Orfenesa ceballuda

La gran majoria ja deveu saber-ho. Aquest matí s'ha mort l'Alcalde. He viscut la trista notícia intensament des de Caixa Sabadell, però, com a sabadellenc, acabo d'adreçar al govern local el correu electrònic que enganxo tot seguit; el consistori hi convida. Si vau conèixer-lo, feu-ho. Sigui on sigui, que hi descansi en pau.

Lament gremial (o Per què tothom diu a un periodista com ha de fer la seva feina)

Modèstia a part, el periodisme --hi incloc, com dic a la descripció del bloc, la comunicació corporativa-- és un àmbit professional amb una particularitat que no es dóna en altres: tothom (es pensa que) en sap i, doncs, tothom n'opina. Tothom s'hi atreveix. Tothom gosa. Tothom s'hi creu amb dret. Tothom ho fa amb aquella alegria. Tothom. Sense excepcions, gairebé. Dins i fora de l'empresa, de l'administració i de les entitats. Tothom. Tothom coneix, miraculosament, els criteris, les rutines i les condicions dels periodistes. Tothom sap com treballen i, més enllà d'això, tothom sap com haurien de treballar o com haurien d'haver actuat en aquest o aquell cas. Tothom en pontifica. Tothom. Tothom. N'hi ha rares excepcions, però són --ja ho dic-- rares. És una queixa habitual dels periodistes, ho sé: descobreixo la sopa d'all; però necessito fer aquest post --per això el faig. En altres professions --el periodisme és una professió-- els professionals treballen sense aquesta llosa al damunt: en aquest ordre, els enginyers, per exemple, estudien, acumulen experiència i veuen com el client calla i paga, i com l'entorn i el conjunt de la societat fan la segona d'aquestes dues coses: callar. Benaurats. ¿A algú se li acudiria dir-los que haurien de fer o haver fet això o allò de tal o qual manera? No. Massa sofisticació tècnica. Ens refiem que en saben i que ho fan bé, i prou. I està bé. En canvi, això no és així en la comunicació: abans que la facis, mentre la fas i després d'haver-la fet, tothom et deixa anar el seu punt de vista sobre la feina --sobre tots els seus aspectes. Sense vergonya. Sense adonar-se que, sovint, fa el ridícul. Ningú --quasi ningú-- no se'n salva. Hi cauen o hi han caigut individus de totes les edats, classes, sexes, religions, nacionalitats i professions --llevat d'aquesta, clar. A mi no se m'acudiria mai dir a un arquitecte, escriptor, cansalader o mecànic com ha de treballar perquè no tinc formació ni experiència en el seu camp; en canvi, ¿per què ells poden dir-m'ho i sovint ho fan? ¿Per què si --parlo per mi-- no són llicenciats en periodisme ni fa 11 anys que hi treballen? ¿Per què? En part, això no és perquè sí. La sensibilitat i la visibilitat del periodisme, el seu impacte en la cosa pública, ho justifiquen i ho fan inevitable en part. Ho repeteixo: en part. Parcialment. A banda d'això, que admeto, també crec que els periodistes som víctimes de la situació per culpa nostra. No demano corporativisme medieval ni arrogància gratuïta. No. I ara. Demano autoestima professional. Orgull. Us demano, us imploro, companys de gremi, que estiguem convençuts que el periodisme és una feina com una altra, per a la qual cal haver, doncs, estudiat i practicat, i l'exercici de la qual, per tant, ha d'estar reservat als qui s'hi dediquen. Us prego que actuem en conseqüència a partir d'aquest convenciment, la qual cosa no és sempre còmoda. Que ens fem respectar sense por. Si no, ho tenim magre. Si realment les aconseguíssim algun dia, aquesta unitat, aquesta solidaritat i aquesta determinació resoldrien --n'estic convençut-- altres problemes de la professió, començant per la indignant precarietat laboral que molts informadors pateixen i que lesiona, també, el dret dels ciutadans a rebre informació de qualitat. (També el lesionen altres pràctiques i no totes són alienes al gremi: parlo, per exemple, de l'ús vergonyant de la llengua catalana --per dir-ne així-- que s'està infiltrant a poc a poc en els mitjans de comunicació propis sense que quasi ningú --gràcies, Monzó-- se'n queixi. Però, com diria el president Pujol, avui no toca, això. Potser en parlo un altre dia. O potser no.) Vaig acabant perquè segur que teniu altres coses a fer. Em consta que hi ha altres feines en què també passa, això, o sigui que us planyo si és el vostre cas. I sóc conscient que tot i tothom ha de poder ser criticat en democràcia, que l'exercici periodístic està sobreexposat a aquest dret per motius evidents --¡fins i tot el garanteix!-- i que la cosa no té, doncs, solució màgica. Ara bé: la pregunta final, que em faig tot sovint, és: ¿què hi haig de fer, jo? ¿Val la pena respondre-hi, ficar-s'hi, baixar a la plaça on opinen sense criteri --sense dret-- sobre el nostre ofici els qui no l'han estudiat ni exercit, els qui només el coneixen superficialment? Alguns dies penso que no val la pena, que no és bo que ens en fem mala sang, que ens hauria de relliscar, que hauria d'entrar-nos per una orella i sortir-nos per l'altra. I santes Pasqües. Altres dies crec que, sense entrar en un joc injust, hauríem d'aplicar-hi pedagogia. Que hauríem d'exhibir-hi el que ells no tenen --el nostre criteri professional-- una i mil vegades. ¿Quina és l'opció encertada? ¿Eh?

Eugeni Sallent o l'ADN sabadellenc de la primera ràdio privada del país

El director general de RAC-1 --i de RAC-105, també, per cert--, el sabadellenc Eugeni Sallent, va revelar dijous al vespre els secrets o no tan secrets de l'èxit de l'emissora generalista del grup Godó dins el marc de la presentació de l'objectivament magnífic Anuari de Sabadell 2008. L'obra magna dels amics Joan Carles Montes, Carina Garrido i Juanma Peláez constitueix, sens dubte, el millor producte periodístic que protagonitza actualment la ciutat. L'acte va tenir lloc, com ja és quasi tradició, a la sala Àmbit Cultural d'El Corte Inglés de l'eix Macià, que va acollir, com els dos anys anteriors, la flor i nata ceballuda. (Odio l'horrorosa grafia saballut/da.) Amb els companys Gregori Solà i Yolanda Tena, vaig assistir-hi en nom de la caixa catalana degana. Quan tots tres pujàvem veloços cap al capdamunt dels grans magatzems empesos per la fúria de les escales mecàniques, el conferenciant se'm va situar al darrere. Vaig saludar-lo, vaig recordar-li que era --sóc-- el periodista que va entrevistar-lo fa un parell d'anys en un humil i difunt programa de Ràdio Sabadell anomenat Més enllà de la Mola --un bloc me n'ha copiat el nom sense saber-ho, suposo-- i vam parlar dels molts sabadellencs o vallesans que treballen o han treballat a la casa que dirigeix, entre els quals els amics Xavi Pardo, Xavi Sala, Laura Rosel, Aleix Parisé i Marc Serra, exempleats, tots, de la ràdio municipal que encapçala Marc Sabater. (Parlant de sabadellencs o vallesans a la ràdio generalista del país, saludo des d'aquí la Sira Riera i la Lídia Orriols, totes dues membres de l'equip d'El matí de Catalunya Ràdio.) A partir d'uns apunts mentals que és probable que incloguin alguna llacuna --disculpeu-me si cal--, resumeixo tot seguit les claus de l'èxit evident de RAC-1, creada el 2000, segons el seu cap:

1. un posicionament encertat davant dels competidors que cada cop li fan menys ombra: davant de Catalunya Ràdio, independència; davant de la SER, catalanitat --catalanisme--;
2. uns continguts atractius per al públic urbà i jove --els oients envellien any rere any--: humor, Barça i comunicadors reconeguts, la majoria dels quals, nascuts professionalment a la ràdio nacional de Catalunya, de la qual Sallent havia estat gerent i s'enduia, doncs, el know how;
3. una aposta decidida per la qualitat, que no sempre triomfa a la primera --convé fer confiança als professionals i tenir paciència--, la qual cosa demostra l'èxit d'espais com Minoria absoluta, que en un primer moment no atreia, precisament, cap allau d'oients, i,
4. last but not least, un gran grup de comunicació li ha fet d'altaveu.

Segons Sallent, humil, modest, si bé RAC-1 no hauria estat possible si la Generalitat no li hagués adjudicat prou freqüències, el fet que Catalunya Ràdio disposi, encara, de moltíssimes més, obliga la ràdio godoniana a espavilar-se per competir-hi amb força menys recursos. Va citar, per exemple, el cas de Berga, on l'emissora continua sense freqüència per qüestions administratives que són competència del govern central. Ignorava que els berguedans n'eren orfes. Sallent va recordar que la ràdio és, després de la tele, el mitjà més efectiu a l'hora d'anunciar-se, si bé no és un negoci gaire bo fins que no té un gruix d'oients considerable com és el cas, ja, de la seva, i va retratar-ne l'oient: masculí --també per a ell, una sorpresa--, urbà, format i acomodat. Va explicar que de vegades pateix quan sent dir alguna cosa concreta d'alguna manera determinada a la seva pròpia ràdio o quan algun contingut seu --la seva naturalesa, la seva llargada-- no el satisfà prou. Va confessar que, d'altres cases hertzianes, li encanten L'ofici de viure, el programa de diguem-ne autoajuda de Gaspar Hernàndez, i alguna radiofórmula matinal, i que, de nit, s'estima més redifondre programes que no pas fer-ne d'expressos. Invertir en aquesta franja no és rendible, diu, i abstenir-se'n li permet reforçar la plantilla diürna. Arran d'una pregunta, el sabadellenc que porta el timó de RAC-1 va ser prudent a l'hora de donar per fet el transvasament d'oients d'El matí de Catalunya Ràdio cap a El món a RAC-1 des que Antoni Bassas va abandonar la ràdio que fem entre tots, si bé va admetre que tot hi apunta. Hi havia sabadellencs de tots els gremis i també, doncs, del meu: Joan Brunet, Sergi Garcés, Manolo Garrido i Òscar Gómez Domínguez, que només conec virtualment --¡no t'hi vaig trobar, Òscar!--, però que ha tingut la gentilesa --¡gràcies!-- d'enllaçar-me el bloc al seu, de bloc. Per cert: Caixa Sabadell s'anunciarà aviat a RAC-1. Sallent n'està, és clar, satisfet. Com la caixa. (Foto: Periodista Digital.)

Ni 13 ni 15 (amb perdó per l'autobombo)

Des de la bonica comarca de l'Anoia, descobreixo aquest migdia de dissabte que els amics --l'amic-- de Cercabloc calculen que aquesta humil llibreteta digital meva és el catorzè bloc sobre periodisme --de comunicació en general, per entendre'ns-- més diguem-ne destacat dels 24 que indexen. Sé que la fita no és re de l'altre món, però poc m'hauria pensat que l'assoliria quan, fa un parell de mesos, creava ÒSSUL.blogspot.com. I m'esperona, clar. De fet, el directori de blocs catalans recorda: "Nou rànquing demà". O sigui que potser la classificació no és definitiva i la meva alegria, doncs, té una data de caducitat propera, però, en qualsevol cas, mentre duri, gràcies a tots els qui, ni que sigui de tant en tant, em llegiu, i recordeu que podeu rebre al vostre correu electrònic totes les actualitzacions d'aquest humil --no és un dir-- bloc fent clic aquí. El servei, per si calia recordar-ho, és absolutament gratuït. Ah: i, rànquings a banda, la meva enhorabona a l'Eduard Díaz per la seva exitosa iniciativa, que ja reuneix 1.092 blocs escrits en la llengua pròpia i característica d'aquest país nostre.

El secretari d'estat i el conseller d'Economia, dimarts a Caixa Sabadell

El secretari d'estat d'Economia, David Vegara, i el filòsof i professor de la Universitat de Nova York (NYU) Eduardo Subirats intervindran a la jornada Economia 2009. Perspectives, que l'Obra Social Caixa Sabadell organitza un cop més per oferir els primers apunts econòmics i socials de l'any que comença. L'acte el presidirà el conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells.

El dimarts 27 de gener a les 19 h a l'Auditori de Caixa Sabadell (En Font, 1. Sabadell) Vegara apuntarà les possibles respostes de la política econòmica a la crisi actual, i Subirats hi plantejarà les diverses opcions per redefinir Europa. A la presidència acompanyaran el conseller Castells l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i el president de Caixa Sabadell, Salvador Soley i Junoy. L'acte és gratuït i obert a tothom, però l'aforament de l'espai que l'acull és, evidentment, limitat. (Fotos: Ministeri d'Economia i Hisenda, i Departament d'Economia i Finances.)

Miquel Àngel Violán o llançar la primera pedra

L'altre dia --divendres-- vaig tenir la sort que la caixa catalana degana m'enviés amb la companya i amiga Eva Abellan a aquest curs del col·legi sobre com comunicar de manera planificada. (Ara no sé si hauria de dir que el seminari l'organitzava l'Aula de Comunicació del Centre Internacional de Premsa. Com que hi ha tres marques implicades en el tema, jo les cito totes tres i tothom content.) De la sessió, força interessant i amb casos pràctics realment útils, que ja és molt tractant-se d'una acció formativa externa --que en diuen-- del meu ram, voldria compartir amb vosaltres una idea del ponent, l'acreditat periodista Miquel Àngel Violán, que responia a una pregunta meva: en comptes d'esperar que els gestors de les corporacions públiques o privades adquireixin cultura comunicativa o abans de queixar-nos que no ho fan (prou), els periodistes de l'altra banda --els dels gabinets-- n'hem d'adquirir d'empresarial. Tocat i enfonsat. (Foto: El Espacio del Dircom.)

L'SMS sublim dels amics d'Orange

Acabo de rebre'l. M'ha arribat al cor. No penso esborrar-lo. És una autèntica joia. L'envia la companyia taronja des d'un simpàtic número ocult rere un ORANGE (sic) tan majúscul com incòmode. Diu literalment: "ORANGE INFORMA [per si no quedava clar qui me n'informava]: en las proximas (sic) 4872 (¡¡¡sic!!!) horas se le entregara (sic) su kit adsl (sic) de conexion (sic)". Sóc pacient, però no sé si podré aguantar 203 dies, 29 setmanes, 6,67 mesos ò 0,56 anys, que són el mateix que 4.872 hores. ¿Us sembla normal que una companyia de telefonia mòbil sigui incapaç d'enviar un missatge curt amb accents i barres? Per no parlar de la qüestió lingüística: l'operador en qüestió sap perfectament que vull que m'atengui en català..., però no ho fa. Hi tinc dret (?).