Com
pot ser que, posades de costat, dues paraules tan reboniques (camí,
casa),
la mínima expressió d’un paisatge, la vinyeta del guió
il·lustrat d’un espot de Solvia, sonin com una altra cosa tan
lletja? “Camí, casa” bé podria ser un poema esternut de —jo
què sé?— Joan Brossa, posem per cas, però resulta que, amb
grafia diferent (kamikaze)
i pronúncia semblant —si es vol neutralitzar, idèntica—,
designa un paio amb tan poc respecte per la seva vida, que la
sacrifica per destruir-ne d’alienes, o, si més no, per posar-les
en greu perill de manera unilateral, sense permís, per decret.
Perquè ell ho diu, i punt. T’aguantes. Et fots. Immolar-se al
volant té el mèrit de qualsevol immolació indolora —cap—, i
exigeix fanatisme, bogeria o desesperació, que, ben mirat, vénen a
ser versions del mateix mal. En els primers kamikazes, els de la
Segona Guerra Mundial, la “tempesta providencial” —significat
original japonès— era un avió nipó carregat d’explosius que el
pilot estimbava en un vaixell ianqui.
L’OpenOffice
no em marca kamikaze
en vermell. Paraula, doncs, correcta i viva. La devem haver manllevat
perquè el món és ple de kamikazes que moren matant i que mereixen
un nom específic. Ja no en són, només, aquells aviadors
ultrapatriotes de la Gran Nació Imperial del Sol Naixent, sinó,
també, qualsevol avió de guerra suïcida i el seu pilot; de retruc,
el “conductor suïcida de qualsevol vehicle” (diccionari.cat), i,
“per extensió total” (ésAdir), l’individu que, motoritzat o
no, “actuant temeràriament posa en perill o sacrifica la pròpia
vida” (IEC). Begut i/o trastocat, el conductor kamikaze va contra
direcció: el trànsit com a guerra. Sovint jihadista, forçat a
ser-ne alguns cops, el terrorista kamikaze sol deixar el cotxe a
casa: s’emboteix en una armilla letal i la detona prement un botó
entre la multitud. Diferències: u: no el mou una pàtria, sinó un
Déu; dos: canvia la velocitat per la quietud, i tres: s’estalvia
(o es perd) l’aproximació, l’estoneta per patir o gaudir. O
repensar-s’hi.
Va haver-hi un kamikaze
supervivent, Haruo Hirota, que, avergonyit, va reinventar-se com a
xef a Washington. I una kamikaze: Sayuri Miyamoto, a qui Rei
Kimura ha dedicat una novel·la. Pregunta trampa: quants aviadors
suïcides van participar en l’atac a Pearl Harbour tal dia com avui
del 1941? Zero: anomenada kamikaze per un error dels
traductors americans, la Unitat Especial d’Atac Shinpu va crear-la
el 1944 el vicealmirall Takijiro Onishi. L’historiador Bill Gordon
calcula que va enfonsar 47 bucs estatunidencs, i, segons l’Air
Force, els seus atacs a 400 naus van matar 4.900 mariners i ferir-ne
4.800. El preu, uns 4.000
pilots japonesos sacrificats, i l’objectiu final, no assolit:
Onishi es va llevar la vida per —va escriure— “purgar la
part que em toca en el fracàs”, i va disculpar-se. Tot,
perquè, ara, es pugui considerar kamikaze qualsevol temerari de pa
sucat amb oli, i perquè se’n diguin, fins i tot, una botiga en
línia d’articles de karate o la companyia de teatre de Bárbara
Lennie.
[Versió extensa —molt més extensa, i original— de l'article publicat a l'Ara —suplement Rar— del diumenge 7 de desembre del 2014.]
