"La Veu de Sabadell", sí; "Èxit Vallès", no; "El Pregó de Sabadell", RIP

Ja va tocant actualitzar la Guia de la comunicació sabadellenca, que, com sabeu, aplega tots --tots-- els mitjans de comunicació de Sabadell sense incloure-hi els blocs, els corporatius i els gratuïts sense notícies, i que podeu trobar sempre a la barra lateral d'aquest bloc. (Si creieu que n'hi sobra o falta algun, de mitjà, manifesteu-vos: ja sabeu de sobres on sóc.) Parlant de gratuïts, fa quatre dies que em va caure a les mans la nova La Veu de Sabadell, del Grup La Veu, que sí que mereix entrar a la guia perquè reprodueix algunes notes de premsa municipals i d'una ONG. El web que diu que té a la portada del número 1 està, encara, inactiu. També hi assegura que tira 25.000 exemplars i hi avança que sortirà cada 15 dies.

I, encara sobre els gratuïts locals, m'he tornat a plantejar d'introduir al directori mediàtic en qüestió el veterà, ja, Èxit Vallès, nascut el 1993, mensual i que segur que molts dels sabadellencs que em llegiu us heu trobat a la bústia de casa més d'un cop. Em continua semblant, però, purament comercial: no inclou cap notícia local o comarcal pròpiament dita --ni tan sols fa "copiar i enganxar" de notes de premsa--, o sigui que continuo excloent-lo de la guia per aquest motiu objectiu. Deixant de banda l'entrevista a un vip que tradicionalment destaca a portada --aquest Nadal, Lola Herrera-- i les seccions de servei --cap, sabadellenquitzada-- , es tracta d'un mitjà absolutament publicitari, la qual cosa és legítima, però l'allunya de la guia. Només que publiqués algun breuet d'informació --informació-- local, ja estaria.

(Per cert: per una raó que us podeu imaginar, me n'ha cridat l'atenció l'anunci de Carnes Serrano, una carnisseria del Mercat Central especialitzada en xai de Terol, es veu. I segur que també té bon pernil.)

Per motius similars als que motiven l'exclusió de l'Èxit Vallès, tampoc considero mitjà de comunicació (periodística) sabadellenc algun altre gratuït semblant, generalment difícil de trobar. Si  no hi esteu d'acord o me'n deixo algun, parleu ara o calleu per sempre. Atesa la mort d'El Pregó de Sabadell i de Sabadell Press, l'únic mitjà de comunicació (periodística) sabadellenc gratuït a banda de La Veu de Sabadell és actualment l'Avui Sabadell, ara setmanal --surt els dilluns--, amb l'ASabadell.cat al darrere.

No s'ha de ser gaire llest per preguntar-se si la compra de l'Avui per part d'El Punt, amb edició al Vallès Occidental i web local, remourà encara més la Guia de la comunicació sabadellenca, de la qual he tret, també, és clar, l'Ordint la Trama, de la mort de la qual em feia ressò fa unes setmanes. L'edició sabadellenca de l'Avui és un projecte a mitges entre el rotatiu i el Grup Canal Català. 

La complexa realitat mediàtica sabadellenca desacredita qui encara cregui que l'únic mitjà d'aquesta ciutat és el rotatiu del carrer de Sant Quirze i qui no hi vegi més enllà de la resta de mèdia locals hegemònics (Ràdio Sabadell 94.6 / RàdioSabadell.cat, Avui Sabadell / ASabadell.cat i Canal Català Vallès.) Au.

(Fotos: Grup La Veu i Avui Sabadell.)

Dimarts 15, assemblea constituent del Gremi/Grup de Periodistes de Sabadell (GPS)

Bon dia i bon pont a absolutament tothom. Fa uns dies us ho avançava i us en plantejava les causes i les conseqüències, i, fa encara més dies, us en suggeria la necessitat. Faig córrer la cita, doncs. ¿Què en penseu? Salut. 

"Benvolguts,

Com segurament ja sabeu, en les últimes setmanes ha anat prenent cos la creació de l’anomenat (provisionalment) Gremi/Grup de Periodistes de Sabadell (GPS). Com segurament també ja sabreu, un grup de representants de mitjans de comunicació de la ciutat i veterans periodistes sabadellencs s’han entrevistat amb representants de tots els grups municipals per traslladar-los la [inquietud] que genera el que interpreten com una certa manca de respecte d’alguns dels polítics locals cap als professionals del sector, els mateixos mitjans i l’ofici en si mateix. En aquestes trobades, precisament, molts polítics han preguntat sobre la possible creació del GPS, [a part] d’exposar la seva visió del panorama mediàtic de la ciutat i formular algunes crítiques. Tot plegat ens permet tenir una visió més o menys clara de l’[hàbitat] en el qual ens movem [alhora] que ens [dóna] elements per fer [...] una certa autocrítica [que] no podem defugir.

Per tal d’exposar-vos les conclusions a les quals hem arribat en aquestes converses i, sobretot, per tal que tothom hi pugui dir la seva i valorar la creació del GPS us convidem a fer una trobada general de periodistes de Sabadell el proper DIMARTS 15 DE DESEMBRE A LES 19:30 AL CASAL PERE QUART (Rambla 69). La convocatòria està oberta a tots els professionals periodistes que treballen o viuen a Sabadell. Per tant, i davant la impossibilitat de tenir els mails de tots, us preguem que feu córrer la cita entre tots aquells que cregueu que els pot interessar.

Per [a] qualsevol dubte, estem a la vostra disposició."

El tercer sector comunica la mar de bé

I és que això és, entre altres coses, un bloc sobre periodisme o, més ben dit, sobre el seu exercici --incloent-hi la comunicació corporativa. Avui em ve de gust --per no dir que em dóna la gana-- explicar-vos que fer de cap de premsa d'una institució mitjana que subvenciona cada any unes 1.500 entitats petites, mitjanes o grans de l'anomenat tercer sector et proporciona una talaia privilegiada de la gestió de la comunicació en aquestes organitzacions, que, d'un temps ençà --ho sé, ho noto--, progressa adequadament, és a dir, es va professionalitzant.

¿Una anotació meva sobre praxi de la comunicació corporativa en clau positiva, esperançadora, cofoia? Doncs sí. No us fregueu els ulls, no: no somnieu pas. Optimisme. En aquest cas, justificat.

Sovint, curiosament, fins i tot, ho fan millor --amb més professionalitat, amb més brillantor-- algunes organitzacions molt modestes amb un departament o responsable de premsa no remunerat, militant, il·lusionat, motivat, voluntari --sempre format i experimentat, però, s'entén--, que no pas altres d'enormes que tenen un grapat de comunicadors en nòmina. Amb això no vull dir que totes les entitats sense ànim de lucre tinguin controladíssim aquest aspecte tan objectivament fonamental de la seva activitat, no: malauradament, som molt lluny, encara, d'aquest panorama idíl·lic, i, per tant, encara hi ha molta feina a fer. Déu n'hi do, però, del tram que (bona part d'elles) han recorregut. Els ho hem de reconèixer.

I acabo amb un "necessita millorar". Sense ànim d'ofendre sinó a tall de crítica constructiva, necessiten millorar alguns companys de gabinets de premsa o de (mitjans de) comunicació interns o externs. Em refereixo als gens insòlits tècnics, responsables o directius de comunicació, dircoms, caps de premsa o com caram vulgueu dir-ne --el nom no fa la cosa-- d'organitzacions de mides, sectors i naturaleses diverses que no tenen experiència diguem-ne significativa com a periodistes de mitjà, és a dir, que han passat ben pocs dies en una redacció com a víctimes dels pesats --¡pesadíssims!-- dels gabinets. O, en alguns casos, que no han treballat (per) a (quasi) cap mitjà. Cosa que, vulgues que no, es percep d'una hora lluny.

Crec que a aquests col·legues els falta una peça fonamental per entendre el diguem-ne joc comunicatiu i, en definitiva, per fer la seva feina ben feta. I em sembla, també, que no només es tracta d'un problema professional seu sinó, també i sobretot, d'un desavantatge competitiu de les seves corporacions.

(Foto: Viquipèdia.)

¡Surto en una pel·li!

Per deontologia blocaire --no voldria pas ser un Millet de les bitàcoles--, haig d'afegir al títol d'aquesta anotació --aquí: entre línies; d'entrada, però-- un altre complement circumstancial: "...d'esquena". El film es diu Negre Buenos Aires, l'ha dirigit Ramon Térmens, l'ha produït Zip Films i podeu veure'n el tràiler aquí. Es va estrenar el 13 de novembre i, des de llavors, es projecta a tot de sales catalanes, valencianes i madrilenyes; per saber a quins cines catalans la fan, feu un cop d'ull aquí. (Més fàcil, impossible, ¿eh?) Si ja l'heu vist, ¡opineu-ne!

 
Des del departament de Comunicació de Caixa Sabadell --aleshores, de Comunicació i Relacions Institucionals-- vaig gestionar l'any passat la localització d'una escena seva --una denegació de crèdit-- a l'oficina principal de la caixa catalana degana a Barcelona, situada al carrer del Consell de Cent, molt a prop del passeig de Gràcia --a tocar, vaja. El treball amb la productora no va ser senzill ni lleuger, però va valdre --espero-- la pena. Dic que ho espero perquè, de fet, escric d'una cosa que encara no conec: per gentilesa de Zip i amb alguns companys, la veuré demà a la nit al cinema Alexandra barceloní.

Per cert: just l'endemà del rodatge de l'escena en qüestió --un dia intens el fruit del qual són alguns segons en aquesta pel·li que avui us recomano-- m'ingressaven en un hospital. M'hi vaig quedar un mes ben bo i no em vaig treure de sobre el problema de salut fins un any després --aquest últim estiu.

486A74EEYN8C

Acaben de vacunar-me de grip A

(El títol només reflectirà una part de l'anotació, però segur que em porta més trànsit al bloc.) Dallò. Des d'aquest matí duc una tireta --gràcies, TermCat-- al muscle esquerre. El seu únic objectiu és evitar que la goteta de sang que m'ha sortit quan m'han tret l'agulla del braç em taqui la samarreta i, àdhuc --gran adverbi--, la camisa i tot.

Com a membre d'un dels col·lectius de risc --els qui em coneixeu ja sabeu que, entre molts altres defectes, sóc asmàtic--, m'he vacunat de grip A. I no m'he posat malalt ni m'ha passat res estrany. Mort a la llegenda urbana. Ara: el bracet fa mal qual el moc, ¿eh? Com a preu dels anticossos que estic generant, val la pena. No vull que la grip em paralitzi com l'any passat.

Per cert: una salutació, des d'aquí --als blocs, allò de saludar sí que es fa--, als fantàstics professionals del CAP Lepant de Sabadell, l'únic encara no reformat de tota la ciutat. (Paciència: se n'està construint el relleu.) Els meus pares m'han explicat que, quan van venir a viure al barri de Gràcia --ep, barceloninocèntrics: al veïnat sa-ba-de-llenc, no pas barceloní, que es diu així--, a mitjans de la dècada dels 70, l'havien construït com a equipament provisional... Fins fa quatre dies, encara hi havia una moqueta groga preconstitucional que feia venir salivera a qualsevol àcar. Ai, la sanitat pública.

Comunicant el segle i mig de la caixa catalana degana

L'altra part del post, estrictament --ara, sí-- professional, la dedicaré a recomanar-vos que escolteu Via lliure a RAC-1 diumenge a dos quarts de dues o El matí de Catalunya Ràdio dimecres de deu a onze si fa no fa.

Hi sentireu, si em feu cas --feu-me'n, ¿eh?, que passaré llista--, el savi Francesc Serratosa, l'assessor científic de l'exposició Ets únic? Biometria: interactua i descobreix la teva identitat, que ha culminat, amb la inauguració del nou edifici de l'Obra Social, la commemoració del 150è aniversari de Caixa Sabadell. Em toca acompanyar-lo diumenge a la ràdio on "Tots som 1" i dimecres a "La ràdio nacional de Catalunya".

Per gestionar la comunicació periodística de bona part de les accions del 150 --la grandíssima majoria i totes des de l'estiu, sota la marca Obra Social Caixa Sabadell--, he comptat amb el valuós suport de l'agència de comunicació Sigla en general i, específicament, de la Vicky Rico, una molt bona comunicadora corporativa externa de qui he après molt i a qui espero haver aportat coneixement, també. L'experiència ha estat un plaer i formarà part del bagatge comunicatiu amb què afrontaré els apassionants nous temps. ¡Bon capde!

(Foto de Manuel Bustos i Marina Geli: Juanma Peláez. Foto de Manel Fuentes: Catalunya Ràdio.)

Apunts del natural de La Botiga Escudellers

Divendres --sí: divendres; aquest cop sóc poc immediat-- vaig (vam) anar a sopar al restaurant La Botiga Escudellers, que, pel nom, ja us deveu imaginar a quina ciutat i a quin carrer és. Per ser més exactes encara, està situat just al davant de La Fonda. No està sol al món: és de cadena; també en trobareu a l'avinguda de Josep Tarradellas, al carrer de Gandesa i a la rambla de Catalunya --n'hi ha quatre a Barcelona en total, doncs. La informació bàsica sobre l'establiment busqueu-la al seu web; tot seguit, els meus apunts del natural.

 
Quant a la decoració de la casa, vaig escriure a la meva llibreteta: "Tot blanc (fredor minimalista). Vintage nostrat". (Imita, com el seu nom indica, una adrogueria. Baixeu a sopar al celler si voleu estar-hi més tranquils.) Quant al servei que hi vaig (vam) rebre, "Tracte correcte, molt amable fins i tot". Pel que fa a l'ús de la llengua, "Carta en català". (Els cambrers feien l'esforç d'atendre-m'hi o, si més no, entendre-m'hi.) Davant de les tarifes, "Preu assequible: primers a quatre euros, segons a set". (Incloent-hi l'IVA.)

A l'hora de descriure'n la fórmula gastronòmica, vaig gargotejar: "Un altre [restaurant] basat en l'aggiornamento de la cuina diguem-ne catalana de consum". Justifico el diguem-ne amb el llistat del que vaig menjar-hi; un cop més, us ho poso tal com apareix, literalment, al peu de la lletra, a la meva llibreteta: "Aperitiu: cava/copa, braves, croquetes. Risotto verdures. Hamburguesa f/f [farcida de formatge, vol dir això dins el meu llistat d'abreviatures particular]. Cremós iogurt. Mint Splash (infusió)". (Per cert: no es tractava d'unes herbes qualssevol sinó premium: de Sans&Sans. Tanta verdor encara m'eleva l'esperit.)

El menú de migdia hi val 7,95 euros --inclou beguda i postres. Aneu-hi (si voleu): val la pena conèixer-lo. Ah: que no m'ho deixi, sobretot: m'hi (ens hi) convidaven. Gràcies, moltes gràcies, Atrápalo.com. (De qui manllevo el parell de fotos.) L'agència en línia ofereix un menú degustació nocturn en aquest mateix restaurant com el que vaig (vam) menjar-hi per només 13,60 euros, un preu ajustadet. Aprofiteu-ho.

"Las véus dal Pamanu"

¡Bon dia! ¿Us imagineu una telenovel·la espanyola ambientada a Andalusia on tothom parlés castellà de Burgos? ¿Oi que no? Doncs hi ha un país on fem telenovel·les ambientades a l'Alt Pirineu on (quasi) tothom parla català central o, en algun cas, xava i tot. Benvinguts a Catalunya. ¿Què us sembla? (Jo em pregunto què li sembla al Jaume Cabré, també, en la novel·la homònima del qual s'inspira Les veus del Pamano.) 

(A tall de postdata, aprofito l'avinentesa per aplaudir el Roger Coma, la Mar Ulldemolins i, sobretot, el Francesc Orella. I la sabadellenca Montse Germán, clar.)

(Foto: Televisió de Catalunya.)