Avui toca parlar de DiR (i tinc finalment temps per fer-ho)

Què tal. Encara hi sóc, ¿eh? Com han fet, fan i faran altres marques, la popular cadena de gimnasos de nivell DiR, via Bloguzz, m'ha convidat a conèixer qualsevol dels seus centres —i a parlar-ne aquí. No he pogut anar-hi directament perquè el deure professional m'ho impedia —estava tancant un reportatge que podreu llegir a la revista Cuina de desembre—, però sí traspassar el regal —i l'encàrrec— a una enviada especial del bloc, que fa aquesta valoració de DiR Castillejos:

"Les instal·lacions, fantàstiques, tant les sales d'activitats dirigides com els vestuaris. La profe que em va tocar era molt bona, donant indicacions clares i ajudant la gent que hi érem segons el nostre nivell. El tracte i l'atenció de la noia de recepció, impecables. Em va encantar i m'ho vaig passar molt bé."

Amb tots els respectes pel meu estimat —i patrocinat— Club Natació Sabadell (CNS), entitat entranyable i ambaixadora de la ciutat, del qual sóc soci des de principis dels 90, distingits senyors del DiR, ¿quan obrireu a la capital del Vallès, on ja tenim El Corte Inglés, Ikea, Nespresso...? ¿Quan, eh?

(Foto: DiR.)

La Sirena em fa tastar el seu 'sushi' (O El peix cru que va venir del fred)

Us ho avançava ahir al Facebook, on també sou benvinguts. La coneguda cadena terrassenca, en mans britàniques des del 2005 --llegiu aquest article d'El País per a més informació--, em va proposar fa uns dies, via Bloguzz, que tastés el seu sushi, un dels seus plats precuinats congelats de "cuines del món", per opinar-ne lliurement --prometo que ho faig així-- al meu bloc, que us agraeixo, un cop més, que seguiu.

A l'hora prèviament acordada, un simpàtic empleat dels "Fanàtics del congelat" va assolir ahir el replà de casa carregat amb una mostra del producte, una carta de presentació, un catàleg i un receptari. Al vespre, tastava --tastàvem-- la menja en qüestió. I tot seguit diré què em va semblar.

Me n'han agradat...

1. La comoditat: fer el sopar és un maldecap --i un plaer, també-- cada dia. Ahir no va ser-ho.
2. El preu, molt assequible: 6,30 euros; sobretot, tenint en compte les considerables clavades que alguns establiments més o menys nipons t'engalten per àpats molt similars --sense dir-ne el nom, que és lleig, un japonès on acostumo a anar cobra de 13 a 20 euros per un plat semblant.
3. La qualitat, equiparable, com deia, a la de molt sushi de restaurant japonès correcte. Descongeleu-lo al microones --un minut i mig a la potència màxima-- i en acabat deixeu-lo a temperatura ambient una bona estona per evitar de trobar-hi zones encara fredes o d'haver d'escalfar-lo massa innecessàriament, la qual cosa --¡alerta!-- en perjudica l'aroma, la textura i el poder nutritiu.
4. La pràctica manca d'aigüeta si obeïu el fabricant a l'hora de descongelar la cosa.
5. Last but not least, desenganyeu-vos: el sushi de restaurant també és descongelat --o il·legal-- a causa del famós anisakis. (No us en perdeu aquest vídeo.)

No me n'han agradat...

1. L'excessiva quantitat de residus que comporta: cartró, paper i plàstic, molt plàstic, començant per la safateta que conté les porcions d'arròs amb peix. Els bastonets, almenys, són de fusta. Senyors de la indústria alimentària, aturin el packaging insostenible amb què ens omplen les escombraries, per l'amor de Déu.
2. Que, un cop descongelat, el rave japonès (wasabi) esdevingués una massa pastosa molt difícil de barrejar amb la salsa de soja. Vaig descongelar-la com la resta del paquet; potser calia, només, deixar-lo fora del congelador, no pas escalfar-lo al microones; en aquest cas i en general, els amics de La Sirena estan --esteu-- del tot convidats a dir-hi la vostra a l'apartat de comentaris.
3. La deficient adequació a la meva llengua de part de la documentació, mig en català i mig en castellà, o, si més no, de la carta: personalitzar-la quant a opció lingüística hauria estat fàcil, ràpid i de franc. Com tothom, trobo magnífic rebre documentació en qualsevol de les llengües que entenc --entre les quals, feliçment, la castellana--, però m'estimo més rebre'n en el meu idioma, que és un altre.

En resum i tal com ahir m'avançava un bon amic, i sense que La Sirena em teledirigeixi en absolut, com diria un altre que jo sé, tasteu-lo: val la pena. I, si no us agrada, digueu-me el nom del porc als comentaris. 

Un 6,5 ò 7 sobre 10.

(Apunt lingüístic: "sushi", que no és normatiu, ho escric en cursiva per recomanació del TermCat.)

(Apunt tecnològic: ara mateix, quan penjo això, el web de La Sirena està en manteniment.)

(Foto: La Sirena.)

¡IKEA vol sortir en aquest bloc!

Pretenia parlar-vos de l'intrusisme i l'amateurisme --cosins germans-- dins el món de la comunicació social, tant als mitjans com a les organitzacions --i a les agències, també--, però ho deixaré per a un altre dia perquè tinc material fresc que us farà més gràcia que no pas una altra queixa corporativista: IKEA --sí, IKEA-- vol que parli d'ella. O no sé si escriure "vol que en parli". Bé. Us enganxo l'inici del missatge de correu electrònic en qüestió tot seguit: 

"Me presento: me llamo Arturo López y trabajo para Ketchum, la agencia de comunicación de IKEA, en la parte online. Me gustaría ponerme en contacto contigo, ya que llevamos algún tiempo siguiendo tu blog, y hemos visto que te puede [sic] interesar temas relacionados con IKEA." 

A partir d'aquí, l'agència es posa a la meva disposició per enviar-me la informació que em calgui sobre el gegant suec o sobre les seves obertures i els corresponents processos de selecció de personal, les quals coses ni m'interessen gaire --només pel que fa al futur IKEA sabadellenc-- ni crec que us interessin, ¿oi? 

Ni, sobretot, crec que encaixin en aquesta bitàcola, que, com sabeu, té, com diria el poeta, dos eixos: com a àmbit temàtic, el periodisme àmpliament entès --la comunicació, paraula que cada cop s'utilitza més alegrement--, i, com a àmbit geogràfic, la meva ciutat, la que m'ha tocat: Sabadell. (Per cert: els eixos són, tots, centrals; no suporto el pleonasme "eix central".) O sigui que, d'IKEA, podria parlar-ne com a corporació comunicadora --d'això que fa de seduir blocaires, per exemple-- o quant a la seva instal·lació a la Manchester catalana, però no pel que fa a la seva política d'expansió o de recursos humans.

Diria, doncs, que l'agència en qüestió no coneix prou el meu --vostre, nostre-- bloc, per a la qual cosa no cal ni tan sols entendre la llengua catalana: els castellanolectors poden --podeu-- traduir-lo automàticament al castellà gràcies a Google i al botonet que us facilito al capdamunt de la barra lateral. Però vaja: estaré encantat de comentar-vos el que els amics d'IKEA vulguin fer-me --fer-vos-- saber del seu nou projecte sabadellenc i --per què no-- de fer de conillet d'Índies dels seus productes --si pot ser, culinaris, ja que, d'un temps ençà, cultivo, com alguns sabeu, el periodisme gastronòmic.

Una de les moltes reformes que vull fer al bloc --mai no trobo temps per posar-m'hi-- consisteix a crear una secció a la seva barra lateral amb els logos de totes les empreses que s'han posat en contacte amb mi perquè les mencioni --n'opini, en parli. A hores d'ara, a part d'IKEA, m'han proposat que escrigui sobre elles L'Oréal, Barceló, Colhogar --totes tres, via Bloguzz-- i la cadena de restaurants La Botiga --aquesta, via Atrápalo.

Aquests marquetinguers se les pensen totes, ¿eh? Vista amb ulls periodístics, aquesta tècnica per arribar als clients pot fer una mica de basarda, certament, però no patiu: cada cop que mencioni una empresa que m'ho hagi proposat, ho diré clarament. Si no, no m'hi avinc. Promès --i advertit-- això, bon capde.

(Foto: Ben Popken.)

El bloc de Marc Serrano i ÒSSUL.blogspot.com et desitja... / te desea... / te souhaite... / wishes you...

...un any 10. / ...un año 10. / ...une année 10. / ...a 10 year.

Nou PlanB! Gourmet: regaleu un menú degustació per a dos... ¡on l'altre/a vulgui!

Crec que el producte PlanB!Gourmet, de Barceló, es basa en una idea genial: regalar alguna cosa més que un val --es tracta d'una capseta de cartró dur que conté un llibret-- i alguna cosa més que un únic restaurant --n'ofereix 40 perquè els receptors com ara jo en triem un i hi degustem un menú degustació en parella. (Que valgui la redundància.)

La quantitat d'opcions és suficient: massa establiments saturarien; tot i això, els catalans estan concentrats, quasi en exclusiva, a Barcelona ciutat. Us els llisto per acabar. (Ah!: no n'havia opinat abans perquè no m'ha caigut a les mans fins [ara].) Abraçades gastronòmiques a tothom i moltes gràcies a Barceló i a Bloguzz pel regal que m'heu fet, de debò. Bon Nadal.

• Basmati, de Barcelona (el Barcelonès)
• Buzzing, de Barcelona (el Barcelonès)
• Opaqo, de Barcelona (el Barcelonès)
• Taramai, de Barcelona (el Barcelonès)
• Mas Batlle Paradís, de la Creueta --Quart-- (el Gironès)

Postdata.-- Important: no inclou les begudes.

(Foto: Barceló.) 

Acaben de vacunar-me de grip A

(El títol només reflectirà una part de l'anotació, però segur que em porta més trànsit al bloc.) Dallò. Des d'aquest matí duc una tireta --gràcies, TermCat-- al muscle esquerre. El seu únic objectiu és evitar que la goteta de sang que m'ha sortit quan m'han tret l'agulla del braç em taqui la samarreta i, àdhuc --gran adverbi--, la camisa i tot.

Com a membre d'un dels col·lectius de risc --els qui em coneixeu ja sabeu que, entre molts altres defectes, sóc asmàtic--, m'he vacunat de grip A. I no m'he posat malalt ni m'ha passat res estrany. Mort a la llegenda urbana. Ara: el bracet fa mal qual el moc, ¿eh? Com a preu dels anticossos que estic generant, val la pena. No vull que la grip em paralitzi com l'any passat.

Per cert: una salutació, des d'aquí --als blocs, allò de saludar sí que es fa--, als fantàstics professionals del CAP Lepant de Sabadell, l'únic encara no reformat de tota la ciutat. (Paciència: se n'està construint el relleu.) Els meus pares m'han explicat que, quan van venir a viure al barri de Gràcia --ep, barceloninocèntrics: al veïnat sa-ba-de-llenc, no pas barceloní, que es diu així--, a mitjans de la dècada dels 70, l'havien construït com a equipament provisional... Fins fa quatre dies, encara hi havia una moqueta groga preconstitucional que feia venir salivera a qualsevol àcar. Ai, la sanitat pública.

Comunicant el segle i mig de la caixa catalana degana

L'altra part del post, estrictament --ara, sí-- professional, la dedicaré a recomanar-vos que escolteu Via lliure a RAC-1 diumenge a dos quarts de dues o El matí de Catalunya Ràdio dimecres de deu a onze si fa no fa.

Hi sentireu, si em feu cas --feu-me'n, ¿eh?, que passaré llista--, el savi Francesc Serratosa, l'assessor científic de l'exposició Ets únic? Biometria: interactua i descobreix la teva identitat, que ha culminat, amb la inauguració del nou edifici de l'Obra Social, la commemoració del 150è aniversari de Caixa Sabadell. Em toca acompanyar-lo diumenge a la ràdio on "Tots som 1" i dimecres a "La ràdio nacional de Catalunya".

Per gestionar la comunicació periodística de bona part de les accions del 150 --la grandíssima majoria i totes des de l'estiu, sota la marca Obra Social Caixa Sabadell--, he comptat amb el valuós suport de l'agència de comunicació Sigla en general i, específicament, de la Vicky Rico, una molt bona comunicadora corporativa externa de qui he après molt i a qui espero haver aportat coneixement, també. L'experiència ha estat un plaer i formarà part del bagatge comunicatiu amb què afrontaré els apassionants nous temps. ¡Bon capde!

(Foto de Manuel Bustos i Marina Geli: Juanma Peláez. Foto de Manel Fuentes: Catalunya Ràdio.)

Apunts del natural de La Botiga Escudellers

Divendres --sí: divendres; aquest cop sóc poc immediat-- vaig (vam) anar a sopar al restaurant La Botiga Escudellers, que, pel nom, ja us deveu imaginar a quina ciutat i a quin carrer és. Per ser més exactes encara, està situat just al davant de La Fonda. No està sol al món: és de cadena; també en trobareu a l'avinguda de Josep Tarradellas, al carrer de Gandesa i a la rambla de Catalunya --n'hi ha quatre a Barcelona en total, doncs. La informació bàsica sobre l'establiment busqueu-la al seu web; tot seguit, els meus apunts del natural.

 
Quant a la decoració de la casa, vaig escriure a la meva llibreteta: "Tot blanc (fredor minimalista). Vintage nostrat". (Imita, com el seu nom indica, una adrogueria. Baixeu a sopar al celler si voleu estar-hi més tranquils.) Quant al servei que hi vaig (vam) rebre, "Tracte correcte, molt amable fins i tot". Pel que fa a l'ús de la llengua, "Carta en català". (Els cambrers feien l'esforç d'atendre-m'hi o, si més no, entendre-m'hi.) Davant de les tarifes, "Preu assequible: primers a quatre euros, segons a set". (Incloent-hi l'IVA.)

A l'hora de descriure'n la fórmula gastronòmica, vaig gargotejar: "Un altre [restaurant] basat en l'aggiornamento de la cuina diguem-ne catalana de consum". Justifico el diguem-ne amb el llistat del que vaig menjar-hi; un cop més, us ho poso tal com apareix, literalment, al peu de la lletra, a la meva llibreteta: "Aperitiu: cava/copa, braves, croquetes. Risotto verdures. Hamburguesa f/f [farcida de formatge, vol dir això dins el meu llistat d'abreviatures particular]. Cremós iogurt. Mint Splash (infusió)". (Per cert: no es tractava d'unes herbes qualssevol sinó premium: de Sans&Sans. Tanta verdor encara m'eleva l'esperit.)

El menú de migdia hi val 7,95 euros --inclou beguda i postres. Aneu-hi (si voleu): val la pena conèixer-lo. Ah: que no m'ho deixi, sobretot: m'hi (ens hi) convidaven. Gràcies, moltes gràcies, Atrápalo.com. (De qui manllevo el parell de fotos.) L'agència en línia ofereix un menú degustació nocturn en aquest mateix restaurant com el que vaig (vam) menjar-hi per només 13,60 euros, un preu ajustadet. Aprofiteu-ho.

"Las véus dal Pamanu"

¡Bon dia! ¿Us imagineu una telenovel·la espanyola ambientada a Andalusia on tothom parlés castellà de Burgos? ¿Oi que no? Doncs hi ha un país on fem telenovel·les ambientades a l'Alt Pirineu on (quasi) tothom parla català central o, en algun cas, xava i tot. Benvinguts a Catalunya. ¿Què us sembla? (Jo em pregunto què li sembla al Jaume Cabré, també, en la novel·la homònima del qual s'inspira Les veus del Pamano.) 

(A tall de postdata, aprofito l'avinentesa per aplaudir el Roger Coma, la Mar Ulldemolins i, sobretot, el Francesc Orella. I la sabadellenca Montse Germán, clar.)

(Foto: Televisió de Catalunya.)

Adéu, Orange

Sabadell, Cataluña, 30 de octubre de 2009

Amigos de Orange,

Os comunico formalmente y, a petición vuestra, tal y como se hacía antes de Internet –por escrito– que he decidido prescindir de vuestro servicio de ADSL, del que –todo hay que decirlo– no tenía queja remarcable. El motivo de mi baja es vuestro precio definitivo, que, como bien sabéis, es poco competitivo teniendo en cuenta los que ofrece la competencia. Total: que os dejo y me paso a Ono.

Por cierto: mi nombre es Marc Serrano i Òssul, mi teléfono fijo es el 93 xxx xx xx y mi DNI, del que os adjunto una triste fotocopia, es el xx.xxx.xxx-X. Creo que no me dejo nada. (¿Verdad?)

Oh. Aprovecho la ocasión para quejarme de tener que hacer esto a la antigua, lo cual es engorroso, y, también, para pediros un poquitín más de respeto hacia la diversidad lingüística de España: vuestros miles de (ex) clientes de este estado que no hablamos castellano sino catalán, vasco o gallego quisiéramos que nuestro (ex) proveedor de Internet nos atendiese en nuestra lengua propia, no en la suya. También por esto me despido de vosotros y me voy. Qué lástima, pero adiós.

O, como decimos millones de vuestros (ex) parroquianos, adéu. Se entiende, ¿no?

Muy atentamente,

Marc Serrano i Òssul

Aquest bloc (i jo mateix), al diari "Avui" d'avui

¡Bon dia! Concretament, la fotoanotació de fa uns dies en què denunciava (gràficament) que el franquisme s'homenatja al nomenclàtor de l'illa canària on estiueja ZP --Lanzarote. Llegiu-ne la versió paper aquí o la versió web, idèntica, aquí. O compreu el diari Avui en un quiosc, que tampoc no passa re: el quiosquer no mossega i el preu del que us hi vendrà no és pas prohibitiu, tampoc. Gràcies a la col·lega Sílvia Barroso per haver-me atès amb cortesia i per haver transformat en notícia el material que li he ofert. Ara bé: això no és tot. El diari m'havia promès que citaria el meu suggeriment i que enllaçaria el meu bloc a la notícia --almenys, al web, entenc-- a banda de signar-m'hi les fotos, però, ara com ara, només ha fet aquesta última cosa --les dues primeres, no--, la qual cosa, francament, m'ha decebut força. (Les coses cal dir-les tal com són, sense maquillatge.) La notícia de la versió paper ja està impresa, però els companys del rotatiu barceloní encara poden fer complir a la digital les dues primeres promeses. A veure si és veritat: al Cèsar, el que li pertany, sisplau. Gràcies. Ampliació L'Avui.cat ha rectificat: em cita i m'enllaça a la notícia, al final de la qual ha afegit: "Totes les fotografies són cedides per Marc Serrano, que ha estat testimoni de la permanència d'aquests vestigis aquest mes d'agost". Ara, sí. ¡Moltes gràcies!

LanZParote franquista

Any --com a mínim-- 2009. Als carrers i a les places de diverses poblacions de la meravellosa illa canària on, per tercera vegada, ha estiuejat el president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, continua havent-hi plaques com aquestes. I en abundància, a més a més. Us en dono fe. (Les fotos són meves, sí.) ¿Què en penseu? ¿Us imagineu una situació semblant a Alemanya o a Itàlia, posem per cas? Si no us fa re, us agrairé que opineu, si voleu fer-ho, aquí mateix, al bloc, però feu el que us vingui de gust, clar. Bon curs.

Se m'enduen a l'hospital

Teniu raó. Ja sé que la idea és que el bloc sigui molt professional (periodístic, comunicatiu) i molt poc personal, però és que, si més no, vull comentar-vos, per atendre-us com a lectors com mereixeu, que aquests dies no l'actualitzaré perquè estaré ingressat per una intervenció quirúrgica que, en principi, si no hi ha sorpreses, no és gaire complicada. La trucada més esperada de l'any --la del Taulí-- va arribar dijous després de nou llargs mesos d'espera i poc més d'un any --sí, sí: un any-- després que el malson comencés --aleshores era greu; ara només es tracta d'un tràmit per passar pàgina, per tancar etapa, per avançar. Espero que la cosa vagi ràpid i poder gaudir de les millores recents al saturadíssim Hospital de Sabadell; confio plenament en els seus professionals, que fan miracles amb pocs recursos, i us agraeixo un suport que, de fet, ja m'esteu donant abans que, demà dijous al matí, hi ingressi. Si sou uns xafarders i uns friquis d'Internet com jo i voleu llegir la carta que, quan em van donar l'alta hospitalària --la història va continuar a casa--, em van publicar l'Avui, l'Avui Sabadell i el Diari de Sabadell, cliqueu sobre el nom en cursiva de cadascuna d'aquestes publicacions.

Elogia'm (¡ep!: si vols)

M'encanta que m'elogiïn. M'agrada moltíssim. I ho necessito. Així, així o com sigui, però que ho facin; que ho facin els qui m'estimo, m'importen, m'interessen, em fascinen i/o em respecten; que m'elogiï o em critiqui algú que no té credibilitat per a mi senzillament se me'n fot. Me la bufa. (¿Eh?) Fa mesos, encara assegurava, convençudíssim, que mai de la vida, mai dels mais, no tindria bloc; havia arribat a dir coses semblants del mòbil... i ara en tinc dos. (I ara en dic sobre el Facebook, de pestes d'aquestes.) Daixò. Aquesta resistència meva a fer un bloc propi l'argumentava així: els blocs són essencialment egocèntrics i, fins i tot, segons com, pornogràfics i tot: l'experiència i l'opinió d'alguns blocaires --d'alguns: els diguem-ne hipersubjectius-- em sembla intranscendent. Exhibits als quatre vents, les reflexions pretesament transcendentals o els detalls quotidians d'aquests col·legues em provoquen vergonya d'altri. M'és igual com se senten, què fan. No voldria ser-ne un: us recordo que aquest bloc és "(quasi) estrictament professional", que em sembla que és el que pot interessar, no personal; què he sopat, posem per cas, no crec que us importi gaire. Encara suporto menys, però, la falsa modèstia. Tant si es fa per voluntat pròpia com per imposició social, treure's importància o treure'n a allò que s'assoleix en el camp que sigui deu ser una romanalla de l'ètica judeocristiana més tronada. Carreguem-nos-la. Urgeix. Eliminem-la. Qualsevol que pretengui estimar i ser estimat ha d'estimar-se i estimar el que fa, ni que sigui mínimanent; l'amor propi és legítim i mostrar-lo en públic sense excessos ni exageracions, sent sempre mil cops més exigent amb un mateix que amb els altres, amb tota la humilitat del món, és, també, legítim, com n'és, de legítim, treure a passejar l'amor per la parella, el familiar, l'amic o l'animal. Potser us sembla, a alguns, una reflexió pretesament transcendental o un detall quotidià sense interès d'un blocaire egocèntric, ¿oi?, això, però us asseguro que el paràgraf anterior i aquest són del tot coherents. Espero haver-m'hi expressat prou bé per convèncer-vos-en. Total, que, pels motius exposats més amunt, avui em dóna la gana perpetrar aquesta intromissió en els meus sentiments tant professionals com, també, personals: dir-vos que m'encanta que em diguin --que em digueu-- que us agrado i que us agrada el que faig, dic, penso. Que m'afalaga. Que m'estarrufa. Que ho necessito. Per tot això, avui també vull que sapigueu que dir-vos-ho --haver-vos-ho dit-- no em fa cap vergonya. Cap. Ni una. ¿Us en provoco d'altri? PS.-- ¡Bon Sant Jordi! ¡Elogieu els qui estimeu i dediqueu-los temps amb l'excusa de la diada!

"Catalufos asquerosos"

El sintagma el va fer servir ahir a la tarda un adolescent d'aspecte inofensiu als vestidors masculins del Club Natació Sabadell del carrer dels Montcada. Hi etiquetava davant d'un col·lega els diguem-ne companys que havien irromput a classe per animar-los a afegir-se a les protestes estudiantils d'aquests dies. Es comenta ell solet, el sintagma, i fa reflexionar sobre la pretesa immersió lingüística i sobre allò que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya... i vol ser-ne --en subratllo això últim. El sintagma va preocupar-me perquè tinc la sensació que no es tracta d'un fenomen aïllat. (Ni molt menys.) Crec que és intolerable per a qualsevol demòcrata, català o no, catalanista o no, catalanòfil o no. Inadmissible. Vergonyós. Etnòfob (catalanòfob), feixista i, gairebé, catalanicida. I un adjectiu més: xenòfob. Sí, xenofòb: qui el subscrigui a casa nostra --i, molt probablement, havent-hi nascut ell mateix-- creu que és en un altre, de país. ¿Què us sembla? ¿En faig un gra massa? Actualització El sintagma apareix 165 vegades a Internet segons el cercador que tots esteu pensant.

Moments musicals amb JB i ela geminada per al 'capde'

¿Lidl o ALDI?

De moment, guanya ALDI força clarament. Continuarem informant-ne. ¡Bon diumenge a tothom!

Orfenesa ceballuda

La gran majoria ja deveu saber-ho. Aquest matí s'ha mort l'Alcalde. He viscut la trista notícia intensament des de Caixa Sabadell, però, com a sabadellenc, acabo d'adreçar al govern local el correu electrònic que enganxo tot seguit; el consistori hi convida. Si vau conèixer-lo, feu-ho. Sigui on sigui, que hi descansi en pau.

L'SMS sublim dels amics d'Orange

Acabo de rebre'l. M'ha arribat al cor. No penso esborrar-lo. És una autèntica joia. L'envia la companyia taronja des d'un simpàtic número ocult rere un ORANGE (sic) tan majúscul com incòmode. Diu literalment: "ORANGE INFORMA [per si no quedava clar qui me n'informava]: en las proximas (sic) 4872 (¡¡¡sic!!!) horas se le entregara (sic) su kit adsl (sic) de conexion (sic)". Sóc pacient, però no sé si podré aguantar 203 dies, 29 setmanes, 6,67 mesos ò 0,56 anys, que són el mateix que 4.872 hores. ¿Us sembla normal que una companyia de telefonia mòbil sigui incapaç d'enviar un missatge curt amb accents i barres? Per no parlar de la qüestió lingüística: l'operador en qüestió sap perfectament que vull que m'atengui en català..., però no ho fa. Hi tinc dret (?).

Es diu Ariadna

Jo acuso

Dades de la vostra reclamació/ denúncia: Marc Serrano Sabadell Què va passar? El cambrer ens va indicar, a petició nostra, abans que li demanéssim res, els preus de les begudes: aigua o refresc, cinc euros; cervesa, sis; combinat, set. A l'hora de la veritat, però, ens va cobrar set euros a cadascú demanéssim el que demanéssim, sistemàticament, arbitràriament. El tiquet que adjunto, que no precisa què vam demanar --ja ho llegiu: "refrescos"--, correspon a una Coca-Cola i a una cervesa que vam consumir la meva nòvia i jo mateix. De seguida que vam adonar-nos-en, vam queixar-nos-en al cambrer, que, amb molt males maneres --amb un tracte clarament agressiu i desafiant, vaja--, va negar-se a tornar-nos els diners i va negar-se, també, a facilitar-nos la carta amb l'argument que l'empresa no en disposa. Tot seguit dos nois del grup vam dirigir-nos a la barra de l'establiment per demanar a la responsable la llista de preus, de la qual, segons el que tenim entès, qualsevol establiment ha de disposar. Ella --era una noia-- va negar-s'hi. Aleshores vam demanar-li el llibre de reclamacions per tal de formular-hi la nostra denúncia. La responsable va negar-se, també, a això altre. En acabat, davant la impossibilitat flagrant d'exercir els nostres drets com a usuaris, vam comentar-li que avisaríem els Mossos d'Esquadra per tal de denunciar els fets. [Llavors], de cop i volta, l'actitud del personal va canviar. Va apressar-se a tornar-nos els diners cobrats de més, que vam repartir entre els damnificats. Tot i això, vam poder comprovar que la pràctica de cobrar el mateix a tothom és habitual en aquest karaoke malgrat que, formalment, verbalment, cada consumició hi té un preu diferent..., i mentre no et queixis insistentment d'aquest abús, clar. I, davant d'això, davant de la negativa de la casa a facilitar-nos el llibre de reclamacions, la carta o el llistat de preus --no vam veure-hi cap de les tres coses en cap moment--, i davant del tracte denigrant rebut, us informem dels fets i us preguem que actueu per castigar-los i evitar que es repeteixin. Què demaneu? Que s'investiguin i sancionin els fets. Que feu valer la llei davant l'establiment. Que l'obligueu a tenir cartes, llista de preus i llibre de reclamacions clarament visibles i disponibles. Que poseu fre a abusos com aquest, malauradament molt habituals dins el sector de l'oci nocturn al nostre país. Moltes gràcies. Número registre d'entrada: 13566. Data i hora: 18/10/2008 08:54:37 Nom, cognoms, i DNI (de qui presenta la reclamació): Empresa reclamada i CIF: Seven Crowns - B61069688 - Barcelona