Avui toca parlar de DiR (i tinc finalment temps per fer-ho)

Què tal. Encara hi sóc, ¿eh? Com han fet, fan i faran altres marques, la popular cadena de gimnasos de nivell DiR, via Bloguzz, m'ha convidat a conèixer qualsevol dels seus centres —i a parlar-ne aquí. No he pogut anar-hi directament perquè el deure professional m'ho impedia —estava tancant un reportatge que podreu llegir a la revista Cuina de desembre—, però sí traspassar el regal —i l'encàrrec— a una enviada especial del bloc, que fa aquesta valoració de DiR Castillejos:

"Les instal·lacions, fantàstiques, tant les sales d'activitats dirigides com els vestuaris. La profe que em va tocar era molt bona, donant indicacions clares i ajudant la gent que hi érem segons el nostre nivell. El tracte i l'atenció de la noia de recepció, impecables. Em va encantar i m'ho vaig passar molt bé."

Amb tots els respectes pel meu estimat —i patrocinat— Club Natació Sabadell (CNS), entitat entranyable i ambaixadora de la ciutat, del qual sóc soci des de principis dels 90, distingits senyors del DiR, ¿quan obrireu a la capital del Vallès, on ja tenim El Corte Inglés, Ikea, Nespresso...? ¿Quan, eh?

(Foto: DiR.)

La Sirena em fa tastar el seu 'sushi' (O El peix cru que va venir del fred)

Us ho avançava ahir al Facebook, on també sou benvinguts. La coneguda cadena terrassenca, en mans britàniques des del 2005 --llegiu aquest article d'El País per a més informació--, em va proposar fa uns dies, via Bloguzz, que tastés el seu sushi, un dels seus plats precuinats congelats de "cuines del món", per opinar-ne lliurement --prometo que ho faig així-- al meu bloc, que us agraeixo, un cop més, que seguiu.

A l'hora prèviament acordada, un simpàtic empleat dels "Fanàtics del congelat" va assolir ahir el replà de casa carregat amb una mostra del producte, una carta de presentació, un catàleg i un receptari. Al vespre, tastava --tastàvem-- la menja en qüestió. I tot seguit diré què em va semblar.

Me n'han agradat...

1. La comoditat: fer el sopar és un maldecap --i un plaer, també-- cada dia. Ahir no va ser-ho.
2. El preu, molt assequible: 6,30 euros; sobretot, tenint en compte les considerables clavades que alguns establiments més o menys nipons t'engalten per àpats molt similars --sense dir-ne el nom, que és lleig, un japonès on acostumo a anar cobra de 13 a 20 euros per un plat semblant.
3. La qualitat, equiparable, com deia, a la de molt sushi de restaurant japonès correcte. Descongeleu-lo al microones --un minut i mig a la potència màxima-- i en acabat deixeu-lo a temperatura ambient una bona estona per evitar de trobar-hi zones encara fredes o d'haver d'escalfar-lo massa innecessàriament, la qual cosa --¡alerta!-- en perjudica l'aroma, la textura i el poder nutritiu.
4. La pràctica manca d'aigüeta si obeïu el fabricant a l'hora de descongelar la cosa.
5. Last but not least, desenganyeu-vos: el sushi de restaurant també és descongelat --o il·legal-- a causa del famós anisakis. (No us en perdeu aquest vídeo.)

No me n'han agradat...

1. L'excessiva quantitat de residus que comporta: cartró, paper i plàstic, molt plàstic, començant per la safateta que conté les porcions d'arròs amb peix. Els bastonets, almenys, són de fusta. Senyors de la indústria alimentària, aturin el packaging insostenible amb què ens omplen les escombraries, per l'amor de Déu.
2. Que, un cop descongelat, el rave japonès (wasabi) esdevingués una massa pastosa molt difícil de barrejar amb la salsa de soja. Vaig descongelar-la com la resta del paquet; potser calia, només, deixar-lo fora del congelador, no pas escalfar-lo al microones; en aquest cas i en general, els amics de La Sirena estan --esteu-- del tot convidats a dir-hi la vostra a l'apartat de comentaris.
3. La deficient adequació a la meva llengua de part de la documentació, mig en català i mig en castellà, o, si més no, de la carta: personalitzar-la quant a opció lingüística hauria estat fàcil, ràpid i de franc. Com tothom, trobo magnífic rebre documentació en qualsevol de les llengües que entenc --entre les quals, feliçment, la castellana--, però m'estimo més rebre'n en el meu idioma, que és un altre.

En resum i tal com ahir m'avançava un bon amic, i sense que La Sirena em teledirigeixi en absolut, com diria un altre que jo sé, tasteu-lo: val la pena. I, si no us agrada, digueu-me el nom del porc als comentaris. 

Un 6,5 ò 7 sobre 10.

(Apunt lingüístic: "sushi", que no és normatiu, ho escric en cursiva per recomanació del TermCat.)

(Apunt tecnològic: ara mateix, quan penjo això, el web de La Sirena està en manteniment.)

(Foto: La Sirena.)

¡IKEA vol sortir en aquest bloc!

Pretenia parlar-vos de l'intrusisme i l'amateurisme --cosins germans-- dins el món de la comunicació social, tant als mitjans com a les organitzacions --i a les agències, també--, però ho deixaré per a un altre dia perquè tinc material fresc que us farà més gràcia que no pas una altra queixa corporativista: IKEA --sí, IKEA-- vol que parli d'ella. O no sé si escriure "vol que en parli". Bé. Us enganxo l'inici del missatge de correu electrònic en qüestió tot seguit: 

"Me presento: me llamo Arturo López y trabajo para Ketchum, la agencia de comunicación de IKEA, en la parte online. Me gustaría ponerme en contacto contigo, ya que llevamos algún tiempo siguiendo tu blog, y hemos visto que te puede [sic] interesar temas relacionados con IKEA." 

A partir d'aquí, l'agència es posa a la meva disposició per enviar-me la informació que em calgui sobre el gegant suec o sobre les seves obertures i els corresponents processos de selecció de personal, les quals coses ni m'interessen gaire --només pel que fa al futur IKEA sabadellenc-- ni crec que us interessin, ¿oi? 

Ni, sobretot, crec que encaixin en aquesta bitàcola, que, com sabeu, té, com diria el poeta, dos eixos: com a àmbit temàtic, el periodisme àmpliament entès --la comunicació, paraula que cada cop s'utilitza més alegrement--, i, com a àmbit geogràfic, la meva ciutat, la que m'ha tocat: Sabadell. (Per cert: els eixos són, tots, centrals; no suporto el pleonasme "eix central".) O sigui que, d'IKEA, podria parlar-ne com a corporació comunicadora --d'això que fa de seduir blocaires, per exemple-- o quant a la seva instal·lació a la Manchester catalana, però no pel que fa a la seva política d'expansió o de recursos humans.

Diria, doncs, que l'agència en qüestió no coneix prou el meu --vostre, nostre-- bloc, per a la qual cosa no cal ni tan sols entendre la llengua catalana: els castellanolectors poden --podeu-- traduir-lo automàticament al castellà gràcies a Google i al botonet que us facilito al capdamunt de la barra lateral. Però vaja: estaré encantat de comentar-vos el que els amics d'IKEA vulguin fer-me --fer-vos-- saber del seu nou projecte sabadellenc i --per què no-- de fer de conillet d'Índies dels seus productes --si pot ser, culinaris, ja que, d'un temps ençà, cultivo, com alguns sabeu, el periodisme gastronòmic.

Una de les moltes reformes que vull fer al bloc --mai no trobo temps per posar-m'hi-- consisteix a crear una secció a la seva barra lateral amb els logos de totes les empreses que s'han posat en contacte amb mi perquè les mencioni --n'opini, en parli. A hores d'ara, a part d'IKEA, m'han proposat que escrigui sobre elles L'Oréal, Barceló, Colhogar --totes tres, via Bloguzz-- i la cadena de restaurants La Botiga --aquesta, via Atrápalo.

Aquests marquetinguers se les pensen totes, ¿eh? Vista amb ulls periodístics, aquesta tècnica per arribar als clients pot fer una mica de basarda, certament, però no patiu: cada cop que mencioni una empresa que m'ho hagi proposat, ho diré clarament. Si no, no m'hi avinc. Promès --i advertit-- això, bon capde.

(Foto: Ben Popken.)

Nou PlanB! Gourmet: regaleu un menú degustació per a dos... ¡on l'altre/a vulgui!

Crec que el producte PlanB!Gourmet, de Barceló, es basa en una idea genial: regalar alguna cosa més que un val --es tracta d'una capseta de cartró dur que conté un llibret-- i alguna cosa més que un únic restaurant --n'ofereix 40 perquè els receptors com ara jo en triem un i hi degustem un menú degustació en parella. (Que valgui la redundància.)

La quantitat d'opcions és suficient: massa establiments saturarien; tot i això, els catalans estan concentrats, quasi en exclusiva, a Barcelona ciutat. Us els llisto per acabar. (Ah!: no n'havia opinat abans perquè no m'ha caigut a les mans fins [ara].) Abraçades gastronòmiques a tothom i moltes gràcies a Barceló i a Bloguzz pel regal que m'heu fet, de debò. Bon Nadal.

• Basmati, de Barcelona (el Barcelonès)
• Buzzing, de Barcelona (el Barcelonès)
• Opaqo, de Barcelona (el Barcelonès)
• Taramai, de Barcelona (el Barcelonès)
• Mas Batlle Paradís, de la Creueta --Quart-- (el Gironès)

Postdata.-- Important: no inclou les begudes.

(Foto: Barceló.)