva: no comunica millor qui més ho fa, sinó més aviat viceversa: tenir el personal saturat i desorientat és, a la llarga o no tan llarga, contraproduent de totes passades. No és que no s'ho mereixin, pobrissones meves, no. No fan nosa. Tenen dret de viure, sí. Pots executar-les, institució, però et convé no comunicar-les o bé fer-ho de manera més discreta i discrecional.

I no vulguis tenir prestigi en tots els àmbits, guapa, ¿eh?: tria'n un (o pocs més), cultiva'l amb passió i amb paciència, i ja m'ho sabràs dir. Pren-te amb comptagotes l'ambició d'esdevenir referent en això, en allò i en allò altre; t'empatxarà, si no. Tot plegat t'ho dic sense ànim d'ofendre't i des de la humilitat d'un que la caga molt i que encara ha d'aprendre moltes coses, però, també, des de la seva convicció d'artesà del negociat.

En resum, amiga institució, escolta el teu comunicador en cap i, per l'amor de Déu, fes-li cas; és qui més en sap de comunicació dins teu perquè, contràriament a la resta, hi ha dedicat estudi i treball. T'ho dic per i per al teu bé. I, si no ho fas pel que sigui, no et queixis, després, almenys. Calla i gestiona. I no l'en culpis: ell t'havia avisat i, com que és de bona pasta, hi tornarà tants cops com calgui. Si és necessari, en xinès i tot.

Cordialíssimament i comunicativa, 

[Aquesta anotació la patrocina la pastisseria Art Bo del carrer de les Tres Creus de Sabadell. ;-)]

(Foto: Viquipèdia.)

El tercer sector comunica la mar de bé

I és que això és, entre altres coses, un bloc sobre periodisme o, més ben dit, sobre el seu exercici --incloent-hi la comunicació corporativa. Avui em ve de gust --per no dir que em dóna la gana-- explicar-vos que fer de cap de premsa d'una institució mitjana que subvenciona cada any unes 1.500 entitats petites, mitjanes o grans de l'anomenat tercer sector et proporciona una talaia privilegiada de la gestió de la comunicació en aquestes organitzacions, que, d'un temps ençà --ho sé, ho noto--, progressa adequadament, és a dir, es va professionalitzant.

¿Una anotació meva sobre praxi de la comunicació corporativa en clau positiva, esperançadora, cofoia? Doncs sí. No us fregueu els ulls, no: no somnieu pas. Optimisme. En aquest cas, justificat.

Sovint, curiosament, fins i tot, ho fan millor --amb més professionalitat, amb més brillantor-- algunes organitzacions molt modestes amb un departament o responsable de premsa no remunerat, militant, il·lusionat, motivat, voluntari --sempre format i experimentat, però, s'entén--, que no pas altres d'enormes que tenen un grapat de comunicadors en nòmina. Amb això no vull dir que totes les entitats sense ànim de lucre tinguin controladíssim aquest aspecte tan objectivament fonamental de la seva activitat, no: malauradament, som molt lluny, encara, d'aquest panorama idíl·lic, i, per tant, encara hi ha molta feina a fer. Déu n'hi do, però, del tram que (bona part d'elles) han recorregut. Els ho hem de reconèixer.

I acabo amb un "necessita millorar". Sense ànim d'ofendre sinó a tall de crítica constructiva, necessiten millorar alguns companys de gabinets de premsa o de (mitjans de) comunicació interns o externs. Em refereixo als gens insòlits tècnics, responsables o directius de comunicació, dircoms, caps de premsa o com caram vulgueu dir-ne --el nom no fa la cosa-- d'organitzacions de mides, sectors i naturaleses diverses que no tenen experiència diguem-ne significativa com a periodistes de mitjà, és a dir, que han passat ben pocs dies en una redacció com a víctimes dels pesats --¡pesadíssims!-- dels gabinets. O, en alguns casos, que no han treballat (per) a (quasi) cap mitjà. Cosa que, vulgues que no, es percep d'una hora lluny.

Crec que a aquests col·legues els falta una peça fonamental per entendre el diguem-ne joc comunicatiu i, en definitiva, per fer la seva feina ben feta. I em sembla, també, que no només es tracta d'un problema professional seu sinó, també i sobretot, d'un desavantatge competitiu de les seves corporacions.

(Foto: Viquipèdia.)

¡Surto en una pel·li!

Per deontologia blocaire --no voldria pas ser un Millet de les bitàcoles--, haig d'afegir al títol d'aquesta anotació --aquí: entre línies; d'entrada, però-- un altre complement circumstancial: "...d'esquena". El film es diu Negre Buenos Aires, l'ha dirigit Ramon Térmens, l'ha produït Zip Films i podeu veure'n el tràiler aquí. Es va estrenar el 13 de novembre i, des de llavors, es projecta a tot de sales catalanes, valencianes i madrilenyes; per saber a quins cines catalans la fan, feu un cop d'ull aquí. (Més fàcil, impossible, ¿eh?) Si ja l'heu vist, ¡opineu-ne!

 
Des del departament de Comunicació de Caixa Sabadell --aleshores, de Comunicació i Relacions Institucionals-- vaig gestionar l'any passat la localització d'una escena seva --una denegació de crèdit-- a l'oficina principal de la caixa catalana degana a Barcelona, situada al carrer del Consell de Cent, molt a prop del passeig de Gràcia --a tocar, vaja. El treball amb la productora no va ser senzill ni lleuger, però va valdre --espero-- la pena. Dic que ho espero perquè, de fet, escric d'una cosa que encara no conec: per gentilesa de Zip i amb alguns companys, la veuré demà a la nit al cinema Alexandra barceloní.

Per cert: just l'endemà del rodatge de l'escena en qüestió --un dia intens el fruit del qual són alguns segons en aquesta pel·li que avui us recomano-- m'ingressaven en un hospital. M'hi vaig quedar un mes ben bo i no em vaig treure de sobre el problema de salut fins un any després --aquest últim estiu.

486A74EEYN8C

Acaben de vacunar-me de grip A

(El títol només reflectirà una part de l'anotació, però segur que em porta més trànsit al bloc.) Dallò. Des d'aquest matí duc una tireta --gràcies, TermCat-- al muscle esquerre. El seu únic objectiu és evitar que la goteta de sang que m'ha sortit quan m'han tret l'agulla del braç em taqui la samarreta i, àdhuc --gran adverbi--, la camisa i tot.

Com a membre d'un dels col·lectius de risc --els qui em coneixeu ja sabeu que, entre molts altres defectes, sóc asmàtic--, m'he vacunat de grip A. I no m'he posat malalt ni m'ha passat res estrany. Mort a la llegenda urbana. Ara: el bracet fa mal qual el moc, ¿eh? Com a preu dels anticossos que estic generant, val la pena. No vull que la grip em paralitzi com l'any passat.

Per cert: una salutació, des d'aquí --als blocs, allò de saludar sí que es fa--, als fantàstics professionals del CAP Lepant de Sabadell, l'únic encara no reformat de tota la ciutat. (Paciència: se n'està construint el relleu.) Els meus pares m'han explicat que, quan van venir a viure al barri de Gràcia --ep, barceloninocèntrics: al veïnat sa-ba-de-llenc, no pas barceloní, que es diu així--, a mitjans de la dècada dels 70, l'havien construït com a equipament provisional... Fins fa quatre dies, encara hi havia una moqueta groga preconstitucional que feia venir salivera a qualsevol àcar. Ai, la sanitat pública.

Comunicant el segle i mig de la caixa catalana degana

L'altra part del post, estrictament --ara, sí-- professional, la dedicaré a recomanar-vos que escolteu Via lliure a RAC-1 diumenge a dos quarts de dues o El matí de Catalunya Ràdio dimecres de deu a onze si fa no fa.

Hi sentireu, si em feu cas --feu-me'n, ¿eh?, que passaré llista--, el savi Francesc Serratosa, l'assessor científic de l'exposició Ets únic? Biometria: interactua i descobreix la teva identitat, que ha culminat, amb la inauguració del nou edifici de l'Obra Social, la commemoració del 150è aniversari de Caixa Sabadell. Em toca acompanyar-lo diumenge a la ràdio on "Tots som 1" i dimecres a "La ràdio nacional de Catalunya".

Per gestionar la comunicació periodística de bona part de les accions del 150 --la grandíssima majoria i totes des de l'estiu, sota la marca Obra Social Caixa Sabadell--, he comptat amb el valuós suport de l'agència de comunicació Sigla en general i, específicament, de la Vicky Rico, una molt bona comunicadora corporativa externa de qui he après molt i a qui espero haver aportat coneixement, també. L'experiència ha estat un plaer i formarà part del bagatge comunicatiu amb què afrontaré els apassionants nous temps. ¡Bon capde!

(Foto de Manuel Bustos i Marina Geli: Juanma Peláez. Foto de Manel Fuentes: Catalunya Ràdio.)

Atrápalo.com m'etiqueta de "periodista de cor"

El simpàtic bloc d'Atrápalo.com --concretament, aquesta anotació-- recomana El bloc de Marc Serrano i ÒSSUL.blogspot.com entre els blocs dels usuaris d'aquesta agència en línia. Podeu llegir-ho a l'enllaç de més enrere, però, per si us fa mandra clicar-lo, us enganxo el que diu del bloc i de mi:

4- Marc
http://ossul.blogspot.com/

En el blog de Marc, periodista de corazón, encontrarás todo tipo de noticias  y comentarios de periódicos y de actualidad. Por cierto, si estás aburrido con los proveedores de Internet, te va a encantar el post de “Adéu, Orange”. Como habréis deducido por el título del post, su blog está escrito en catalán, la lengua de su cuidad natal, Sabadell. ¡Entra y opina!

Atenció: per sort o per desgràcia, sóc, en tot cas --jo no ho afirmo ni ho nego--, un periodista de cor, que és el que diu Atrápalo.com, no pas del cor. Matís important. Au. Aviat, més Atrápalo. Paciència.

(Foto: http://www.absolutespana.com/wp-content/uploads/2009/07/400x355_logo_atrapalo-761120.jpg.)

Any nou, capçalera nova

El Marc Serrano Òssul celebra el primer any del seu humil bloc sobre periodisme amb una capçalera nova de trinca. ¿Què us sembla? ¡Ah!: ja podeu seguir ÒSSUL.blogspot.com directament des del Facebook; els feisbucaires visiteu http://networkedblogs.com/blog/el_bloc_de_marc_serrano_i_%C3%92ssul.blogspot.com i cliqueu sobre "Follow". ¡Bon cap de setmana!

La "B-30" em pregunta sobre valor afegit i RSC

Pregunta aquest mes la simpàtica B-30 --subtitulada, amb encert, La revista econòmica del Vallès-- a un seguit de ciutadans anònims què entenen per valor afegit i si les empreses han de tenir o no més implicació social. Resulta que un d'aquests sis professionals vallesans que la publicació mensual enganxa per a l'enquesta en qüestió sóc jo mateix. Espero no haver-hi caigut (massa, del tot) en els tòpics tronats i tòxics --sempre políticament correctíssims, però, clar-- que tant abunden sobre aquestes dues qüestions. Jutgeu-ho, si voleu, vosaltres mateixos. En aquest cas, sigueu crítics, ¿eh?, i corrosius i tot si cal. ¿Què us sembla, per exemple, la cara de mestretites que gasto a la foto? Au. Bon cap de setmana.