GPS [Gremi de Periodistes de Sabadell], sí, però...

Gràcies a la benevolència d'Ono, trenco el meu silenci blocaire (o blogaire) per comentar-vos que corre la brama --ui, ui-- que s'està gestant la constitució oficial del Gremi de Periodistes de Sabadell (GPS). Perfecte. Ho aplaudeixo. Me n'alegro i, si els companys m'hi volen, m'hi adheriré amb hooliganisme i tot. Visca. Com tots els qui exerceixen un mateix ofici --el que sigui-- a qualsevol ciutat del món, els periodistes sabadellencs tenim el dret i el deure, quasi, d'ajuntar-nos per defensar-nos i manifestar-nos públicament com a col·lectiu corporatiu i corporativista. I em refereixo a tothom: informadors de mitjà i/o de gabinet, joves o grans, exiliats o no a mitjans de fora de la república independent de Sabadell i de totes les vetes polítiques. (L'únic límit que un servidor hi posaria fóra que els aspirants a formar part d'aquest nonat GPS tinguessin aval acadèmic. Sé que és políticament incorrecte defensar aquesta posició --molts bons periodistes no són llicenciats en periodisme i molts de mediocres, sí--, però és la meva i, per tant, l'exposo i la defenso sense vergonya i sense fonamentalisme, tampoc. Crec fermament que això nostre és un ofici en què cal, com a qualsevol altre, base teòrica i mili pràctica. A cals metges o a cals arquitectes, el que dic és una obvietat --¿deixaríeu que un dentista sense títol us arrenqués un queixal?--, però, a casa nostra, per desgràcia, no.) Ateses la situació del mercat, la percepció social i institucional de la nostra tasca al Principat i a la Manchester catalana i la naturalesa del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), em costa d'entendre que hàgim trigat tantíssim a adonar-nos que unir-nos és realment just i necessari. Al febrer ho suggeria en aquest mateix bloc. GPS, doncs, sí, clar que sí, però permeteu-me que faci la pregunta del milió als tots els qui (també) en formareu part: GPS, ¿per (a) què? Opinions, al bloc, sisplau, que encara hi ha qui no té Facebook... (Per cert: m'agrada que vagi imposant-se a poc a poc, que vagi guanyant adeptes, però això de "GPS" té copyright, ¿eh?, i fa força temps que ho escampo, tot i que aquesta anotació sigui, si no m'erro, la primera referència a Google del sintagma "Gremi de Periodistes de Sabadell". Queda dit. Escrit, vaja. Àpali.) (Parlant de propietat intel·lectual, he extret la imatge de l'anotació, la bandera de la meva pàtria xica, d'aquí. )

La mà dreta del doctor Broggi

Càlida. Ferma. Segura. Talment com la de qualsevol cirurgià, vaja. (Com la del que em foradava el llombrígol amb cura al juny, posem per cas.) El que passa és que la seva, de mà dreta, té 101 anys. L'eminent doctor Moisès Broggi ha estat avui a Caixa Sabadell, on ha pronunciat aquesta conferència. A banda del mitjà que us acabo d'enllaçar, el simpàtic Avui Sabadell, que aviat publicarà a la contraportada l'entrevista que li ha fet la Cristina Farrés, i de la seva edició nacional --l'Avui de tota la vida--, se'n feien ressò El Periódico, El Punt i el Diari de Sabadell, i, al seu matinal, A bona hora, que presenta l'Aura Costa, Ràdio Sabadell l'entrevistava avui, també. Molt intensa, aquesta rentrée, que en diuen, a la caixa catalana degana, on compaginem l'avenç del procés de fusió amb els últims actes del 150è aniversari de l'entitat. A banda d'això, quan sóc a casa, lliuraments del Cuina --abans, Descobrir Cuina-- i del Sortim de l'Avui, on torno a col·laborar amb una certa assiduïtat. I la resta de la vida, clar, que també exigeix el seu temps i també té la seva gràcia. Per això feia dies --molts, massa-- que no actualitzava el bloc, per la qual cosa us demano disculpes amb la mà al cor: seré més diligent, ho prometo. Salut. Foto: joanducros.net. Actualitzacions Dj., 8 h -- Escolteu aquí l'entrevista de Ràdio Sabadell a Broggi. Dj., 16.30 h -- I llegiu aquí la de l'Avui Sabadell, ja publicada. Dv., 22 h -- L'avui.cat ha posat avui a portada l'entrevista de Cristina Farrés al doctor Broggi. I el patriarca dels metges catalans hi ha arrasat: la peça més llegida del dia --podeu veure-ho a la captura adjunta-- i ni més ni menys que 418 comentaris de lectors a hores d'ara. Déu n'hi do.

Tres nous restaurants sabadellencs on heu d'anar a sopar ("Cupatges", agost-setembre del 2009)

AL TANTO QUE VA DE CANTO

Compte, que va de gairell

El Sant Jordi del 2006 l’amo de l’antic La Mossegada –ara hi ha son germà– obria un “bar-vinoteca” doblement vintage amb “coses per menjar”, si bé “l’etiqueta” i els controls d’alcoholèmia n’han atenuat el toc comercial. La frase feta que el bateja no és normativa, però acceptem vaixell: uneix tanto (ració) i decanto –de decantar– malgrat que la clientela, àmplia i fidel –una gran família d’“entesos”–, l’ha convertit en El Tato..., àlies de Carles Ruiz Casas, propietari a part de marit, germà i oncle de la resta de l’equip. S’hi beu bon vi, sobretot català i de cellers petits –50 referències en “moviment constant”–, i europeu i exòtic, també; s’hi menja foie, quiche o altres delicadeses self-made com una papillota de mongeta tendra amb ibèric i roquefort, i s’hi fan tastos “sense tecnicismes”.

Preu: Dinar: 20 €. Sopar: 25 €. Ampolla: 9-50 €.

Adreça: Sant Pau, 37. Sabadell.

Web: www.altantoquevadecanto.com.

Telèfon: 93 726 21 77.

Horari: De dl. a dv. de 9 a 17 h, dj. i dv. de 21 a 0 h (per encàrrec), i ds. (grups).

BOHÈMIA

Carta blanca

La capital del Vallès Central era òrfena de restaurants romàntics fins que Marc Ribas Beltran i la brasilera Sávannah Otero, maridatge amic de maridatges, van obrir-hi aquest l’abril de l’any passat. Dividit en cocteleria i sala, i d’un blanc immaculat, l’establiment és d’alçada, però us mira als ulls, no per sobre de l’espatlla: a part de la carta, amb perles com el filet, que alimenta el menú, busca “coses maques” per menjar (peix i marisc, principalment, i fondues) i per beure (Tierra Incógnita, Santiago Roma, Piérola, Vi de Gel). La seva cuina és de matriu autòctona, però, com que el xef, Gaetan Parpillon, és francès, excel·leix en foie –en farceix un ravioli gegant– i en postres gal·les. La carta de vins la hi encapçalen una trentena de negres –castellans, sobretot–, una vintena de caves i una quinzena de còctels.

Preu: Menú: 13,38 €. Carta: 30 €. Grups: de 30 a 60 €. Ampolla: 6,5-40 €.

Adreça: Avinguda de l’Onze de Setembre, 152. Sabadell.

Web: www.restaurantbohemia.com.

Telèfon: 93 716 22 35.

Horari: De dt. a dg. de 13 a 17 h i de dc. a ds. de 21 a 2 h.

CONTRAST

Joves i complidors

Diuen que promet. I compleix. Si bé el guanya la cap de sala, Cristina Corral, de 21 anys, el xef ceballut Jordi Gabaldà és joveníssim –un quart de segle pelat–; tot i això, va passar per Can Fabes, la Costa Brava i Roma abans d’inaugurar, al gener, un restaurant de “cuina catalana creativa”, diu, que és “la realització d’un somni i la feina de preparació durant anys”. Com ho ha aconseguit? “El secret i la filosofia és rodejar-me de gent que s’ho passi bé en aquesta feina, ja que jo sóc el primer que hi gaudeixo”, se sincera. En sobresurten els aperitius, que és on Gabaldà va més enllà a l’hora de rellegir el receptari ancestral, i, si us agraden les sorpreses i els maridatges, el menú Sensacions –el degustació. A la carta de vins d’aquest “espai de Bacus”, deu de blancs, 11 de negres, tres de rosats i tres caves; quasi tots, de casa.

Preu: Menú: 15 €; menú paella (dijous): 14 €. Carta: 30 €. Menú Sensacions: 30 €. Ampolla: 6-28 €.

Adreça: Pare Sallarès, 19. Sabadell.

Web: www.restaurantcontrast.com.

Telèfon: 93 725 17 33.

Horari: De dt. a dg. de 13.30 a 16 h i de dt. a ds. –a l’estiu, de dt. a dg.– de 20.30 a 23 h.

(Cupatges, agost-setembre del 2009.)

(Fotos: Adel Pereira / Sávannah Otero / Meritxell Serra.)

Ressaca televisiva de la festa major de Sabadell

Aprofito la Diada Nacional --relativa o pertanyent a una nació: la catalana-- per --tard, que val més que mai-- vomitar al bloc alguna captura casolana de la retransmissió de l'aixecada de castells de festa major (de Sabadell) per la tele local, Canal Català Vallès, que diumenge vaig tenir el plaer de capitanejar juntament amb la jove periodista ebrenca Desi Forcadell. Gràcies al mitjà per la seva confiança i als qui m'heu dit que us va agradar per la vostra benevolència.

Val a dir que vam comptar amb la col·laboració de la comunicadora sabadellenca Anna Majó, exenxaneta dels Castellers de Sabadell, els Saballuts --haurien de dir-se, si tots plegats respectéssim un pèl més la nostra llengua, Ceballuts-- i, també, excompanya d'escola, aquell Sant Nicolau petitburgès dels anys 80 i 90 que ha marcat tant alguns sabadellencs que rondem la trentena. (¿Oi?) Podeu llegir la crònica de la diada castellera aquí o aquí. (O, fora dels mitjans de comunicació convencionals, dins el món casteller local, aquí o aquí.) Bon 11-S a tothom.

Urgent: últim dia perquè, si us plau --si no, doncs no--, voteu el bloc als Premis Blocs Catalunya

¡Voteu el meu bloc avui als Premis Blocs Catalunya abans de demà dijous (incloent-l'hi), sisplau! ¡Demà dijous s'hi acaba el sufragi! Per fer-ho, cliqueu sobre aquest enllaç directe i escriviu-hi el vostre correu electrònic. I una cosa més que és importantíssima: hi rebreu un missatge amb un enllaç que haureu de seguir per confirmar el vostre vot. Fins llavors, no serà comptat com a vàlid. (¡Compte!: pot ser que vagi a parar a la carpeta de correu brossa.) ¡Moltes gràcies i salut!

[Fins aquí, el que ja havia posat --amb massa entusiasme, potser-- al Facebook, on no em cabia l'agraïment als qui ja em vau permetre quedar finalista al primer concurs de blocs sabadellencs Clica per Sabadell tal com podeu llegir, fora d'[El bloc de Marc Serrano i] ÒSSUL.blogspot.com, en aquesta nota de premsa de l'Ajuntament de Sabadell o en aquesta anotació del bloc VallèsActual. Doncs això: mercès un altre cop.]

Aquest bloc (i jo mateix), al diari "Avui" d'avui

¡Bon dia! Concretament, la fotoanotació de fa uns dies en què denunciava (gràficament) que el franquisme s'homenatja al nomenclàtor de l'illa canària on estiueja ZP --Lanzarote. Llegiu-ne la versió paper aquí o la versió web, idèntica, aquí. O compreu el diari Avui en un quiosc, que tampoc no passa re: el quiosquer no mossega i el preu del que us hi vendrà no és pas prohibitiu, tampoc. Gràcies a la col·lega Sílvia Barroso per haver-me atès amb cortesia i per haver transformat en notícia el material que li he ofert. Ara bé: això no és tot. El diari m'havia promès que citaria el meu suggeriment i que enllaçaria el meu bloc a la notícia --almenys, al web, entenc-- a banda de signar-m'hi les fotos, però, ara com ara, només ha fet aquesta última cosa --les dues primeres, no--, la qual cosa, francament, m'ha decebut força. (Les coses cal dir-les tal com són, sense maquillatge.) La notícia de la versió paper ja està impresa, però els companys del rotatiu barceloní encara poden fer complir a la digital les dues primeres promeses. A veure si és veritat: al Cèsar, el que li pertany, sisplau. Gràcies. Ampliació L'Avui.cat ha rectificat: em cita i m'enllaça a la notícia, al final de la qual ha afegit: "Totes les fotografies són cedides per Marc Serrano, que ha estat testimoni de la permanència d'aquests vestigis aquest mes d'agost". Ara, sí. ¡Moltes gràcies!

"¿Què és, això que puja?"

Feia un parell d'anys que no lluïa l'acreditació municipal sabadellenca de festa major. (Us fotografio l'actual. Això sembla més aviat un fotobloc, últimament.) Tot i que no formo part de la diguem-ne plantilla de Ràdio Sabadell des del 2003, vaig col·laborar-hi fins al 2007; entre altres coses com l'espai Més enllà de la Mola, vaig retransmetre-hi un grapat de cops l'entranyable diada castellera de festa major, que em continua semblant una de les seves gràcies principals: els castells són espectacle, tradició, equip, exigència... Aquest any, amb la jove periodista Desi Forcadell --és la del mig--, hi tornaré, però per al programa especial de Canal Català, que, per cert, té canal a YouTube i es pot veure per Internet. No serà, tampoc, però, el primer cop: vaig ocupar-me de la cosa castellera per a Canal 50 --abans es deia així-- durant la remota festa major del 1998 o, potser, del 1999. (Francament, no ho recordo gaire bé.) Fa 11 anys que vaig incorporar-me com a humil becari a la tele local, però em fa l'efecte que va ser ahir. I ho sostinc: va ser ahir.